Josep Cortès Pep "Pepe", un home bo

Memoria Civil, núm. 33, Baleares, 17 agosto 1986

Llorenç Capellà

 

Pep Cortès és un home molt pellós. Recorda la seva estada al vaixell Jaume I i a Can Mir amb una indissimulable ironia -d'altra banda exempta de qualsevol espurna d'odi envers els seus cancellers- i s'ha convertit, amb el pas del temps, en un dels aglutinants de la memòria col·lectiva dels represalitats. Pep Cortès -més conegut com a Pep Pepe per ocurrència d'un altre republicà famós, els mestre d'escola Miquel Mercadal -va néixer a Pollença, i la guerra el va sorprendre quan encara era ocell de primera volada, fet que acabava de complir els vint-i-un anys. Fill únic i de posició social benestant, aleshores pertanyia a Esquerra Republicana i se sentia força identificat amb les posicions moderades i alhora progressistes de Manuel Azaña. Truncada, però, la seva militància el juliol del trenta-sis, no va incorporar-se a la disciplina de cap altre partit fins quaranta anys després quan va sol·licitar la seva afiliació al PSOE, perquè -al seu entendre- encarnava la continuïtat d'aquella estratègia azanyista que ell havia compartit amb força entusiasme. Actualment és regidor de l'Ajuntament de Pollença i als seus setanta-dos anys, més que vanagloriar-se de la inmensa sort que suposa el fet de ser rendista per dret de bressol, pot sentir-se satisfet d'haver sabut tresorejar l'estimació de tots els qui l'han tractat. I és que Pep Pepe -tal i com deia Machado- ha estat, fonamentalment, al llarg de la seva vida, un home bo.

- Vós, Pep, romanguéreu quatre anys empresonat. De què vos acusaren?

- De fer trull pel carrer i de bravejar públicament de tenir una pistola. En realitat em volien assenyalar amb el dit i no sabien com.

- Jo no em faig a la idea de veure-us pistola al cintó.

- Es que s'ha de tenir molta imaginació per veure-m'hi, si mai no he disparat un tret ni a una barraca de fira ...! Mira, em pots ben creure, si veig un escarabat cames enlaire tot maldant per redreçar-se. m'aprés a donar-li volta. O per ventura no tenim tots dret a viure ...?

- Gairebé semblau un Sant Antoni

- Uep! Amb l'església no hi tenc res a veure, jo.

- Sou un roig.

- Un roig ...? Saps que et sé dir ...? Quan m'empresonaren jo encara no havia deixat d'assistir cap diumenge a missa. Fins i tot era una mica beat, però a Can Mir en vaig quedar tip de religió ...! Pel cap baix vingueren vint-i-cinc capellans a confessar-nos la Setmana Santa del trenta-set. Imagina't: confessar-nos a nosaltres.

- Teníneu molts de pecats?

- Te sembla que era jo el qui tenia els pecats? I que en feien de comèdia aquells clergues. Déu meu ...! Don Toni Garau era el capellà titular i un día d'hivern, mentre deia la missa, tots tossíem. No cal ni dir-te que Can Mir era una gelera i el qui no estava constipat patia pulmonia. Idò bé, a un moment determinat va interrompre la celebració i ens va dir: "Tosiendo o sin toser, tendreis qie tragárosla". Si m'ensopegàs amb ell pel carrer no podria estar-me de dir-n'hi quatre de fresques ...!

- Quan vos detingueren, Pep.

- El sis d'agost. El vespre abans ja se n'havien emportat una trentena de pollencins cap a ciutat i no em va sorprendre, la detenció. L'esperava.

- I per què no vos amagàreu?

- I per què no tenia por. De fet, quan em detingueren, encara no havia desembarcat Bayo i a Mallorca, el cop d'Estat, no passava d'esser un motiu perquè els quatre pinxos de Falange lluïssin l'uniforme pels carrers.

- Això no obstant, a Pollença ja havien sonat trets.

- Però jo no hi tenia res a veure amb aquests trets. Com no fos perquè era el secretari del "Club dels Solteros" ningú no em podia tenir odi.

- No acab de comprendre la raó, la veritat.

- Perquè tu no ets del meu poble. El "Club de Solteros" va fundar-se per punyir els socis del Club Pollença, que eren tots uns reaccionaris.

- Gent de dretes?

- Reaccionaris. No volien sentir ni anomenar la paraula progrés ...!

- Bé. estam que vos detingueren dia sis.

- Sí, a les onze del matí. Jo no era a casa i, quan vaig arribar-hi vaig topar-me amb dos soldats que m'esperaven. Un em talaiava des de la cantonada i l'altre feia guàrdia a la porta. En veure'm arribar ma mare va fer un drama. Era vídua i jo era l'únic fill que tenia, Va emmalaltir.

- I vós, mentrestant?

- Jo ...? Cap a la llimonera.

- Cap a on ...?

- La llimonera era la presó de Pollença. Quan vaig arribar-hi ha n'hi havia altres vuit d'engarjolats i ens assabentàrem que el comissari Barrado s'havia traslladat des de Palma per fer-se càrrec de nosaltres. Aixó no obstant no ens donaren cap explicació: a les cinc de l'horabaixa ens formaren en teringa i ens feren pujar a una camioneta que ens esperava a la plaça.

- Eren soldats, encara, els qui vos custodiaven?

- No. A la llimonera ens lliuraren als falangistes. Barrado, en aquells moments, ja era el responsable de les nostres vides. Era tant el seu poder que així com tenia potestat per detenir-nos, també la tenia per posar-nos en llibertat. Ell havia viscut als Estats Units i dins un café de la plaça va topar-se casualment amb un conegut de per allà, que era oncle d'En Joan Mateu, un dels detinguts amb mi. Idò bé: tot d'una ordenà que el posassin en llibertat.

- Mira quina sort. N'hi ha que neixen amb estrella i ...

- ... Altres estrellats? Si això és cert En Joan Mateu va néixer estrellat. Tant de bo hagués seguit detingut ...! Al cap d'unes setmanes l'assassinaren a Sa Creueta, camí de Formentor.

- En canvi, vostès, una vegada arribats a Palma quedaren pendents de consell de guerra, no és així?

- Exactament ¡, i per tant els falangistes no ens podien tocar ni un pèl. Malgrat tot ens salvàrem per xiripa. A nosaltres ens salvà un pollencí, el Tienent Coronel Cifre que, aleshores, era batle d'Inca.

- S'expliqui.

- Quan passàrem per Inca aquella colla de pinxos s'aturà a beure en el Mercantil. Casualment Barrado va topar-se amb el Tinent Coronel i li digué qui érem nosaltres.

- O ell li ordenà que els posàs en llibertat?

- Ben alerta! No va fer cap comentari, però quan arribàrem a l'antiga Casa del Poble, que aleshores era seu de la Falange, ja hi havia per ordre seva dos tinents que ens esperaven i no ens perderen de vista, fins que ens portaren al Jaume I,

- Es a dir, Pep, que primerament vos portaren a Falange.

- Sí. Entràrem a una sala que era tot un poema. Un grapat de falangistes estaven asseguts darrera la taula i, sobre la taula, hi havia un barral d'oli de rici i un tassó.

- Home, ja veig que just arribar vos convidaven a beure.

- Sí, però no era per hospitalitat, eh ...? A cada costat de la taula hi havia un baül ple de fotografies de dirigents republicans i a banda i banda, també, un canelobre encès.

- Això, la veritat és una decoració de molt mal gust.

- De molt mal gust, dius ...? Imagina't què la trobava jo, si de xic m'havien de prometre dur-me als toros perquè me'n begués dos dits d'oli!

- I el senyors del barral que vos prometeren?

- Tant com prometre no em prometeren res, però em digueren que me'n begués un bon tassó perquè em calia fer-me ben net.

- I a tot això, els dos tinents que vos feien d'àngels de la guarda, eren presents?

- Sí. Miraven.

- Es clar. Miraven i no dein res?

- Exactament, per què ho demanes?

- Per tafaneria. Continuï la seva narració, si vol.

- Idò aquest mateix vespre ens traslladaren al Jaume I i ens baixaren a la bodega de proa. N'hi havia dues, la de proa i la de popa, i ambdues eren plenes de detinguts. Tants n'hi havia que gairebé estàvem espatla contra espatla. I únicament sortíem del clot, una darrera l'altre i si ens donaven permís, per anar als servicis.

- No estiraven les cames per coberta?

- Què dius, home! Tu no et fas càrrec d'aquella situació. Jo vaig sentir-li dir a un militar d'altra graduació: "A estos canallas hay que alimentarles con paja".

- I va acomplir-se el seu desig?

- Tant de bo s''hagués acomplit, perquè sempre hauria estat millor un manat de palla que les patates amb sèu que ens donavem.

"Arribaren a planejar un fuga de Ca'n Mir, però no es dugué a terme: Sabiem que Mallorca sencera era una presó

- Sempre patates amb sèu?

- Els migdies, sí. I els vespres mongetes blanques, Una dieta equilibrada.

- Milloraren les coses quan els traslladaren a Ca Mir?

- Home, estàvem una mica més amples o pel que fa al menjar ens el pdien dur del carrer.

- I a vostè l'hi duien?

- Cada dia. I a més a més ima senalla plena de queviures cada setmana.

- Ni en el Gran Hotel hauria estat millor.

- No ho creuràs, però vaig engreixar. Així i tot: com que era molt poc mejador, vaig poder repartir molt entre els més necessitats. Perquè, saps? Jo allí no tenia altre preocupació que la de vetlar per la meva integritat, però n'hi havia molts que havien deixat la dona i els infants sense un velló. I aquests patien molt, enclaustrats. Patien per ells i pels seus.

- Quan vos feren el judici a vós?

- L'agost del trenta-set, juntament amb els altres pollencins. A mi em posaren vint anys i em vaig considerar un hom absolutament feliç. A devuit companys els demanaren pena de mort i, d'aquestes, se n'acompliren cinc.

- Deguéren dormir d'una tirada aquell vespre.

- Tant com això, no. Mai no podies estar tranquil del tot. A don Llorenç Roses li sortiren trenta anys i quan tornà del judici fins i tot el segent de guàrdia el felicità. I què ...? Els mateix vespre l'interrogaren de bell nou a l'oficina, a dues passes de nosaltres, i va propalar-se el rumor que ell, En Roses, estava tractant amb els militars el lliurament de Mallorca a le forces republicanes. I ens ho creiem. T'imagines si érem innocents? Després la realitat va esser ben diferent. Passava que el capità general no estava conforme amb la sentència i En Roses acabà afusellat.

- Es propalaven molts de rumors per dins la nau?

- Sí, i sempre favorables a la nostra causa. Era la millor manera de manternir-nos amb la moral incôlume. N'hi havia, fins i tot, que es dedicaven a designar tribunals de salut pública que, arribada l'hora, s'encarregarien d'impartir justícia.

- I no n'hi havia cap que pensàs a tocar el pirandó? Fet i fet qualque vegada devieu tocar de peus a terra.

- Precisament perquè hi tocàvem sabíem que les possibilitats de fuga eren escasses. Dos poblers ben estimats, En Jaume Serra i En Joan Pizà, planejaren la fuga, però mai no la dugueren a terme. Sabien, tanmateix, que Mallorca sencera era una presó.

- Al cap o a la fi, la persona és capaç d'acostumar-se a viure a un galliner.

- El Jaume I ho era com un galliner i quan ens amollaren dins Can Mir aquella nau ens semblava amplíssima. I comodíssima, tot i que els primers vespres jaguérem damunt la gravilla. Però ens podiem organitzar. N'hi havia que aprengueren a llegir i escriure. Qualcun, com don Pep Feliu, aprengué l'anglés. D'altres feien senalles.

Quan m'empresonaren jo encara no havia deixat d'assistir cap diumenge a missa. A Ca'n Mir en vaig quedar tip de religió ...!

- En feieu, vós?

- Jo? Ben alerta! Jo no feia res.

- Ja veig que al llarg d'aquests anys gaudíreu d'unes vacances per compte de l'Estat.

- Sí, i a un hotel que mai no podia tenir manca de places perquè cada vespre en quedaven un grapat de lliures. A entrada de fosca els "voceadoeres", apostats devora la porta de l'oficina, cridaven els noms contiguts a les llistes. D'aquests n'hi havia que, efectivament, se n'anaven a ca seva. D'altres, en canvi, eren assassinats a qualque indret, prop del cementiri de Palma.

- Mai no es produir cap acte de resistència?

- Qualcun, però normalment no perquè jugaven amb la nostra esperança. I si et rebel·laves i la seva intenció eera enviart-e a ca teva de debò? A més, les persones de grat o per força acaben per acceptar el seu destí. Sabíem que els qui veritablement quedaven en llibertat l'endemà passaven a recollir el seu paquet de roba. Els altres ...? Bé, nosaltres el guardàvem i l'entregàvem al primer familiar que a l'hora de visista acudia a interessar-se per ells.

- Ningú no intentà comprar-se el dret a viure?

- Molts. El pare d'En Miquel Mercadal pagà cent duros perquè no el matassin. També pagaren per En Bernat Rubert.

- Escolti, En Miquel Mercadal era un pedagog forá espavilat. Si em perdonau el cinisme, vos diré que valia més de cent duros.

- D'acord, però supòs que la valoració depenia de moltes circumstàncies. Tenc entès que cobraren cinquanta mil pessetes per salva la vida de Joan Trián, però com aquell que diu ja el tenien dins el camió.

- Ell tot sol era dins el camió?

- No. N'hi havia cins o sis, però els altres feren camí.

- Tan fàcil era treure els presos de Can Mir?

- Bastava un permís del Govern Civil amb una sola signatura. Així que Barrado o qualsevol persona de la seva pellerenca treia d'allí a qui volia. Quan l'exèrcit va decidir-se a posar ordre i obligà que el permís dugués dies signatures, don Antoni Cañellas, que era el director, va dir enmig del pati, fort, perquè tots el sentíssim: "Se ha terminado las noches lúgubres de esta casa!"

- Bon home, aquest.

- Sí ho era. Acabà empresonat.

- Un grupet n'hi va haver, i tant! Els anomenàvem "la quinta columna". i feien la seva vida totalment al marge de la nostra. Un d'ells va serrar-se el coll, però se l'endugueren a l'hospital i li salvaren la vida. Algú va dir que intentà altre cop suïcidarse, ignor si ho aconseguí.

- Ja ho val, uns volien viure i no pedtien i, en canvi, a d'altres, no els deixaven morir.

- Es cert. Si tu haguessis vist quan Queipo de Llano va afirmar per ràdio Sevilla que havia caigut Madrid ...! Va organitzar-se un enorme manifestació davant Can Mir i els manifestants demanaven el nostre cap. Aquell vespre hauríem pogut morir tots, linxats, si el tinent Calleja no els hagués foragitat tot amençant-los amb les metralladores carregades.

- I certament havia caigut Madrid?

- Quià! Si Queipo era un individu que parlava per parlar. Però, vaja, no va ser l'únic ensurt que ens en duguerem. Quan conqueriren Eivisssa també pretengueren linxar-nos.

- Mirau idò, que vos tenia estimació la gent del carrer.

- I què hi farem? Nosaltres posàvem call a tot i procuràvem defensar-nos de les puces que, em pots be creure, ens baldaven. Record que un paisà meu, En Toni Fuster, va encarregar a ca seva un sac de tela i, cada vespre, a l'hora de dormir, s'hi ficava dedins. Així just li picaven la cara.

- Quan vos posaren en llibertat, Pep?

- El quaranta. Ma mare es creia que em traslladaven a Formentera i quan va saber que estava lliure, va caure rodona, acubada.

- I vós?

- Vaig cantar el "Cara al Sol" per darrera vegada i vaig fer el bolic. No et pots imaginar l'alegria que tenia. El padrí m'esperava a la porta i vaig arribar a Pollença amb el primer tren que vaig poder agafar.

- No vós feren el buit els vostres enemics?

- No. Ningú no em va fer el buit i això que quan em detingueren quasi tots els coneguts que es creuaren amb mi, camí de la llimonera, acalaren els ulls per no saludar-me. Però a l'any quaranta tenien ganes d'oblidar. Per tant no vull dir mentides. No em feren el buit.

- I vós, els el féreu?

- Tampoc. Saps? Sovint he pensat que quan ma mare em va pastar va oblidar-se de posar.me la peça del rancor.