Pere Marquès, o la impotència dels demes

Memoria Civil, núm. 11, Baleares, 16  marzo 1986

Andreu Murillo

Pere Marquès, de brigada a capità, de capità a Comandant Millitar de Menorca, sense el qual són impensables les morts dels primers dies.

La primera mort que es va produir no se'n sap la raó, llevat d'una més de les mentides de la Historia de la Cruzada. Fou la del tinent d'Artilleria de l'escala de reserva Agustín Espinosa Avendaño, mort a la Mola el 20 o el 21 de juliol, tenía 46 anys i era casat. El 23 de juliol, el comandant militar, personalment, va matar a Ferreries el vicari Joan Huguet Cardona, per no haver volgut escopir damunt una medalla que duia al coll; Pere Marquès aquell dia patia una de les seves freqüents intoxicacions etíliques. El 24 de juliol, els corrigends de la Penitenciaria militar de la Mola, havent capturat el seu capità Francisco Julios Barbosa, home impopular a tots els nivells, va ser vexat i maltractat: va apareixer penjat amb un llençol.

Mossén J. Huguet assassinat per P. Marquès en el carrer de Ferreries el 23 de juliol.

Anims excitats

El primer d'agost uns mariners que conduïen quatre presoners fets per un submarí a l'illa de Cabrera havent-hi anat per alliberar la tripulació d'un hidroavió del capità Fernando Beneyto; els van afusellar just abans d'arribar a la carretera de la Mola on els havien de traslladar, dos dels morts eren germans, de 16 i 18 anys d'edat, mallorquins, Gaspar i Joan Suñer Mas; també van matar llur pare, Damià Suñer Mascaró i el comandant retirat Marià Ferrer. El 31 de juliol, Pere Marquès havia telegrafiat a Madrid, al ministre de la Guerra: Debido captación radiograma dando cuenta fusilamientos hermanos nuestros que han provocado justa indignación, a fin de calmar ánimos exitados pueblo y guarnición ruego V.E. toda urgencia dígame si se debe proceder inmediatamente instuir sumarios pertinentes a fin de aplicar inmediatamente y justas sanciones significándole aquí existen oficiales pueden actuar como jueces. Difícil contener los ánimos, El poble i les autoritats civils no estaven excitats i de jutges n'hi havia, efectivament: des del 28 de juliol, el tinent coronel i el comandant del Cos Jurídic de Marina Fernández de Querol i Pelegrín de Benito havien processat els caps i oficials de Marina; però encara no havíen insinuat cap sentència de mort.

Mariners sublevats de la Base Naval de Maó

 

 

 

Marquès fa que sien afusellats els seus superiors

El 2 d'agost ja venia cap a Maó el capità de la Guàrdia d'Assalt Francisco Costell Salido i un tinent jurídic que havien d'instruir el procés del caps i oficials de l'Exèrcit. El problema que presentava Marquès era patològic, quan Claudio Gil Alós es va presentar a Marquès el dia 21, el va fer empresonar a la Mola després de fingir que li resignava la Comandància i, inmediatament, acusar-lo de tenir tractes amb els facciosos. El d'agost el feu afusellar juntament amb el general Bosch, el comandant d'Estat Major Jacinto Dolz del Castelar Lozano; el comandant d'Enginyeria Rodrigo González Fernández, el tinent de la Guàrdia d'Assalt Bernardo Monclús Durango, el tinents coronel d'Infanteria Luís Martos González, el comandant d'Artilleria Manuel Quintero Ramos, el tinent de la Guàrdia Civil Juli Riera Terrades, el comandant d'Infanteria Sebastián Rodrigo Vinent, el comandant d'Artilleria Jaume Vidal Sampol Mercadal,  el tinent de Carrabiners Miquel Vila Olaria, i el cap de la Unió de Dretes i coronel retirat Jaume Vidal Villalonga; és a dir, tots el que estaven demostradement implicats en la sublevació i l'únic oficial amb comandament en plaça que no s'havia sublevat.

Un que es salva

El dia 3, acabat d'arribar en el correu de Barcelona, se li presentà, per a complimentar-lo com a comandant militar i posarse a les seves ordres el capità César Maldonado Vázquez, republicà reconegut, amic i company de García Hernández a la guarnició de Jaca, casat amb una menorquina, amb una recomanació del governador de Madrid -el maonés Francesc Carreras Reura- si no els va fer matar fou per circumstàncies molt especials i perquè el capità Alberto Bayo qui va arribar a Maó, pocs dies després es va endur el capità Maldonado en la seva columna per a protegir-lo. El vespre del mateix dia, un sergent que va abandonar la guàrdia de porta i amb engany va allunyar el qui guardava els presos de la Penitenciaria, va metrallar els oficials i s'hi van afegir tots els soldats de vigilància. Quan Francisco Costell va aconseguir d'arribar dalt la Mola, els morts eren 87. En van sobreviure uns pocs que havien aconseguit d'amagar-se, Els oficials de l'Escala de Reserva van ser respetats i amb els quatre de l'Escla Activa i dos metges de Marina, que havien estat seleccionats. Les autoritats civils van estar a punt de fugir amb un vaixell anglès.

Causes del desenfre

No hi ha dubte que els testimoniatges dels fugitius de Mallorca qui es refugiaven a Menorca -el 31 de juliol ja passaven de la cinquantena- pogueren influir en un estat d'opinió, però això no era suficient. Fins i tot sense Pere Marquès, i sense un sector escollit de la seva camarilla, els fets s'haurien produït. No es tracta d'una preciació a posteriori. Al cap i a la fi, a Mallorca es va esdevenir igual -pitjor segons se miri: allà comandaven els militars de carrera, eren cults. A cinquanta anys de distància, encara no es poden amagar certes repugnàncies per determinats actes personals, l'assassinat de la dona Hercelia Solà per exemple: violada, afusellada i encara viva estavellada de dalt a baix del penyasegat de l'Esperò de la Mola. Cal que ens demanem, jo m'ho deman sovint perquè encara que era un infant vaig viure aquells moments i no precisament en el si d'una familia perseguida. Des d'un primer moment la cosa l'haviem plantejada com unes brutals accions duites a terme per una majoria de forasters i era cert. !Però Pere Marquès era menorquí¡ Aleshores hi quedava el recurs de dir que actuava militarment. ¿Assassinant un capellà al mig del carrer?. No, però anava begut. No és suficient. ¿Eren els odis continguts d'uns obrers explotats, d'un pagesos subordinats a un feudalisme tronat i persistent? El 20 de juliol de 1936 va morir a Ciutadella un sabater que havia estar ferit en la repressió d'una vaga declarada tres mesos abans. No és suficient.

Patty d'armes del quarter de La Mola on succeiren els esdeveniments que es relaten a l'article

Impotència una raó de pes

Avui crec en unes altres raons: la impotència. El general Bosch va ser impotent davant alló que es prefigurava fàcil: un pronunciament a la decimonònica. Però al temps era tot un altre. La mateixa mentalitat dels treballadors, d'allò que parcialment se l'anomena poble, no era la mateixa. Els mateixos suboficials tenien motius d'estar agraits a la República i això augmentava la impotència del general i de la seva plana major, que veien en els seus dirigents, sobretot, per aturar la revolta quan es tornà pavorosa i que protagonitzaven les classes subalternes, al cap i a la fi de l'Exèrcit. I més que mai eren impotents per a fer la revolució en la que els més conscients creien. Impotent va ser la clerecia que es creia en possessió de la veritat i blasmava del desordre provocat per les vagues i aldrarulls electorals -estic parlant de Menorca - i no entenien el gran desordre de moltes famílies subalimentades; però eren impotents perquè depenien de la burguesia i dels terratinents. I més impotents es van veure davant els fusells. Però els suboficials eren també importents, si el general Goded hagués triomfat a Barcelona, el 20 de juliol s'ahurien sotmés sense queixa  haurien oblidat els obrers que van anar a cercar el dia 18 de juliol i que havien conduit a la presó el 6 d'octubre de 1934 des de la porta de la mateixa Federació obrera on anaren a pactar. I un cop va haver triomfat, el vespre del 20 de juliol, es van sentir impotents i temerosos de que aquells que eren a la presó no en sortissin per una decisió d'impotència del mateix govern. Si els vencedor del 20 de juliol, militars i civils, no haguessin estat impotents, no haurien eleminats els adversaris. I els obrers menorquins van ser absolutament importents per fer la revolució, grans sindicalistes, van ser un pèssims polítics, no per ignorància, per impotència.