Guillem Tuells - Entrevista

Memoria Civil, núm. 17, Baleares, 27  abril 1986

Llorenç Capellà

 

La violenta repressió del nacionals va fer oblidar la carnisseria del Castell

Guillem Tuells, setanta-nou anys, advocat en exercici. Mai no ha exercit cap càrrec públic, tot i que sempre ha estat un observador dels quefers polítics des de la seva perspectiva centrista. Això no obstant, a les primeres eleccions celebrades després de la desparició de la Dictadura del General Franco, es presentà a senador per Eivissa dins les llistes d'UCD sense gaire fortuna, ja que sortí elegit el seu parent llunyà Abel Matutes. Es alt o camina empinat, no ho sé ben bé, i s'enorgulleix de fer palesa una altura moral almenys de les mateixes dimensions que la física. Hauria de dur capell, Guillem Tuells. Seria un goig veure com se'l treu amb l'aire de senyor de casta que Déu li ha dat, cada cop que qualque paisà li desitja el bon dia o les bones tardes. A Eivissa tothom el coneix.

Guillem Tuells parlamentari d'Urribarri per a rendir Formentera

- Senyor Tuells, el denou de juliol, a Eivissa, el Comandant Julio Mestres va enderrocar la República.

- Sí, i sense cap oposició ni sense cap vessament de sang. Per aquell temps jo residia a València, perquè m'hi havien destinat després de guanyar per oposició una plaça de funcionari en el Ministeri de Treball, i als pocs dies del pronunciament militar em cessaren. Em cessaren segons un decret que, fins i tot, especificava con prohibición de entrada en las oficinas. Com pot suposar desconeixia el motiu pel qual em castigaren, però no gosava piular. Tant gros era el desconcert social que ningú no sabia ben bé què pasava.

- El comprenc, De tota manera, un home de centre, quan la seva societat queda xapada en dos trossos sol prendre partit per l'un o per l'altre.

- Doncs jo no ho vaig fer, perquè els uns i els altres em semblaven extremistes. Vegi el meu cas. No habia mogut un dit contra la República i, de cop i volta, vaig haver de recórrer a les amistats per tal de poder subsistir. Aquells primers dies el caos era enorme a València. A posta no vaig pensar-m'hi gaire quan un grup de republicans eivissencs em proposaren afegir-me a l'expedició de Bayo.

- Com a milicià?

- Com a parlamentari. Jo, i el meu cosí Narcís Puget, que era germà del diputat de la CEDA César Puget, havíem de ser els parlamentaris.

- Així senyor Tuells, que s'embarca. Agafem el fil de la història. El set d'agost els destructors Antequera i Miranda arribaren a Formentera i aconseguiren la rendició del Tinent Tuells, que era el seu germà.

- Efectivament, Vaig assabentar-me'n al punt de desemnbarc i vaig córrer a abraçar-lo. Ell havia estat l'encarregat de destituir l'Ajuntament d'Eivissa i si els trobava al front de la guarnició de Formentera era perquè qualque Oficial havia de fer-se càrrec de la cuestòdina dels republicans detinguts.

- En cavi, Benavides afirma que, el teu germà, tot just desembarcats els milicians, es declarà lleial a la República assegura que el Comandant Mestres l'havia destinat a Formentera perquè no li tenia confiança.

- Jo no puc creurre que el meu germà hagués fet aquestes declaracions. No tendria sentir, cas d'haver-les fetes, que vulgues no vulgues Bato pretengués afussellar-lo. Sortosament Carretero i Uribarry aconseguiren salvar-li la vida. Record que els primers dies el retingueren en el Castell. Després li encarregaren qualque servei secundari.

- S'ho guanyà. El seu gerrmà, a requeriment d'en Bayo, va remetre un telegrama al Comandant Mestres instant-lo a la rendició.

- Aquesta és la primer notícia que en tenc.

- I després en va trametre un altre el propi Bayo. Finalment, vostè i Ramón Medina es traslladaren en una barca a Eivissa per tal de parlamentar.

- Això. estimat amic, és totalment fals.

- Ho diuen els historiadors.

- O és que vostè creu lletra per lletra tot el que diuen els historiadors ...? Ja li he dit que abans de salpar de València ens designaren a Puget i a mi com a parlamentaris i, fins i tot. dubt que Ramón Medina s'embarcàs amb nosaltes. Doncs bé, en el moment de partir cap a Eivissa per parlamentar amb En Mestres, m'ordenaren que em quedàs a Formentera perquè ben igual em feien pagar a mi la ràbia que sens dubte tenien al meu germà. Per tant, i ho pot escriure en lletres majúscules, l'únic parlamentari va esser En Narcís Puget.

- Que no arribà a parlamentar.

- Ni prop fers'hi! Prop de la costa eivissenca li dispararen una ràfaga de metralladora i tornà enrera. Segons he sentit contar, el qui disparà va esser un exaltat que va desenténdre les ordres d'En Mestres;

- N'està segur?

- Home, i tant! En sentir els trets no pogué estar-se d'exclamar:  Ja m'ha fotut aquest!

- En català?

- Ah, no! En Mestre era molt militar. De segur que va dir-ho en castellà.

- D'acord. Proseguirem, si vostè no hi té inconvenient. amb la narració dels fets. Els dies vuit i nou es produeix el desembarcament de les tropes republicanes a Eivissa sense que trobin cap resistència.

- Exacte. Les tropes desembarcaren en el Pou des Lleó i posteriorment al port d'Eivissa, amb un mínim de violència. Prova d'això és que tot just posar peu a terra em vaig trobar el meu oncle Marià Riquer Wellis, que anava amb un carrretó. Vostè creu que cas d'haver-hi trets a bolei el meu oncle hauria sortit a passetjar ...?

- Jo no.

- Ni jo tampoc.

 

 

-

Tripulació de l'Almirall Miranda davant la costa de Formentera

 

 De tota manera, alguns dels revoltats es suïcidaren.

- Que jo recordi se'n suïcidaren dos. El capità Rafael García Ledesma i un zelador de fortificacions anomenat Belenguer. Va ser quan s'adonaren que En Mestres havia abandonat el Castell.

- En Mestres, va escapar-se?

- S'amagà per foravila. Segons tenc entès,, quan el detingueren, anava vestit de paisà- Això no obstant, hi ha una versió que assegura que s'entregà a requeriment de les forces d'ocupació quan va saber que la vida dels seus dos fills perillava. Fins i tot diuen que morí com un valent. Jo, em cregui, no record gaire cosa més, perquè allò que veritablement em preocupava era el fet de poder connectar amb la meva familia.

- Per ventura estaven en perill?

- Sí, perquè eren gent de dretes i la demagògia política feia estralls entre la tropa. El primer dia del desembarcament hi va haver tres milicians que m'acompanyaren per tot. A hores d'ara encara ignor si era per vigilar-me o per protegir-me-

Les tropes desembarcaren al Pou del Lleó i, després, a Eivissa amb un mínim de violència

- Escolti, senyor Tuells. Què diantre passà entre Bayo i Uribarry?

- Ho ignor, perquè jo no tenia contacte amb els qui exercien el poder. Jo vaig romandre a Eivissa deu o dotze dies i me'n vaig tornar cap a València. Això no obstant li puc assegurar que Uribarry era molt home, i possiblement topà amb Bayo que pretenia acaparar tot els honors de l'expedició.

- No cal dir que Bayo no li queia simpàtic.

- No m'hi queia gens ni mica. Ben a l'inrevés de Carretero y Uribarry. Al Capità Carretero fins i tot vaig tenir oportunitat de tractar-lo una vegada acabada la guerra, quan el nomenaren delegat a València de la companyia d'assegurances Mare Nostrum. Jo, aleshores, em guanyaba la vida fent assegurances.

- Es clar, vostè el mateix trenta-sis retornà a València.

- Sí.

- I el seu germà?

- Va quedar-se a Eivissa. Tenia l'esposa embarassada i pensà que li calia quedar-se. Ja no pogué coneixer el fill, que actualmente és Tinent Coronel.

- Com és això ... ? El seu fill és militar?

- No li dic? Tinent Coronel. Però retorn a allò que li contava. Quan entraren els nacionals assassinaren el meu germà a Ses Figueretes. Li clavaren quatre trets damunt un fens.

- Per roig?

- El Comte Rossi s'ho devia imaginar que ho era.

- I ho era?

- Què vol que li digui? Era un home que mai no havia fet mal a ningú, i que al llarg del període republicà no exercí cap mena d'autoritat. De fet, aquell mes d'agost, ningú no comandà a Eivissa.

- N'està segur ...? Precisament Ferran Soldevila afirma que "els valencians van cometre força excessos de saqueig, i que els van haver de tornar a València, perquè els eivissencs estaven indignats".

- Això és absolutament fals. I li prec que ho escrigui tal i com li ho dic: fals! Els dies que jo vaig esser a Eivissa els milicians maldaren per evitar el vessament de sang. Em pot creure: els milicians que desembarcaren per primer cop no cometeren cap atropell.

- S'afusellaren dues persones i es cremaren tres esglèssies.

- Sí. Per la zona de San Carles es propuí una certa resistència.

- La protagonitzada pel capellà Antoni Tur Costa i pel seu pare, Antoni Tur Clapés.

- Efectivament. Aquests dos senyors plantaren dues metralladores, una a cada cantonada d'església, i obriren foc contra els milicians. Per aquest motiu els afusellaren i destrossaren l'església. Era el moment de l'avanç i sols no els enterraren: els deixaren en el cementiri amb una senallada de terra damunt el cap.

- La gent, la gent civil, estava retgirada?

- No, perquè els milicians no li'n donaren motiu. Unicament el dia abans del reembarcament cometeren una bestiesa inqualificable.

- La matança del Castell?

- Sí. El dotze de setembre els nacionals realizaren un bombardeig molt dur i als milicians els entrà el pànic, i just pensaven abandonar l'illa. Abans de fer-ho, però, un grup d'ells pretengué obrir les portes de la pressó, cosa que no permeté un eivissenc el nom del qual tendré sempre a la memòria.

- Per assassí?

- Per assassí. Ell va esser qui va obligar a plantar dues metralladores a la pressó i encalentí el cap a un grup d'exaltats que feren net. Va esser una matança absurda i gratuïta.

- Que donà peu a la venjança de la dreta supòs.

- I tant! Amb els nacionals desembarcà un Tinent de carrabienrs, també eivissenc, que era més dolent que el verí i s'encarregà de dur a terme una repressió tan violenta que va fer oblidar la carnisseria del Castell. Al llarg de set o vui mesos, cada nit, assassinaren esquerrans per les carreteres. Jo calcul que al llarg d'aquesta època es cometeren cinc o sis assassinats diaris.

- Vostè, per aquell temps, era a València.

- No sols era a València, sinó que m'ha vien ficat a la pressó, acusar de pertanyer al Socorro Blanco. Els meus acusadors asseguraven que jo era un quintacolumnista i, per això, ten l'experiència d'haver estat engarjolat a la txeca de Santa Ursula. Em condennaren a mort i si no hagués acabat la guerra, tenguí per segur que vosté i jo ara no parlaríem.

- El salvaren els nacionals.

- Home, a mitges. Únicament a mitges, Es cert que momentàneament em posaren en llibertat, però els informes que arribaren a València procedents d'Eivissa m'acusaren de roig i tornaren a engarjolar-me. I em condemnaren a vint anys i un dia. Què li sembla ...? No li sembla una història ben divertida la meva ...?

Fotos : J. Buil Mayral i Tomeu Bibiloni