Matilde Rubí / Entrevista Presonera de 10 anys que surt als llibres Memoria Civil, núm. 26, Baleares, 29 junio 1986 Damià Quetgles
Els protagonistes de fets esdevinguts fa cinquanta anys acostumen a trobar-se a caseva o a llocs apartats i tanquils. `perquè passen la setentena. El periodista, aquesta vegada, cerca unes senyores que van restar amagades quinze dies en un soterrani de Porto Cristo, sota els xiulos de les bales i el rondeneig dels avions, en plena batalla. Diuen que, una vegada fuites dels refugi, van dinar amb el comte Rossi. - Dinar? A la presó ens va aficar. Es l'exclamació que segueix a un alè fort que talla l'explicació del periodista. I l'inici d'una torrentada de paraules que inunden l'interrogador. I és que la senyora Matilde Rubí, a la seixantena d'anys ben duits i a la presència, hi adjunta una expresivitat del record tan viva com si no fes més de dos dies que hagués sortir d'aquell tràngol. - N'hi puc contar moltes! conclueix resoltament, per puntualitzar que l'interviu haurà d'esperar l'acabament de la jornada laboral, que ella ompl extenent i plegant roba de moda en un comerç del centre de ciutat. Així doncs, sense el transbalsament que causa l'atenció de mitja dotzena de mirades en una tenda de roba de senyores, l'entrevista es reempren a la taula d'un bar entre el fum del tabac i rera un refresc, amb el llibre Mallorca en guerra contra el marxismo obert per la plana 158 on es relata la història que protagonitzà l'entrevistada, que ja està contant el motiu de la seva estància a Porto Cristo aquelles vacances de 1936
"Mon pare, Antoni Rubí i Sureda, era de Manacor. Treballava a Barcelona. Era cap del Cerimonial de la Diputació-Generalitat. A Barcelona, des de les eleccions hi havia hagut disturbis. Nosaltres ens havien canviat de casa, perquè havien amenaçat el nostre pare. Però el motiu que ens feu adelantar la vinguda cap a Mallorca, on veniem cada any a passar les vacances, fou la malaltia de la nostra mare. - Liberades -llegeix al títol de l'episodi que es refereix al seu cautiveri, de cop d'ull. Somriu fredament-. Ara llegiré. Abans cont això. - Idò ... jo vaig ser la darrera a partir. Ho vaig fer el 16 de juliol. Les meves germanmes, Joana i Conxa, de 16 i 13 anys, havien partir feia uns dies amb la tia Josepa Boronat, germana de la nostra mare, i el seu espos, Emili Torrres. "Menut -sempre em deia menut, mon pare-, feis bonda" em va dir quan em consignà al comandant Nadal. Ja hi havia trets pel moll de Barcelona, ho record bé. La nostra mare va moir el dia 20 i mon para ja no va poder venir cap a Manacor. Havia començat la guerra. Aboca, definitivamente, la vista sobre el llibre i llegeix: "Las señoritas Concha Ferrer, María Ferrer, sobrinita de la anterior, las hermanas Concha, Juana y Matilde Rubí -bé, )alça el cap i rectifica l'ordre) na Joana era la major- don Emilio Torres y su señora Josefa Boronat, hijita Carmen y la señora Elena Pons -era Fons, el seu pare era regidor de manacor; les esquerres freren alguns acudits referent a la seva actuació amb les dretes- estuvieron prisioneros de los rojos - de "prisioneros", res; amb un acolloniment tremend! y luego se escondieron en la casa de la familia Ferrer- dins la cotxeria hi havia la carbonera: s'hi baixava amb una escaleta ... Bé, acab de llegir. "Lo cuentan así: veraneaban en el puerto. El 16 huyeron como todo el mundo. Se encontraron en la finca "El Regalo". - Record que amollaven barrobins. No sé quines obrers feien. Però, aquell matí els trets no eren de barrobí. Madò Joana -Joana Ramis, li deien-, la criada de sempre de canostra, ens va fer aixecar precipitadament. Vam sortir en camiseta. Corrent amb tanta altra gent, vam arribar a la carretera de Son Servera. Els camions ja se'n havien anat. Uns seguiren carretera amunt i, un altre grup, sota els avions vam decidir cercar refugi. Va passat D. Joan Servera amb el cabriol i se'n va dur la mare de Conxa Ferrer i els infants cap a Manacor. Vam arribar a El Regalo perquè coneixiem les tresques. Nosaltres hi anàvem a diari a cercar la llet, a comprar ous ... Ens tancàrem dins el buit de l'escala. Erem nou persones i l'únic home, el tío Emili. Recerca el punt i llegeix per a ella mateixa fins a "cuando llegron los rojos derribaron las puertes violentamente" que hoi diu fort. - Efectivament. Eren de la FAI. Van obrir a cops de culata. I tiraren l'imarge d'un sant i una verge. Però inmediatament van comparéixer els de l'Aviació Naval, que els van calmar i ens tranquil·litzaren. Van demanar que els fessim mejar, però no èrem de la casa i no hi havia res. Però jo, que havia estat moltes vegades per allà amb ma mare, vaig acompanyar dos milicians al galliner i a la casa dels pagesos, que tenien de tot. Devia ser, al mig dia, quan es reiniciaren els trets. Van començar a dur ferits. Amb la roba de la casa els embanàvem. En record un, que el van dur ple de matxetades. Era horrosós! "Teníamos mucho miedo". - Quan ens vam assustar de veres, va ser quen estàvem a can Ferrer. Perquè de El Regalo ens feren marxar a reraguarda immediatament amb tot el menjar que poguèrem recollir i la consigna de saludar amb el puny enlaire. A ca'n Reig hi havia en Bayo, que ens volia embarcar de seguida. Però el jove soldat que ens havia acompanyat va suggerir-li que havien d'anar a vestir-nos. Quan vam ser davant ca'n Ferrer, el combat es va intensificar i aquell soldat ens va dir qie ens amaguessim, que aviat acabaríen els trets.
- I van durar quinze dies ... - La casa estava a primera línea de foc! van ser 15 dies llarguïssims! Sentiem petjades sobre el pis i a les més nines ens feien posar a la boca de l'escala perquè diguéssim amb veu infantívola "som noltros" si tenien l'ocurrència de baixar. - ¿Com passaveu el temps? - Amb por i resant! I no sabiem a quina part teniem por! Resar era el que més feiem. Arribàrem a menjar patates i seves crues. Sortíem a guaitar algun cop i instintivament ho feiem agetuts. Una vegada, provàrem de fer foc. Tot d'una ens van donar l'alto i começaren a disparar. Havien de fer les necessitats a un racó. Duiem un acolloniment tremend! I no dormiem. Alguna becada, supòs. Record que jo posava el cap sobre l'espatlla de la meva germana major, però no dormia. Una vegada, els darrers dies, li vaig demanar ¿no mos maten,, encara?
|
- ¿No sortieu gens? - Na Conxa, la meva germana, Tenia 13 anys. Un poc d'inconsciència i molt d'atreviment la feren sortir una nit a la cisterna a cercar aigua. A les nits hi havia un silencia aclaparador! El tio, no esva "en el ajo" i volia sortir, no el deixaren i tenia més possibilitats que el matessin si el trobaven. Quan vam sortir la situació ja era desesperada. "El 30 de agosto la señorita Elena Pons se despidió de todas y revistiéndose de valor salió corriendo". - Això no és veritat. Qui van sortir, foren la tia Josep i la meva germana Conxa. Pujaren pel carrer de la Concepció cap a l¡església i trobaren els soldats. Després amb el cobriment d'aquests, tornaren i pujàrem tots, un rera l'altre, esquena-pared. - Llegeixi la nota final! "La situación de estas cautivas, debido a la presencia del señor Torres, dió que hablar. Fueron deteidas en la comandancia. El propio Sr. Rossi quiso visitar la casa donde estuvieron y entonces les dejaron libres. E incluso el señor Rossi, para compensarlas de las primeras dudas, fue a cenar a casa de la Sta. Pons sentando a su mesa a la señora oncha Ferrer. El Sr. Torres habló también con el Sr. Rossi y ahora está en Palma".
Es lleva el llibre de davant. Encen una cigarreta. Somriu. I diu: - Era un "tío guapo", en Rossi. Alt. Amb el pel amollat. Decidit. Ple d'armes. N'hi havia moltes que li corrien darrera, per Manacor. Però jo -tenia 10 anys- o el vaig conèixer a la presó. - Quan en agafaren ens van dur al Club dels senyors de Manacor. Sa Bassa estava plena de gent. Si a les demés les amollaren i després soparen amb Rossi, no ho sé. Nosaltres tres i el tio Emili, ens van dur a la presó. La tia va anar a casa d'un germà del meu pare, que es va moure prop de n'Adroverm que era molt amic del meu pare, Aquells dies, a Manacor, quasi bé ningú va voler saber res de nosaltres. Sap? Canostra, a Barcelona, era ca'ls manacorins. Tots els senyors de Manacor quan viatjaven a Barcelona venien a visitar-nos o a romandre-hi. Una vegada, fins i tot, mon pare havia portat loteria aquí i la va repartir entre els amics, que van treure el gros. Però ara ningú va voler saber res de les filles d'en Rubí. Estàrem ma casa de ltio, rebutjades pràcticament per tothom. - I, ¿el tio Torres?. - Va declarar que havia estat brigada d'intendència i el militatitzaren. El separaren de nosaltres. Molt més tard van descobrir que havia mentit i el ficaren a la presó. Quan en sortí emigrà a Xile, on va fer molts dodbers amb la joieria, que havia après a la presó de Ciudad Rodrigo. També va tenor la representació de les sedes Guttenmarchk a Sudamèrica. - Vosaltres, també foreu interrogades? - Jo vaig ser l'única que feren declarar, perquè havia acompanyat aquells dos dsoldats al galliner de El Regalo. Però ens van detenir perquè el nostre pare era republicà o treballava a la Generalitat. Volien saber coses del nostre pare i si coneixiem algun dels desembarcats. Em va dur dues vegades a Palma amb un cotxe: una nina de 10 anys enmig de dos milicians armats¡.
- Doncs, va ser la que va romandre més temps tancada? - No. Na Conxa i jo només hi vam estar dos dies a la presó. El tío i na Joana, una setmana. - Com estàreu a la presó? - Era tètrica la presó de Manacor. Plena de gent. Hi havia una sala gran plena d'homes en un silenci absolut. Al fons del pati, en una habitació petita hi havia les dones. Van dur-hi una miliciana, amb la granota blava. També hi havia les prostitutes del barri de Sa Torre i unes dones de Manacor. - A unes milicianes que matàren, sembla que un metge va inspeccionar-les per saber si eren verger ... - A nosaltres no ens tocaren. Ja li he dit la nostra falta era ser "catalanes", tenir el pare a Barcelona. Són curioses tantes mostres de puritanisme! i què el conte Rossi netetjàs l'honor amb la sola seva presència, quan la fama que té era ben bé la contrària. - Del pare, quan en vareu tenir notícies? - L'any 38, Havia fuit de Barcelona, Havia viscut amb uns pastors en el Pirineus, Una altra temporada treballà de miner. Va anr a Anglaterra. S'instal·là a Montpeller de professor de matemàtiques, fins que passà a Itàlia, on fou comendador. Des d'allà ens envià un telegrama anunciant-nos l'arribada. De la mort de la mare ens assabentàrem mig any després per una carta que ens havia enviat a travers de la Creu Roja, que centralitzava la correspondènica a Ginebra. - Degué ser una festa, el retorn. - Ens va alegrar molt, imagini's. Però era un home alt i gros i amb un veuerró i quan tornà havia perdut 40 quilos i quasi no el sentien. No somblava el mateix. Però les coses canviaren, quan va venir: el cas de la gent de Manacor ... Podria dir noms, però no tenc ganes d'assenyalr amb el dit a ningú. Anecdòticament li contaré que els primers dies, una senyora el convidà a dinar i les meves dues germanes es negaren a anar-hi. Després es posà a treballar a l'administració del manicomi. - I tota la familia va partir cap a Ciutat ... - Ens va aficar internes a la Pureça de Manacor, que tenia bons professors. Jo em vaig donar bofetades amb una que em va dir "roja". La meva germana major es salvà d'assistir a molts d'actes "patriòtics" amb l'excusa del dol de la mare. Anàvem el cap de setmana a ca'l tio. El cas de la gent en relació a nosaltres ja havia canviat molt, però. Ja no érem les desemparades filles d'un republicà que era per Barcelona. Quan acabà la guerra, mon pare tornà a Barcelona, però fou depurat i destinat a un departament de "regiones devastadas" o quelcom així. Al poc temps na Joana acabà el batxiller i va anar-se'n. I així les altres dues, quan acabàrem els esudis. - El seu pare no el molestaren gens quan va estar a Mallorca?. - A Manacor, no. A Palma va anar a declarar algunes vegades, sobre tot amb una idea clara del que havia passat a Manacor. - No hi tornà més? - Ves! Si que tornà. I a Barcelona, tornàren venir manacorins per canostre. Fixi's: jo vaig sortir bastant de temps amb un manacorí, per Barcelona. Però ell em deia: "Menut. ten en compte allò que és Manacor, que fa una dona a Manacor, està dins caseva, va a misa. em sembla que et serà estret" Mai em prohibí que sortís amb ell, però. Es casà amb un industrial basc. Va venir molts d'anys a estiuetjar a Cala Ratjada en els feliços anys dek desenvolupament econòmic d'Espanya, fins que el destí la retornà a l'illa. Es fosc quan conta la lluita política a la Universitat del seu fill que el dugué al TOP i que ara és vice-rector de la Politècnica de Barcelona, "I jo visc a Palma i no m'agrada massa. Es un ambient tancat i amb un nivell socio-cultural molt baix". |
|||||