Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Memoria Civil, núm. 35, Baleares, 31 agosto 1986

Robert Mosquera

Un 3 d’agost de 1913 neix a l’antic carrer de Sant Llorenç, en el Puig de Sant Pere, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. D’origen humil –son pare era dependent d’una tenda de teixits Ca’n Ribes-, Rosselló es mou durant els primer anys de la seva vida dins un ambient familiar molt allunyat de la classe mitjana. Aixó no obstant fins al 1925, any en què inressa a l’Institut Balear on coneix el seu primer mestre, Gabriel Alomar estudia en el col·legi de Sant Alfons dels pares teatins. Allà, el contacte amb la burguesia i la religió marcaran en gran mesura el desenvolupament posterior de la seva personalitat. Es justamente a la revista escolar Luz y Vida on Rosselló publica els primers poemas entre l’octubre de 1927 i l’agost de 1929, ja impulsat pel magisterio que Gabriel Alomar exerceix durant aquest temps sobre ell. Aquests primers anys anteriors al viatge a Barcelona per iniciar els seus estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres, són el germen d’una personalitat creadora sorprenent que en molt poc temps evolucionarà cap a possicions comprometes tant poéticamente com socialmente allunyant-se del costumisme regionalista, que destil·laven les seves primeres composicions.

L'escriptor dibuixat per Ramon Nadal, Rosselló-Porcel en la seva obra pòstuma deixà un model de poesia per al joves escriptors de postguerra.

Un cop a Barcelona, Rosselló ingresa a la Residència d’Estudiants, llavors dirigida per Miquel Ferrà, i coneix a la Universitat a Espriu i Riba, el seu gran mestre. Així, doncs és l’any 1930 quan el poeta, que havia publicar en “El Día” una llarga sèrie d’articles sobre periodisme, literatura i història, comenta a aproximar-se a la realitat cultural que es viu fora de les illes. Des de l’arribada a la Residència, Rosselló es fa càrrec de les edicions de poesia de la institución, en les quals publicaran Joan Vinyoli, Joan Teixidor i Marià Manent i no dubta a participar en tot tipus d’actitivitats estudiantils. La proclamación de la República el sorprèn allà mateix, a Barcelona, des d’on Espriu entusiasmat una targeta postal al seu amic Gafim (Gabriel Fuster i Mayans), que es troba a Mallorca. “T’escric des d’estany de la Rambla”, diu. “Des d’aquí se senten es crits. La Rambla . La Rambla … Quin entusiasme. Es gros!” La posición de Rosselló sembla, docns, decantada cap a un evidente republicanisme, que el mateix poeta manifesta amb vehemència. La seva participación en el Congrés Extraordinari de la Unió Federal  d’Estudiants Hispànics, com a membre de la delegación catalana desginada per l’Associació Professional d’Estudiants de la seva Facultat, el porta el novembre de 1931 a Madrid, ciutat des d’on quatre anys més tard escriurà a Gabriel Alomar una significativa carta en la qual diu: La batalla és cada dia més clara entre els dos extrems i nosaltres som molts més. Hem de guanyar per força. Poc abans de les eleccions de 1936, en un telegrama enviat al seu amic Robert F. Massanet, Rosselló és encara més breu i clar, en un text de dues paraules: Vota comunista

Tasca literària 

Han transcorregut només sis anys des de la seva sortida de l’illa, sis anys en què la seva tasca poètica ha donat a la imprenta dos llibres: Nou Poemes, 1933, i Quadern de sonets, 1934. Són obres en les que es comencen a percebre influències ben distintes de les que animaren els seus primer poemas. Planegen sobre elles l’ombra de Riba i Carner, de Guillem i Lorca, i les noves tendències de la poesia moderna tenen a la fi a Mallorca i en Rosselló un cultivador avantatjat. Durant aquest temps tradueix la Història del soldat, de C. F. Ramuz, i el Prometeu mal encadenat, de Gide; viatjà, l’estiu de 1933, per Egipte, Palestina, Grècia i Constantinople, en un creuer estiuenc juntamente amb Espriu i Amèlia Tineo, obté la llicenciatura en filologia romànica amb premi extraordinari i es trasllada a Madrid per preparar la tesi doctoral sobre l’estil de

Gracián. En aquesta ciutat resideix fins a l’esclat de la guerra civil, que el sorprén preparant unes oposicions per a adjunt de catedra d’institut . Uns mesos abans havia tingut unes converses amb José Bergamin sobre la possibilitat d’oferir una crònica mensual de les lletres catalanes a la revista “Cruz y Raya”, projecte que ja no veurà la llum: els anys intensos de creació i d’amistat són trencats de cop per la insurrección militar.

Mort al Brull

Torna a Barcelona, abandonant tots els seus papers i llibres, i és allistat, declarat apte per a serveis auxiliars. Tanmateix, una malaltia mai no constatada (tal volta es tractava d’una epilèpsia, de la qual existiesen solamente indicis) el fa tornar a la Residència d’Estudiants, d’on ja no es mourà fins a l’aparició de la seva darrera i definitiva malaltia. A la fi de novembre de 1937, després d’escriure el poema “Sóller”, comenta a trobar-se malamente i ha de jeure, sota l’atenció d’Eduard Valentí i la doctora Pellicer. En els darrers dies de desembre ja es coneix la greutat del seu estat, i és traslladat al sanatorio del Brull, on el Montseny. El 5 de gener de 1938, a primeres hores de la tarda, mor d’una tuberculosi pulmonar. Es enterrat l’endemà, en un acte presidit per Antoni Maria Sbert, conseller del govern de la Generalitat de Catalunya. Ja no veuria mai impresos els poemas del seu llibre pòstum. Imitació del foc, editat per la Residència d’Estudiants, un dels més frescs i innovadors de la literatura catalana del nostre segle. D’aquesta manera imprevista i sobtada –fugaç com la seva pròpia vida- es tancava un cicle creador breu i madur com cap altre.