fideus
|
fideus |
|
|
|
Gabriel Alomar i Villalonga
Palma 1873 - El Caire 1941) Assagista, poeta i polític. Cursà el batxillerat a l'Institut Balear i la carrera de lletres a Barcelona. Exerci la seva tasca docent als Instituts de Palma (1902), Figueres i Gijón. Inicià de molt jove la seva activitat literària a diaris i revistes, principalment a La Roqueta on signava els seus articles i rondalles amb el pseudònim de Biel de la Mel. El seu primer llibre Un poble que es mor, editat a Catalunya, juntament amb els articles publicats a El Poble Català, representa la seva projecció cap a Barcelona. En la conferència titulada El futurisme, pronunciada el 1904 i publicada l'any següent, perfilà el seu pensament literari i polític, caracteritzat per un catalanisme no únicament com a moviment literari, sinó amb projecció social, que fuig de les concepcions romàntiques. Més endavant, exposà la seva tesi nacionalista a dues obres: Catalanisme Socialista i Negacions i afirmacions del catalanisme. En aquest llibre, es posa de relleu el seu prensament nacionalista profundament lligat al socialisme. Va esser teoritzador del modernisme - moviment literari amb el qual és identificat - amb les obres El futurisme (1904), De poetització (1906, i L'Estètica arbitrària (1904-1905). Encunyà el terme futurismo, el contingut del qual fou confós amb el que propugnà Marinetti, en un intent d'establir las bases del nacionalisme i la regeneració de Catalunya enfront de la Restauració, des d'una perspectiva individualista, amarada d'un humanisme abstracte i un aristotelisme intel·lectual i messiànic. Arquetipus de l'home futurista són Prometeu i Hamlet, els herois representants de la lluita entre l'home i la natura. Aquets moviment literari va esser prest arraconat pel noucentisme, encara que Eugeni d'Ors - el seu principal teòric - s'nspirà en els conceptes d'Alomar. El 1911, publicà el llibre La columna de foc que va esser l'única publicació poètica en català recollida en llibre. Mantengué contactes amb Unamuno, Azorín i Baroja. Dugué a terme una gran activitat com a articulista en llengua castellana i col·laborà a El Imparcial, La nación de Buenos Aires i al España. En aquesta època publicà diversos llibres en castellà, Verba - prologat per Azorín -, La formación de sí mismo i La guerra a través del alma (1919). Durant aquets anys, protagonitzà una gran activitat política. Juntament amb els dirigents republicans Marcel·lí Domingo i Francesc Layret fundà el Bloc Republicà Autonomista (1916)i més endavant el Partit Reublicà Català. El 1920 fundà també la Unió Socialista de Catalunya, i tornà a Mallorca com a catedràtic de l'Institut Balear, on deu anys enrere havia estat professor auxiliar. En aquesta època, es manifestà el seu aïllament intel·lectual. Mantengué una dura polèmica amb el filòleg i canonge Antoni Maria Alcover, que l'atacà per les seves idees progressistes, a causa de les quals va tenir bones relacions amb els sectors més d'avantguarda de l'Illa i amb la Federació Socialista Balear. Publicà articles a l'òrgan de UGT, El Obrero Balear. A les eleccions de 193, fou elegit diputat per Barcelona, escó que canvia pel de Mallorca. Participà també a les Corts Constituyents de la Segona República, en les quals defensà la possibilitat de federacions entre distintes nacionalitats, pensant en una Federació entre les Illes i Catalunya. Impulsà la redacció de l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes. Va esser nomenat president de la Comissió d'Instrucció Pública del Congrés i el 1932 ambaixador a Itàlia (1932-1934). i des de 1937 a Egipte en el qual continuà residint acabada la guerra civil de 1936-39. Morí a el Caire el 1941. Després d'una llarga època d'oblit oficial, el consistori de Palma, durant la batlia de Pauli Buchens, prengué la iniciativa de tornar les seves restes mortals a Mallorca. El 8 d'agost de 1977 arribaren a Palma i varen esser rebudes per un reduït grup de intel·lectuals, polítics i familiars. El 30 de novembre de 1983, l'Ajuntament de Palma, en segona votació - ja que a la primera hi hagué tres vots negatius -, el proclamà fill il·lustre. (AO)
Gran Enciclopèdia de Mallorca vol. 1 pàgs. 131 - 132
Memòria Civil, núm. 3, Baleares, 19 enero 1986 Mateu Morro
Mallorca y Cataluña / Punt de vista Memoria Civil, núm. 6, Baleares, 9 febrero 1986
|
Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873 - El Caire, 1941) fou un poeta, prosista i assagista mallorquí del segle XX, molt relacionat amb el moviment d'art català del modernisme. Va ser un llibertari d'esquerres actiu, especialment a Barcelona i altres regions de parla catalana, des dels primers anys del segle XX fins a la seva mort a l'exili. Alomar va néixer i va créixer a les Illes Balears, una comunitat aleshores molt conservadora. El seu pare era buròcrata i la família es va establir a diverses ciutat durant la seva infantesa. El 1888, després de terminar els seus estudis a Palma, se'n va anar a Barcelona per continuar amb la seva educació, on es convertiria en un periodista i on publicaria poesia, que el crític Josephine de Boer va catalogar com a parnassianista. Es va involucrar també en el moviment nacionalista català i el corrent literari del noucentisme, amb influències poètiques de Gabrielle D'Annunzio i Giosuè Carducci. Col·laborà a nombrosos diaris, com El Poble Català i El Imparcial. Políticament, va formar part del Bloc Republicà Autonomista el 1915, del Partit Republicà Català i posteriorment fou un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya (USC). Fou ambaixador de la Segona República Espanyola a Itàlia el 1932-1934 i, des del 1937, ambaixador a Egipte, on es mantingué exiliat en acabar la guerra civil espanyola. Reconeixements
Obres
Vegeu tambéEnllaços externs
|
