Galilea, vents de guerra que deixaren les cases buides
Memoria Civil, núm. 4, Baleares, 26 enero 1986
Damiá Quetglas
|
No debades hi ha una pensió que pren el nom al déu dels vents ni se li ha donat nom bíblic a aquest poble al peu del Galatzó: allà els niguls fan més via que enlloc de Mallorca. Altra temps, fa uns 50 anys en lloc de vent hi va haver remolí. La gent abandonà el poble i caminà cap a la metròpoli: a la muntanya es pararen els niguls i les cases s'esvaïren en la boira d'un futur incert. |
La mestra conta que tenia uns 27 alumnes a la dècada dels trenta. Ja havia guanyat la batalla contra els pares que enviaven els fills de vuit anys a collir oliva a començament de curs. Les quatre pessetes de l'oliva, l'oli i les apellucades eren els estalvis per passar l'any. Els homes feien feina de garriga. Alguns anaven fins a Na Burguesa o Andratx a fer sitges i forns de calç. Les dones aplegaven ametlles i garroves o anaven a collir palma. Les botigues canviaven aliments per corda. Alguna família també recollia escorxa de pi, que era utilitzada als curtits de pell, reïn, i verducs per a fer paners. De temporada, l'alimentació estava assegurada amb tords i esclatasangs, Aquelles hores, es veien molts d'estenedors amb llençols apedaçats, i també sabates, comenta la mestre.
Del contraban a la societat
Per a fer front a la precarietat, la gent de Galilea tenia la sortida del contraban, que fins a la dictadura de Primo de Rivera es va fer impunement. Es recollia tabac a la costa i es guardava a les cases tranquil·lament, fins a dur-lo a Establiments o a Ciutat, on es venia al menut.
Un que tenia un ase i va fugir a la parella, després morí d'espant quan trobà la Guàrdia Civil a ca seva, perquè l'ase els hi havia conduït. Això no era vida i els amos de possessió escatimaven tot el que podien el jornal, comenta n'Andreu Roses.
Per tal de defensar-se dels preus i ornanitzar-se per fer front als amos, es va crear una societat obrera al quarter, que ja era buit. Hi posaren un cafè i una botiga, llogats a una família. Així escapàvem a les estafades de l'amo de So'n Costei i Conques, que ens tenien acorralats.
Els reis amb incidents
Galilea peranyia a Puigpunyent. Cada dia pujava el batle, perquè era el conductor del correu, en Sebastià Falet. La societat tenía uns 150 socis, la majoria dels 700 habitants d'aleshores. En Bartomeu Llabrés i en Gaspar Palmer estaven decidits a celebrar el primer de maig. Com a caps de la societat, organitzaren un ball d'aferrat a la plaça.
Però el rector, don Tomeu Morey, que era molt polític, incità la gent de dreta en els sermons. Per aquest any es va fer; però quedà el plet de si la plaça era del poble o de l'església.
Així arribà Nadal del 35. I el dia dels Reis, qualcú es va proposar aturar els que havien de representar la funció dels Reis. No arribaren a les mans, però hi va haver estirades i posteriorment agluna glossa de picat.
|
La mort de 2 veïnats . i 2 més ferits - fou l'única eixida que feren els falangistes - i eren de Calvià. Però fou com una bomba sobre tot el poble |
La propietat de la plaça de davant l'església metxa d'estirades que acabaren amb dues vides
I arribà juliol
El tercer diumenge de juliol, arribaren els falangistes abans que a molts de pobles. Eren de Calvià i començaren a cremar llibres i la bandera de la societat. El Quarter tornà a ser quarter, però no de carabiners. Poc a poc, començaren a cridar gent al quarter o anar a cercar-la, armats. Una nit tenien una llista de cinc i només en trobaren quatre. Els agafaren i, camí de Capdellà, els feren baixar del camió i els dispararen. Dos d'ells, Joan Ferrà i Tòfol Barceló, van caure morts. Els altres dos també van caure, però només ferits: Gabriel Pujol i Pere Joan Alcover arribaren de matinada a Galilea ferits pel cap i les mans i plens de sang. Fou com una bomba.
Anys d'èxode
Aquelles dues morts talleren els dies a la posta de sol, perquè la gent de Galilea, si bé havia vist una llum d'esperança amb la República, no era un poble excessivament combatiu. Començaren a anar més alerta que de costum i, quan les coses començaren a estabilitzar-se anaren plegant del poble i marxar cap a la ciutat. on rebien un subsidi de 40 pts. per al·lot.
Aquí hi havia molt poc menjar i xerec. I per afegitó l'encarregat de repartir els raccionaments feia estraperlo amb una bona part dels productes. No hi havia lloc per a la protesta i la gent es posa les cames al coll deixant les cases al vent fins que van començar a venir turistes. Els quatre vells que quedaren començaren a cobrar un petit subsidi de 75 pts. allà pel 47, gràcies a un nou veí. D. Bartomeu Quetglas, que els arreglava els papers.
Molt més tard arribaria un turista per cada casa buida i algun més que ha construït edifici nou, però Galilea ja no és dels que era. Ni el correu ja hi arriba.