|
|
Falange
PARTITS POLITICS TEMA: FEIXISME |
|||||||
|
||||||||
|
Falange Espanyola de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista -FE de les JONS- Partit polític creat a Madrid amb el nom de Falange Espanyola, l'octubre de 1933, per José Antonio Primo de Rivera. S'implantà a Mallorca, d'una manera oficial, el gener del 1934. Anti-marxista, rebutjava alhora la lluita de classes i el capitalisme i propugnava un estat totalitari, fonamentat en un nacionalisme espanyolista i oposat a qualsevol altre regionalisme o nacionalisme. El febrer del 1934, a Madrid, es fusionà amb les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista, i passà a denominarse FE i de les JONS. S'inscriu com una variat espanyola del feixismes d'entreguerres. Inicialment, a Mallorca fou dirigida per un triumvirat format per Antoni Nicolau de Montaner, Francesc Borràs (rellevat per Bartomeu Barceló) i Alfonso de Zayas. Poc després, el novembre del 1934, foren nomenats Cap Provincial de Balears Alfonso de Zayas i secretari, Antoni Nicolau. Altres dirigents foren Ferran Cotoner, el prevere Joan Crespí Nicolau i Fernando Serrano Suñer, que aleshores residia a Mallorca. La vida d'aquesta organització fou difícil a causa dels problemes econòmics i del poc èxit del seu proselitisme. La seva seu a Palma es va haver de traslladar del carrer dels Oms, al carrer de Santiago Russinyol, d'aquest a un altre local del carrer dels Oms i, finalment, al carrer de la Ribera. Aviat sovintejaren les bregues pels carrers amb els esquerrans, fruit en part del culte a la violència que es retia en el partit. El maig de 1934, organitzà a Palma un sindicat afi, el Sindicat Regional Autònom d'Obrers de la Producció i Distribució de Balears, que va desaparèixer l'octubre del mateix any. També s'implantà a Palma el Sindicat Espanyol Universitari -SEU-, falangista. El partit s'estengué lentament per la Part Forana i, el 1935 estava implantat sobretot a Campanet, Felanitx, Llucmajor i Manacor. L'agost d'aquest any, es creà a Palma un sindicat d'oficis diversos, adherit a la Central Obrera Nacional Sindicalista -CONS-. Organitzà una secció de premsa i propaganda, dirigida per Néstor Gallego Caparrós. També tenia una Secció Femenina de Mallorca, presidida el gener del 1936 per Magdalena Rullan Vives i, poc després, per Pilar Solanas Cañazas. Tenia delegacions a Algaida, Biniamar, Binissalem, Calvià, Felanitx, Inca, Manacor, Palma i Porreres. A les eleccions de febrer del 1936, a les quals Falange va acudir en solitari, a Balears no va presentar candidatura, però demanà el vot pel seu cap José Antonio Primo de Rivera, Realitzà dos actes electorals, un a Manacor, el 2 de febrer de 1936, precedit d'actes violents a causa de l'oposició de la població i una altre a Campanet, el 9 de febrer. A les Balears, el candidat falangista va obtenir uns 200 vots. El triomf de les esquerres a nivell estatal va fer que les dretes es radicalitzassin i Falange va aconseguir implantar-se a quasi tots els pobles de Mallorca. Llavors, adoptà la via isurreccionista par assolir el poder. Els falangistes mallorquins es proveïren d'armes procedents en part de Barcelona i, el març del 1936 començaren a entrenar-se paramilitarment, sobretot a la possessió de Sant Martí (Vilafranca de Bonay) i a la de Son Vivot (Inca). Estaven en contacte amb la Junta Divisionària de Mallorca de la Unió Militar Espanyola, que preparava el cop d'estat contra la República. A partir d'abril, sovintejaren les detencions de falangistes i, el 17 d'aquest mes fins a juny, foren empresonats al fort de San Carles els principals dirigents, El 23 de maig, aparegué Aquí estamos òrgan inicialment clandestí de la Falange, que es publicà fins al 1942. El 4 de juny del 1936, esclatà una bomba a la Casa del Poble de Palma, fet que fou considerat una provocació de la Falange. A partir del 16 de juliol del 1936, grups de milicians de Falange estaven preparats a Palma i a la Part Forana, esperant l'inici de l'axixecament. Quant aquest es produí a Palma, el 19 de juliol, es posaren a les ordres de Goded, a la comandància militar, un grup de 150 civils, entre els quals hi havia quaranta falangistes. Aquests, armats per la comandància militar malgrat l'oposició de l'Estat Major, i comandats per oficials de cavalleria. ocuparen alguns llocs estratègics, però aviat foren substituïts per soldats. En un confús incident entre soldats i falangistes, es produí la primera mort d'un d'aquests, Joan Barbará Puig. Falange s'instal·là a la Casa del Poble i la Secció Femenina la seu de l'Esquerra Republicana Balear. A molts de pobles, els falangistes, amb l'ajud de l'exèrcit i de la guàrdia civil revoltats, s'apoderaren dels ajuntaments. Aquest fou el cas d'Inca, on el militar falangista Canuto Boloqui, amb uns 80 milicians, prengué la ciutat i altres pobles com Búger, Caimari, Calvià, Campanet, Consell, Costix, Lloret de Vistalegre, Llubí, Mancor del Vall i Selva. A Manacor, els falangistes del capità retirar Jaume Jaume Rosselló contribuïren a vèncer la resistència dels carabiners republicans. Grups de falangistes, precàriament armats, es traslladaren des de pobles com Petra, Porreres o Sineu cap a Palma, per donar suport a l'aixecament, Un cop realitzat, els civils armats, majoritàriament falangistes, es convertiren en una policía paral·lela, responsable en bona part dels centenars d'assassinats que es produïren a Mallorca els primer mesos de la Guerra Civil. A més, Falange es féu famosa per l'administració a dojo d'oli de rici i pels apallissaments a elements d'esquerra. Aquesta situació s'atenuà a partir de la primavera del 1937, quan foren rellevats dos falangistes que ocupaven llocs clau, Francesc Barrado Zorrilla, que era alhora cap a Balears de la policia de Falange i de la governativa Mateu Torres Bestard, governador civil de Balears. Durant els primers mesos de la Guerra Civil, augmentà considerablement el seu nombre d'afiliats, tan al partit com a la Secció Femenina. Així, per exemple, un poble com Lloret de Vistalegre passà de tenir 4 militants a tenir-ne 38, i a Búger passaren d'esser 18 a 50. Molts de militants d'altres partits de dretes, com Renovació Espanyola i Acció Popular Agrària, i fins i tot del Partit Regionalista de Mallorca, s'incorporaren a la Falange, que potser arribà a tenir 10.000 militants cap al 1938. La militància a la Falange era una font de poder i de privilegis. Aviat disposà d'un centúria de milicies perfectament organitzada i instruïda, amb comandaments de l'exèrcit, i d'altres tres centúries que s'estaven organitzant. El cap de les milicies de Balears era Mateu Palmer Ferrer, que també comandà una secció de milicians falangistes anomenada Dragons de la mort impulsada per Arconovaldo Bonacorsi. La presència d'aquest conseller italià contribuí a la difusió de la ideologia de Falange i a la seva identificació amb el feixisme de Mussolini. Les milicies falangistes lluitaren al front de Manacor (agost-setembre del 1936), i hi tengueren 37 morts i més de 100 ferits. Altres grups de falangistes armats s'encarregaren de la vigilància de sectors de la costa i dels camps d'aviació. Un parell de centúries de la Falange participaren en la reconquista d'Eivisssa (setembre del 1936). També s'organitzaren paramilitarment els infants i els joves de Falange, amb els noms de balillas i fletxes, respectivament. Un grup nombrós de fletxes navals mallorquins mori a l'enfosament del creuer Baleares (març del 1938). Editaren diverses publicacions de caràcter juvenil., com El Vanguardista, Firmes i Flechas. L'octubre de 1936, es reorganitzaren les milicies, que s'enquadraren dins l'exèrcit. Així, la Falange, que era la força política més important de la zona nacional, restà subordinada, no sense tensions, a l'exèrcit. El 19 d'abril del 1937, Franco unificà la Comunió Tradicionalista amb Falange i creà la Falange Espanyola Tradicionalita i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista -FET i de les JONS-, i ell mateix en fou cap nacional. El nou partit tenia el caràcter de partit ùnic i esdevengué un element bàsic del Movimiento Nacional. Aquesta unificació fou propugnada públicament a Mallorca, on fou acceptada amb entusiasme. Dos dels seus principals impulsors eren membres destacats de la Falange mallorquina, aleshores residents a Salamanca, Ladislau López Bassa i Vicente Sergio de Orbaneja. Cap al juny del 1938, Zayas, poc favorable a la unificació, fou rellevat com a cap de la Falange Balear i substituït per Canuto Boloqui, que ocupà aquest càrrec fins al 1941. A partir del 1939, la seva comandància de Balears s'instal·là a l'edifici del Consolat de Mar de Mallorca. La Falange restà inserida dins el nou estar sorgit de la derrota de la República. Generà una enorme burocràcia, sovint caòtica, i una certa confusió entre el partit i l'Estat. Acabada la guerra, els seus organismes, així com les organitzacions sindicals, s'integraren en un organisme amb categoria de ministeri. Disposà d'una sèrie de serveis, estructurats a cada provincia, els més importants dels quals eren els d'esports, informació, justicia, ex-captius i ex-combatents. A més, controlava una sèrie d'organitzacions de masses, com eren els sindicats, la Secció Femenina i el Front de Joventuts. El 1938. i en part com a continuació de la CONS, es creà a cada provincia una Central Nacional Sindicalista -CNS-, organisme estatal de control de la classe obrera per part de l'Estat, dirigit per falangistes i que pretenia d'integrar tots els elements de cada branca de producció en un organisme unitari. Incorporà els béns de la Confederació Nacional del Treball i de la Unió General de Treballadors. Tot plegat va rebre el nom d'Organització Sindical Espanyola. A les Balears, el 1949 hi estaven afiliats 61.290 persones, el 36,04% del cens laboral. La Delegació Provincial de Sindicats s'emplaçava a l'avinguda d'Alexandre Rosselló de Palma, i edità el setmanari Actividad. El Front de Joventuts, creat el 1940 o estructurat per provincies, s'encarregà de formar i controlar la joventut. El primer delegat nacional d'Organitzacions Juvenils de Falange fou el militar mallorquí Mateu Torres Bestard (1937). El Front de Joventuts fou substituït el 1960 prt l'Organització Juvenil Espanyola -OJE-, que ja no depenia de Falange sinò de la secretaria general del Moviment. També va adquirir una gran importància la Secció Femenina, que va arribar a organitzar una espècie de servei obligatori per a les dones fadrine. Al SEU, situat al carrer de Sant Jaume, de Palma, s'hi havien d'afiliar, a partir del 1944, tots els universitaris de Balears. Una altra organització vinculada a la Falange era l'Auxili Social, creat el 1936 per ajudar els damnificats per la Guerra Civil. Després del final de la guerra, bona part del carlisme es desvinculà de la FET i de les JONS. A partir de 1941, els càrrrecs de governador civil i de cap provincial de Falange quedaren unificats en una sola persona. Foren els seus òrgans a Balears els diaris Falange i Baleares. El 1941, foren desterrats a les Balears Manuel Hedilla i Gerardo Salvador Merino, dos caps falangistes contraris al franquisme. [ ... ] Gran Enciclopèdia de Mallorca vol. 5 pàg. 157 - 160
|
||||||||
