Artesania de presó

Bonet de ses pipes

Memoria Civil, núm. 44, Baleares, 2 de noviembre 1986

 

Hom diu que no hi ha desgràcia que no tingui ventura fins i tot les perles són a conseqüència de nafres a les ostres, així també els esbarzers de les presons de la dissortada guerra del trenta sis fruitaren algunes mores com és ara els nombrosos mestres d'escola tancats propiciaren que alguns dels seus companys de captiveri s'alliberassin de son analfabetisme i altres aprenguessin qualque idioma que va donar-los ales quan el turisme va començar a tornar a Mallorca.

 

Per altra banda aquells presilis foren una mena d'escoles de mestria a les que artistes presoners aportaren dissenys a les nombroses obres artesanals de menestrals enginyosos que crearen i produïren molt diverses peces, que després foren el basament d'un cúmul d'articles comercialoitzats quan va arribar el "boom" dels "souvenirs"

 

Contava mon pare que Ca'n Mir era com un taller gros amb gran varietat d'especialistes, recordant l'activitat d'un corder que feia llarga l'espera dels parroquians que li havien entregat el fil i precisaven elo cordonet per fer cinturons, collars i altres objectes. Deia també que, entre d'altres, qui sempre tenien feina atrassada eren els envernissadors i els gravadors i dibuixants d'inicials i dedicatòries.

 

La tira d'articles era llarga ferm: senalletes, panerets, fruiteres i molts altres articles de palma; caixonets, polseres, anellñs i una infinitat de peces d'olivera i altres materials, com és ara de fitxes de dòmino amb les que es feia una bijuteria que, en certa manera, va esser com una predecessora de la que vingué molt després amb el "Pop-art".

 

Per elaborar aquests articles es precisaven eines metàl·liques que, per elementals que fossin, figuraven entre els objectes prohibits, per això adesiara els carcellers feien una passada i requisaven aquells utillatges, traient-ne un covo ple, però dins poc temps la "industria" tornava marxar a les totes.

 

On no succeia això de les eines, durant una bona temporada, era a la presó de Manacor -quan ha havia deixat d'esser antesala de la mort- ja que el seu cap, don Damià Rigo, tenia un tant damunt cada peça que es produïa, em  referesc a les pipes.

 

La cosa va començar quan un dels presos, per tal de distreure's durant les llargues hores del captiveri, va provar de fer una pipa i, com que llavors, per raons òbvies, els importadors de l'Illa no podien dur-ne, els encàrrecs desl fumadors estimularen els companys del nou piper a seguir-lo, fins al punt que, escampada la nova, un d'aquells antics comerciants va acudir a la presó comprometent-se a comprar totes les pipes que fessen. Aleshores uns quants dels més iniciats, posats d'acord amb el cap de la presó, feren d'aquesta una mena de taller al que s'incorporaren la majoria dels presos polítics.

 

Aquella "industria" feia feina en cadena: uns foradaven, altres raspaven i llimaven amb paper de vidre ... cadascú tenia la seva especialitat, fins i tot, aquells pipers, arribaren a mecanitzar-se convertint una bicicleta en màquina de foradar, fitxant-la capgirada en terram emprant per força motriu la que aportaven alguns dels presos, fent rodar els pedals manualment.

 

Temps després, quan mon pare va inciar una nova vida en el destarrament -amollat del camp de concentració de Formentera l'Ajuntament de Manacor no va autoritzar-lo a anar a viure allà- s'aferrà de bell nou a les pipes, emprant de tot d'una, per això, un dels bancs de fuster, eines i fusta, que li havien tocat quan es va desfer aquella "industria presonera".

Presos a Manacor l'any 1939, acabada la guerra

Pipers de la presó de Manacor