Cent anys són un segle

     Llorenç Capellà

Cent anys són un segle. I un segle ens confereix el distanciament necessari per a observar els fets passats amb un cert desapassionament. La valoració de la Setmana Tràgica és la de sempre: una convulsió social, més que justificada, que el govern de Maura ofega en sang. Una seixantena de morts en els avalots, dos milers de detinguts, i cinc persones, de ben distinta significació social, afusellades.

El detonant de la Setmana Tràgica va ésser la guerra d'Àfrica. I la guerra d'Àfrica va fer-se en defensa dels interessos particulars dels grans inversors espanyols en mineria, entre els quals hi havia, en lloc preferent, els Comtes de Romanones i de Güell i el Marquès de Comillas. Tot l'embolic desembocaria en les carnisseries del Monte Arruit, Nador o El Barranco del Lobo. Les víctimes, els soldats. És a dir, els jornalers militaritzats.

Amb l'abonament de 1.500 pessetes al tresor públic, els fills de casa bona miraven partir el vaixell cap a Melilla des del port. No s'embarcaven. No posaven la seva vida en perill. La Setmana Tràgica i la guerra del Marroc deixaren multitud de famílies sense pa. Els rics no la patiren. Ni perderen poder. Que Juan de la Cierva va dimitir del seu càrrec de ministre de Governació després d'afusellar Ferrer? Ja havia fet la feina bruta que tenia assignada. Que Maura va haver de renunciar a la presidència del Govern...? Tanmateix no va minvar el seu prestigi. A Palma té un monument.

Quan la gent es manifesta prop d'allà on fou erigit ningú no l'escridassa. La dreta disposa els monuments urbans, confiada en la mala memòria de l'esquerra. Únicament cal que passin els dies perquè la societat, sense fissures, les faci part del seu paisatge quotidià. Maura va donar el vistiplau a l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. I també dels altres quatre. Mataren Ramon Clemente, un deficient psíquic que va ballar amb l'esquelet momificat d'una monja.

I Eugeni del Hoyo, un guàrdia de seguretat que va rebatre a trets, els trets dels soldats. I Antoni Malet, que va profanar una església. I Josep Miquel Baró, que va esvalotar els veïns de Sant Andreu. Què degué fer-se dels fills d'aquesta gent, de la família...? Quin suport moral o econòmic degueren rebre? Cap. Eren els dolents. I sens dubte havien comès, descomptant Baró, actes reprovables o d'un mal gust evident.

Tanmateix, els dolents de debò no deixaren de caminar pel carrer amb la cara ben alta. I probablement tots ells varen ésser enterrats amb música. El Marquès de Comillas era fill d'un tal López que va assolir el marquesat després de fer fortuna amb la venda d'esclaus, de manera que no va haver d'embrutar-se les mans. Va fer pàtria i butxaca. El Marquès de Güell era gendre del de Comillas, i va protegir Gaudí, les tradicions i la cultura catalana. Mossèn Cinto Verdaguer va ésser un mantingut de la família.

Deia missa en el Palau Moja i repartia almoines. Ni la Setmana Tràgica ni la Guerra d'Àfrica rebaixaren en res el pes social dels Comillas. Ni dels altres que també feien negocis a Melilla. Tenien el suport moral de tots els grups de poder, l'Església entre ells. Tocant a la Setmana Tràgica, l'Osservatore Romano publicava, en versió espanyola, que "cuanta más pronta y justiciera sea la obra de represión, más entusiástica y unánime será la aprovación de la civilicidad". Maura se'l va escoltar: el mes d'octubre ja hi havia cinc persones afusellades.

I atès que quan s'espolsa una estança convé agranar el trespol, De la Cierva va aprofitar l'avinentesa per culpar dels avalots el catalanisme, i el governador civil, un tal Evarist Crespo (amb carrer a València) va clausurar més d'un centenar d'escoles laiques. Una vegada més havien guanyat els bons, els rics, la gent d'ordre. Hi ha una cançó, força popular, sobre la matança del Barranco del Lobo que diu "hay una fuente que mana/ sangre de los españoles/ que murieron por la patria".

En una altra versió es substitueix "patria" per "España". I encara n'hi hauria una tercera que no diria ni "patria" ni "España", sino "para nada". És a dir, "que murieron para nada". La recordava Bartomeu Mestre, fa uns dies, en aquest mateix diari, i no sé si és de collita pròpia. En qualsevol cas, és la més adient. Perquè per al jornaler, la pàtria és la llengua, la solidaritat, la gent que l'estima, el carrer i el paisatge. Res a veure amb la dels rics.

Llorenç Capellà  | Diari de Balears | 23/07/2009 |