|
|
Antonio Maura Muntaner BIOGRAFIES TEMA: DRETA CONSERVADORA |
||||||||
|
|||||||||
|
(Palma 1853 - Torrelodones, Madrid 1925) Polític. Provenia d'una família de comerciants i de fabricants d'adobs. Estudià a l'Institut Balear, de Palma, on fou company de Joan Alcover, Manuel Guasp i Alexandre Rosselló. El 1868, es traslladà a Madrid, on es llicencià en dret. Tot i que tengué dificultats per a aprendre la llengua castellana, l'arribà a dominar i es convertí en un bon orador. D'aleshores ençà, les seves estades a Mallorca foren escasses i breus. A Madrid conegué Germán Gamazo, al despatx del qual treballà (a partir de 1872). es casà (1878) amb Constancia Gamazo, germana d'aquest. Va adquirir un gran prestigi com a advocat i a partir de 1883 es va fer càrrec del despatx de Gamazo. Inicià la carrera política defensant a Madrid un informe de la Diputació de Balears sobre comunicacions marítimes. El 1881, fou elegit diputat per Mallorca pel Partit Liberal. Va rebre el suport del govern liberal i dels sectors conservadors i catòlics mallorquins, sonbretot del diari El Áncora, dirigit pel seu germà Miquel. A partir de llavors i fins a l'inici de la dictadura de Primo de Rivera, va esser elegit diputat per Mallorca (1884, 1886, 1891, 1893, 1896, 1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907, 1910, 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923). Això fou possible pel seu prestigi i perquè comptava a l'Illa amb el suport d'una xarxa de relacions amb persones a les quals havia afavorit des de Madrid. Aviat s'imposà en el si del Partit Liberal de Mallorca o desbancà Jeroni Rosselló. A més, un grup important de catòlics provinents del moderantisme s'incorporaren al seu partit. El 1891, totes les faccions liberals illenques reconegueren el seu cabdillatge. El principal col·laborador en el sí del Partit Liberal de Mallorca fou el seu cunyat Pasqual Ribot Pellisser. A Madrid, sempre féu part de la facció liberal gamacista, que en ocasions donava suport al cap liberal, Sagasta, i de vegades es convertia en un grup dissident. Començà a destacar en la política estatal quan inicià una campanya a favor de la reorganització de la marina de guerra (1884-85), que va reprendre el 1891-92. Fou vice.president (1886) del congrés de diputats i president (1887) de la comissió de jurat. Nomenat ministre d'Ultramar (desembre de 1882), redactà un projecte de reforma de l'administració de Cuba i Puerto Rico, que suposava una àmplia descentralització administrativa sense arribar a la concessió d'autonomia política. També decretà una reforma de l'administració municipal de les illes de Luzón i Visayas (les Filipines). El projecte de reforma a les Antilles topà amb l'oposició dels conservadors i de bona part dels liberals, que el consideraven massa autonomista. A causa d'això, hagué de dimitir el març de 1894. El desembre d'aquell mateix any, fou nomenat ministre de Gràcia i Justícia en una altre gabinet presidit per Sagasta, el govern del qual caigué el març de 1895.
Davant la Guerra de Cuba, propugnà una solució reformista que mantengués íntegra la sobirania espanyola. Després de la crisi de 1898, criticà el sistema de la Restauració i propugnà un reformisme regeneracionista que consolidàs l'estat liberal a Espanya. Es manifestava partidari d'una revolució des de dalt que n'impedís una des de baix, que qualificava d'anàrquica i satànica. Al final de 1898, els gamacistes se separaren definitivament del Parti Liberal i passaren a donar suport als conservadors. A Mallorca, aquest fet suposà la fi del predomini liberal i l'inici de l'hegemonia dels conservadors. Fou president (1898-1900 i 1916) de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. Donà suport a l'esbucament de les murades de Palma (1902). a la mort de Gamazo (novembre de 1901), Maura es convertí en el cap dels liberals gamacistes, que aviat s'incorporaren al Partit Conservador (1902). Entre desembre de 1902 i juliol de 1903, ocupà el càrrec de ministre de la Governació en un govern presidit per Francisco Silvela. Durant la seva administració, permeté que les eleccions municipals es fessin sense interferències del govern, reprimí durament les protestes estudiantils, signà la constitució de l'Institut de Reformes Socials i elaborà un projecte de reforma de l'administració local. ·El 1903, ingressà a la Real Acadèmia Espanyola amb el discurs La oratoria como género literario. En aquesta època, abandonà l'exercici de l'advocacia. El novembre del mateix any, fou proclamat cap del Partit Convervador i per primera vegada fou nomenat president del govern (desembre de 1903 - desembre de 1904)- Intentà atreure el grup ultraconservador i catòlic del marquès de Pidal i s'enfrontà amb l'opinió liberal. Organitzà amb èxit el viatge d'Alfons XIII a Barcelona i Mallorca. A Barcelona, va patir un atemptat protagonitzat per l'anarquista Artal, que el va ferir lleument. Donà suport a Bernardino Nozaleda, nomenat arquebisbe de València contra l'opinió de liberals i republicans, que l'acusaren de clerical i autoritari. La divisió dels conservadors i les discrepàncies amb el monarca el feren dimitir. Tornà a ocupar el poder el gener de 1907. Aquest govern, anomenat "govern llarg", es perllongà fins a l'octubre de 1909. Dugué a terme una àmplia reforma administrativa que es concretà en la llei electoral, la de comunicacions marítimes, la de vagues, la de colonització interior i el projecte de llei d'administració local. Aquesta proposta, que hauria perjudicat l'estructura caciquil, mai no aaribà a fer-se realitat. Aconseguí (gener de 1908) que s'aprovàs el projecte de reconstrucció naval i fomentà les relacions internacionals d'Espanya. Negà l'especificitat catalana i s'oposà a Solidaritat Catalana i a qualsevol regionalisme que posàs en dubte la unitat d'Espanya, que considerava indispensable. Malgrat això, defensà una tímida descentralització administrativa de caàcter municipal i coincidí amb els sectors més moderats de la Lliga Regionalista de Catalunya de Francesc Cambó. Accentuà el seu conservadurisme i, a les eleccions de 1907, utilitzà els tradicionals mètodes caciquils per aconseguir una àmplia majoria. Aquest fet provocà una creixent oposició republicana. que augmentà quan intentà imposar una llei especial contra el terrorisme. Impulsà la penetració espanyola en el Marroc. El juliol de 1909, s'inicià la campanya de Melilla, que suposà el començament de la Guerra del Marroc. La mobilització dels reservistes provocà (juliol de 1909) els fets revolucionaris de la Setmana Tràgica de Barcelona, que Maura va fer reprimir amb duresa. El pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia fou condemnat, sense proves, i afusellat (octubre de 1909). A partir d'aquest fet es desencadenà una intensa campanya, amb participació de forces obreres, republicanes i liberals, a nivell estatal i internacional, que tenia per lema ¡Maura, no!. Fins i tot a Mallorca, considerada un feu maurista, s'organitzà un miting en contra, duit a terme (octubre de 1909) pels republicans i pels socialistes. Poc després, els conservadors mallorquins organitzaren diversos actes en compensació. Forçat per l'oposició i mancat del suport d'Alfons XIII, dimití l'octubre de 1909, quan disposava d'una majoria de 250 diputats en una cambra de 406. A partir d'aquí, considerà trencada la solidaritat dels partits del torn i proclamà la implacable hostilitat dels conservadors envers els liberals, que considerava còmplices dels republicano-socialistes. Aquest fer provocà que el seu liderat fos qüestionat en el si del Partit Conservador. El 1910, fou ferit a Barcelona en un atemptat perpetrat per Manuel Possa. El desembre de 1912, tenia preparat un nou govern, que no es va arribar a formar perquè Alfons XIII en va preferir un altre presidit pel liberal comte de Romanones. El gener de 1913, va esser ratificat, com a cap del Partit Conservador. L'octubre de 1913, va formar govern el conservador Eduardo Dato i es produí l'escissió dels mauristes respecte al gruix del Partit Conservador, que es mantengué fidel al nou cap. D'aquesta manera es convertí en el cap d'una dissidència conservadora important, però minoritària. El desembre de 1913, fou nomenat director de la Reial Acadèmia Espanyola, càrrec que ocupà fins a la seva mort. A Mallorca, l'escissió maurista només es produí el 1914 i deixà en les mans dels partidaris de Dato la major part de la xarxa caciquil conservadora, si bé el prestigi de Maura feia que sempre fos elegit diputat. Durant la Primera Guerra Mundial, defensà la neutralitat d'Espanya. Mai no va fer cas a les peticions dels regionalistes mallorquins, que sol·licitaven el seu suport i els dels mauristes per aconseguir algun tipus d'autonomia. El 1916, com a president de la Reial Acadèmia Espanyola, propugnà l'ús exclusiu del castellà a l'ensenyament. Després de la crisi de 1917, encapçalà (març-novembre de 1918) un govern de concentració, anomenat govern nacional, format per conservadors, liberals de diverses tendències i catalanistes. Aquest govern fou ben acollit però va tenir poca eficàcia. Tornà a ocupar el poder l'abril de 1919, en un moment de crisi social i d'agitació militar. Va formar un govern, en el qual predominaven els mauristes, però també hi havia conservadors i liberals progressistes. Maura accentuà eñ seu caràcter clerical, amb actes com la consagració (juny de 1919) d'Espanya al Sagrat Cor de Jesús. D'altra banda, intensificà la manipulació de les eleccions generals. Aquest govern de concentració va caure el juliol de 1919, quan perdé el suport dels conservadors datistes, i li suposà un desprestigi. L'agost de 1921, va presidir per cinquena i darrera vegada, un govern. Es tractava d'un govern d'emergència compost per conservadors, mauristes, liberals progressistes, liberals demòcrates i catalanistes, format després del desastre d'Annual. No aconseguí aturar la descomposició del règim parlamentari i el govern caigué el març de 1922. Condemnà la dictadura de Primo de Rivera i propugnà (1923) una reforma constitucional. Morí a casa del seu amic el comte de Las Almenas. Afeccionat a la pintura, féu un gran nombre d'aquarel·les de temàtica paisatgistica, una part de les quals foren recollides i publicades en el llibre Maura acuarelista (1954), de Prudencio Rovira Pita. Estava en possessió del Toisó d'Or. Mai no acceptà cap títol nobiliari. Molts dels seus discursos foren editats, a més de la Defensa de los derechos de la República de Ecuador en su contienda con la República del Perú, sobre los límites territoriales de ambas (1906).També és autor d'un volum d'Estudios Jurídicos (1916)- Han publicat seleccions dels seus discursos i estudis de caràcter polític Joan Baptista Català Gavilà (1918) i Carlos Ruiz del Castillo (1954). Miguel Maura Gamazo i José Romero Valenzuela publicaren un recull dels seus dictàmens (1929). N'han redactat biografies César Silió (1934), Maximiano Garcia Venero (1953), Prudencio Rovira Pita (1953), Diego Sevilla Andrés (1954) i Rafael Pérez Delgado (1974). El 1890 fou proclamat fill il·lustre de Palma- El desembre de 1929, s'inaugurà un monument en honor seu a la plaça del Mercat, obrat per Marià Benlliure. L'Ajuntament de Palma li dedicà una avinguda. També li dedicaren carrres els Ajuntaments d'Algaida, Andratx, Artà, Campos, Capdepera, Estellencs, Felanitx, Inca, Lloseta, Llucmajor, Manacor, Maria de la Salut, Marratxí, Muro, sa Pobla, Pollença, Porreres, Santa Eugènia, Santa Maria del Camí, Santa Margalida, Sencelles, Sóller i Son Servera. A Palma, un institut i una escola duen el seu nom. També duen el seu nom una fundació - Fundació Antoni Maura - i una col·lecció de discursos polítics de caràcter conservador. El seu fill Gabriel Maura Gamazo (Madrid 1879 - 1963) fou diputat conservador (des de 1904), membre de l'Assemblea de Primo de Rivera (1923-29) i ministre de Treball (1931) en el govern de transició de Juan Bautista Aznar. Va esser duc de Maura des de 1930. És autor de l'obra Historia crítica del reinado de Alfonso XIII durante su minoridad (1919). Un altre fill, Miquel Maura Gamazo (Madrid 1887 - Saragossa 1971), fou diputat maurista per Alacant (1916). Evolucionà cap al republicanisme, féu part del primer comitè revolucionari republicà (1930) i fou (1931) ministre de Governació del govern provisional de la II República. Encapçalà un partit republicà de caràcter conservador, que va tenir implantació a Mallorca. S'exilià arran de la Guerra Civil. És autor de Así cayó Alfonso XIII (1962) (AM/CB) Gran Enciclopèdia de Mallorca vol. 10 pàgs. 360 - 364
Antoni Maura i Montaner (Palma, Illes Balears 1853-Torrelodones, Madrid 1925), advocat i polític mallorquí. Protagonista d'una destacada i controvertida carrera política, en la primera etapa de la seva trajectòria va seguir els postulats del liberalisme, dins del corrent dissident encapçalat pel seu cunyat Germán Gamazo. Identificat amb el regeneracionisme i la necessitat d'efectuar una reforma del sistema polític de la Restauració, les seves primeres intervencions públiques van tenir com a marc la dissidència liberal i la crítica de la política conservadora.
Designat Ministre d'Ultramar en el govern liberal de Sagasta el desembre de 1893, va pretendre desenvolupar un projecte d'autonomia per a Cuba i Puerto Rico com a mitjà per a neutralitzar pacíficament el moviment independentista, però l'oposició dels conservadors i d'un ampli sector dels mateixos liberals va fer fracassar el projecte i va forçar el seu allunyament temporal del primer pla de la vida política, fins que el 1895 es va fer càrrec del Ministeri de Gràcia i Justícia en el govern de Sagasta. La crisi de 1898 va representar un punt d'inflexió en la seva trajectòria personal i política, i el germen d'una de les claus del seu ideari: la necessitat d'enfortir la presència del poble en la vida política. L'erradicació del caciquisme i dels abusos de l'oligarquia van figurar com objectius prioritaris del seu projecte de dignificació de la política espanyola. Les seves propostes regeneracionistes es van apropar en gran manera al programa dissident del nou conservadorisme de Francisco Silvela. En centrar el seu interès en el funcionament polític de la monarquia, amb els límits presents en les bases legals del règim establert, el seu projecte va resultar compatible amb l'alternativa de sanejament polític proposada pels conservadors. Després de la mort de Guzmán Gamazo el 1901, Maura va assumir la direcció del seu grup liberal dissident, fins que el 1902 es va produir un acord amb Silvela per al seu ingrés en el Partit Conservador. D'aquesta manera, Maura es va convertir en la figura clau de la política espanyola de les primeres dècades del segle XX.
Un aspecto de la "revolución desde arriba": maurismo y acción social Maria Jesús González Revista de la Facultad de Geografia e Historia, núm 1, 1987, págs. 145-161 (PDF)
|
|||||||||
