Elena
de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada
per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència
democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà)
s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis
ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano
la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona
de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre
ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una
de les coses que va veure la periodista francesa té un interès
remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment
que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del
monòlit de sa Feixina. Hem
d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de
marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños
grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que
informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa
algunes referències a la història del creuer i afegeix: El
Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de
víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor
enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los
almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera
que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va
respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat.
Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell
que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam
canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de
pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con
el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te
miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los
niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano,
se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo
una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos
y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest
testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no
gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de
Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa
fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no
té espai a la iconografia monumentalista de la Palma
democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta
del diari Última Hora, entre diverses personalitats de
la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que,
confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o
l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen
per la continuïtat adduint raons artístiques o de
reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor
infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de
les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's
a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la
senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la
possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en
l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la
reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de
col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument
feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument
no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va
expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que
és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per
entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de
significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I
encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica,
sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això,
perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava
part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben,
del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos,
per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases
és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és
de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos.
L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa
el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys
(únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la
capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en
bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És
lamentable. Però, què hi farem?
Llorenç
Capellà.
Escriptor.
Diari de
Balears
06/11/2007
