Una de les
accions més espectaculars i simbòliques dutes a
terme per les tropes aliades a l´Alemanya de la
derrota mundial de 1945, fou fer saltar pels
aires la gran esvàstica que coronava la tribuna
principal de l´estadi de Nüremberg, seu dels
multitudinaris actes d´exaltació de "l´immortal"
III Reich que havia de durar mil anys. I dic que
fou simbòlica, per que el règim que havia dut la
mort i la destrucció a tot el món, veia com els
símbols de l´extermini planificat i massificat
queien com a castells de cartes, sota
l´imparable i implacable maquinària de guerra
aliada. Era aquesta una petita venjança dels
vint-i-dos milions de víctimes, inclosos els sis
milions de jueus, els milers de republicans
espanyols (ex ciutadans espanyols per obra de
Ramón Serrano Suñer), o els tres milions de
gitanos literalment exterminats i extirpats de
la història a les càmeres de gas i els
crematoris d´Auschwitz o Treblinka, aniquilats
com Untermenschen, éssers infrahumans que no
mereixien viure ni perviure en la memòria
col·lectiva de l´humanitat pels segles dels
segles.
Però la història i els humans som capritxosos,
caparruts diria jo, i aquell intent d´eliminar
tot vestigi d´un col·lectiu social i humà, no es
va dur a terme tot i l´insistència dels nazis.
No tan sols les noves corrents neonazis i
revisionistes, no han pogut silenciar l´efecte
de la Soha, si no que ells mateixos i la
brutalitat humana han provocat tot el contrari:
avui en dia podem afirmar que el règim
nacionalsocialista és el més conegut i estudiat,
del que se´n coneix millor el funcionament i el
més internacionalment repudiat i condemnat, i
tot això sense que a cap racó de l´unificada
Alemanya poguem trobar cap monument, ni símbol,
ni recordatori que exalti als prohoms ni les
gestes d´aquell "immortal III Reich"; i encara
menys trobarem cap demòcrata ni cap ésser humà,
que és consideri com a tals, que s´atrevesqui a
justificar i molt manco defensar aquell règim de
règims.
I tot i saber això, resulta que a aquesta
desmemoriada Espanya nostra, hi ha col·lectius,
particulars i associacions obstinades en
mantenir d´empeus la simbologia d´un dels règims
feixistes de més llarga durada de tot el segle
XX, un règim instaurat a cop de fusell i tir de
gràcia al clatell, que va néixer i morir matant,
amb el seu caudillo por la Gracia de Dios
assassinant demòcrates i democràcies, un règim
actiu col·laborador d´Adolf Hitler i que no
dubtà en demanar ajuda al nacionalsocialisme i
al feixisme mussolinià per tal de guanyar una
guerra civil d´extermini social i ideològic, que
ell mateix provocà una calorós dia d´estiu de
1936.
Però el millor (pitjor) de tot plegat són les
excuses, els pobres arguments que els defensors
del franquisme petrificat estan utilitzant per
mantenir erigit una recordatori d´aquell
extermini social i humà. Diuen que el monument
de sa Feixina no és feixista, tot i que el
mateix dictador Franco, al discurs d´unificació
pronunciat a Salamanca el 19 d´abril de 1937,
deixava ben clar que ..."y en los lugares de la
lucha donde brilló el fuego de las armas y
corrió la sangre de los héroes, elevaremos
estelas y monumentos en que grabaremos los
nombres de los que con su muerte, un día tras
otro, van forjando el templo de la Nueva España,
para que los caminantes y viajeros se detengan
un día ante las piedras gloriosas y rememoren a
los heroicos artífices de esta gran Patria
española. Españoles todos, con el corazón en
alto: ¡Arriba España! ¡Viva España!".
Actualment, en un règim de llibertats públiques,
el monument de sa Feixina segueix acomplint la
voluntat del dictador, assassí de demòcrates i
democràcies. Per tal d´arrodonir el projecte
monumental del naixent "nuevo orden", i de
passada la feina d´adoctrinament social, el març
de 1938 es va crear a la zona feixista, la
Comisión de estilo para las conmemoraciones de
la patria, que tenia per objectiu vetllar per
l´estil i el contingut dels monuments dedicats a
immortalitzar les "fites", "heroïcitats" i als
prohoms de l´emergent règim feixista. El
monument de sa Feixina, fou projectat, construït
i inaugurat sota les premisses i directrius de
la dirección general de Arquitectura, que agafa
el relleu de la Comisión en temes monumentals.
Això si: dins la més estricta de les
il·legalitats que un cop d´estat, la victòria en
una guerra d´extermini i l´instauració d´una
dictadura poden donar als seus dirigents.
Donar per desactivada la càrrega ideològica,
política i simbòlica dels monuments feixistes,
en un estat modern, amb una opinió pública
consolidada i crítica, tan sols per que diuen
que han passat molts anys des de el 1936 o des
de el 1947, és com dir que els camps d´extermini
nazis, aliats dels feixistes Espanyols, són tan
sols urbanitzacions "allunyades del centre"
rodejades de fil de ferro electrificat. Reduir
la Soha i el monumentalisme del feixisme a una
mera interpretació temporal, és ridícul i un
intent molt lamentable de falsificar i manipular
la història. Més greu ho podem considerar, si
tenim en compte que les disposicions "legals"
del franquisme i les víctimes del règim són
encara un tema totalment actual i sagnant.
A més, costa de creure que el soldats de la
victòria mundial de 1945 que van posar en òrbita
l´esvàstica de l´estadi de Hitler, tan sols
l´esbucassin per que sí, no per que representés
la més grans de les inhumanitats i el símbol de
l´extermini de milions d´éssers humans. Alemanya
és un cop més el referent de la recuperació de
la Memòria Històrica a Europa, un país que tan
sols va saber trobar el camí de la reconciliació
fent desaparèixer un dels símbols més
vergonyosos del segle XX, el famós Mur de
Berlín, que dividia ciutat i ciutadans. Que en
pensaran els milers de turistes alemanys, quan
sàpiguen que a Mallorca s´honora públicament el
feixisme? Costa de creure, ¡o no!, que aquesta
desmemoriada Espanya nostra, estigui minada de
simbologia i toponímia feixista i el règim que
els erigí sigui el més desconegut, fins i tot
pels seus propis ciutadans, que voten cada
quatre anys en unes eleccions democràtiques,
prohibides per decadents i anti espanyoles per
Franco, i no tenguin quasi coneixements sobre el
règim que els hi robà a molts, quasi 40 anys de
la seva vida.
A Mallorca, un cop més toca xerrar de sa Feixina.
Fins quan es falsejarà la història?
(*) Vocal de Memòria de Mallorca
