|
Maria Plaza Memoria Civil, núm. 2, Baleares, 12 enero 1986 Jaume Pomar
La casa és molt prop de l'altra que jo havia freqüentat de nin. No és, però, la mateixa. Ara fa paret amitgera amb la Seu, potser per ironies de la vida. Els quadres, els mobles, em retornen la memòria d'un temps passat quan començ a parlar amb dona Maria Plaza, vídua de don Andreu Crespí i Salom (1896-1982). El fill, la nora i les nétes són els seus veïns, al pis de dalt. Malgrat tot hi ha l'enteresa, que sempre he admirat com a norma d'aquesta casa.
I els dos sabem que aquesta entrevista, aquesta visita, retardada molts anys, un vell deute no complert - per culpa meva - amb don Andreu, no es podrà limitar a la rememoració d'uns anys - els 50 - enmig de tot passables. Envestim la reconstrucció de la història, conscients de la càrrega emotiva que això comporta.
Revoltada contra la pròpia classe
- Ben aviat, quan vaig créixer, vaig comprendre que no m'agradava ser una senyoreta de la classe mitja alta mallorquina. Les diferències socials que detectava en la vida quotidiana em revoltaven. I aviat vaig comprendre que no em sentia identificada amb la meva familia, religiosa, catòlica, d'ultradreta. Per això vaig prendre un altre camí, el de lluitar per la justícia, per la igualdad i contra qualsevol dictadura. La meva reacció em va portar a un desig profund d'igualitarisme ...
Aquestes paraules m'han evocat Bertold Brecht: "quan vaig mirar al meu voltant vaig mirar comprendre que no m'agradava la gent de la meva classe, ni manar ni ser servit ..." Eren els anys 20 i el socialisme era una opció radical.
- Vaig conèixer el meu home als tretze anys. Era el meu professor de física i química i matemàtiques al Col·legi Cervantes. Em va influir de manera definitiva. Tot d'una que vaig tenir llibertat, l'any 1930, vaig entrar al PSOE., el mateix partit on encara avui estic inscrita. El meu carnet, renovat, perquè el primer me'l cremaren deu ser un dels més antics de Mallorca.
- I no volgué accedir mai a cap càrrec.
- No. Jo sempre vaig creure que el que servia per fer política era el meu home. Sempre m'he minusvalorat i no em consider prou capacitada.
La figura humana i política de don Andreu Crespí és una de les més brillants del republicanisme a Mallorca. Llicenciat en Ciències a Barcelona, havia presidit l'Associació Catalana d'Estudiants. Tornà a Palma l'any 1923, on fundà el Col·legit Cervantes. Procedia del camp republicà federal i l'any 1931 ingressà al partit socialista.
Les primeres eleccions
- Quan jo estudiava farmàcia a Madrid, l'any 1928, vaig formar part de la F.U.E. (Federació Universitària Espanyola), on vaig conèixer n'Antoni Maria Sbert, i vaig participar a les vagues estudiantils de l'època. Després, l'adveniment de la República m'agafa a Palma, on vaig fer una intensa campanya de mítings per tot ... |
Mallorca: Alaró, Artà, Montuïri ... Record que fou particularment important l'acte al Teatre Balear, amb els dirigents més destacat: n'Emili Darder, mestre Llorenç Bisbal, en Jaume Garcia, en Ferretjans, en Renteria, en Juncosa, el meu home. Jo vaig parlar la darrera, després de ma Maria Mayol, de Sóller. Aleshores, tots els republicans anàvem units i feiem una pinya ... El 14 d'abril vaig ser a la Sala. Tot era una festa, una gran festa. No hi havia cap mena de revenja, només una gran alegria. Em vaig passar tot el dia anant d'una part a l'altra i ni tan sols sé si vaig dinar o sopar. ni si vaig berenar
- Aleshores don Andreu entra com a regidor tinent batle de l'Ajuntament. I també forma part, durant un breu període, de la Diputació Provincial, tenint cura del Manicomi i de la Inclusa,
- Sí. Va estar a l'Ajuntament fins que a l'octubre de 1934, amb l'arribada del Bienni Negre, va ser destituït pel Governador Civil, n'Andreu Manent. Era tinent batle d'Hisenda i President de la Comissió de Cultura. Va promoure la construcció d'escoles i la fundació de Cases del Poble, que eran una mena d'ateneus obrers.
Més tard, amb el Front Popular, pel febrer del 36, tornà a ser regidor breument. Dimití per obligacions del seu càrrec de director de l'Institut de Felanitx.
De Búger a Felanitx
- Vaig treure el curset oposició de mestre de 1931 i em varen destinar a Búger. No m'agradava fer de mestre rural. La Normal de la meva època era un estament classista, políticament neutre, d'on sortien mestres d'escola preparats. Més tard, amb Vinyas i n'Eyaralar, s'introduí dins la institució el liberalisme, però a la meva època era una casa més aviat conservadora. Quan jo era a Búger, vaig pensar que volia estudiar medicina, però el meu home m'ho va treure del cap. Jo havia començat estudis de farmàcia l'any 1928, però no tenia manera de continuar-los des de Mallorca. Fins que no ens vàrem casar, el 14 de setembre de 1935, no vaig poder matricular-me lliure del darrer any que em faltava. Em varen concedir l'excedència pel gener del 36. A Felanitx tenia laboratori i era la dona del catedràtic de química, aspectes que a la facultat de Barcelona em valoraren positivament. M'havia d'anar a examinar pel juny i el meu home em va dir: "si hi vas pel setembre jo t'hi acompanyaré". Era l'any 1936 i tot es trasbalsà.
Don Andreu Crespí va ser detengut el 30 de juliol de 1936. Els càrrecs contra ell eran molts: socialista, pancatalanista, agnòstic i, per si fos poc, intel·ligent i amb sentit de l'humor. Sens dubte era un dels que, en llibertat, com a dirigent del poble que era, podia influir cap a l'acció directa o la resistència passiva. Per força havia de ser vist pels militars i els falangistes com un "agitador" potencial.
Uns anys davall terra - L'Angoixa
- Jo havia fer mítings, era coneguda. Em vaig haver d'amagar fins a l'any 1938. No sempre vaig estar al mateix lloc, em vaig moure per distintes cases. Els meus amagatalls me'ls proporcionaven persones de la família del meu home. Ells m'ajudaren en tot i per tot. Amb la meva família no vaig poder contar-hi: eren de dretes. El meu home estava tancat al Castell de Bellver. Un dels meus amagatalls no era massa lluny, a una casa de Sant Agustí. Aleshores no deixaven circular a la nit, però jo sortia perquè la fosca em permetia passejar un poc sense ser reconeguda. Record amb molta precisió que hi havia un control de Falange a la cruïlla, on ara hi ha el Pepe's Bar, i molts de dies, entre les deu i mitja i les onze, sentia el renou d'un cotxe que baixava de Gènova i venia del Castell de Bellver. Aquests cotxes portaven dues, o tres, o més persones. S'aturaven un minut al post de control i després continuaven cap a Illetes. Hi havia unes barreres i un camí de carro un poc més amunt d'on ara es troba l'Hotel de Mar. Des de la casa on jo estava amagada es podia talaiar aquell terreny. Veia els llums encesos del cotxes que passaven, s'aturaven i es sentien dos, tres, quatre, cinc ... o fins a vuit trets. L'endemà, a trenc d'auba, jo demanava als fills del germà del meu home; que eren molt joves, que anassin a mirar qui hi havia a la cuneta per si hi trobaven el cadàver del seu tio.
El 3 de desembre de 1936 don Andreu Crespí fou traslladat a Sant Joan de la Fontsanta, on va fer carretera fins a març del 37. Després passà a Ca'n Mir. Al judici li va sortir pena de reclusión perpetua por un delito de inducción a la rebelión. L'any 1942 quedà en llibertat, però hagué d'estar sis mesos desterrat a Alzira, al País Valencià.
La represa - Una darrera imatge
- Pel setembre de 1943 va néixer el meu fill Andreu. Els primers anys varen ser terribles. Els nostres béns embargats, una impossibilitat radical de guanyar un cèntim, ningú no volia enviar els seus fills a classe amb el meu home. Això em va decidir, quan l'infant ja tenia sis anys, a acabar d'una vegada la carrera de farmàcia. Vaig acabar el setembre de 1950 i a l'any següent obria l'apotecaria de La Calatrava. Ho vaig fer moguda per la becessitat ... El meu home era un revolucionari que pensava que les revolucions s'han de fer per evolució. Els seus estirabots i les seves diatribes eran d'estil completament britànic. El seu humor arribava al sarcasme, enfront del contrincant. Solia dir: "quan discutesc, jo no sóc un pescador de canyeta, sinó un pescador de fitora". Deixava fora de combat el contrincant. En això s'assemblava molt a un polític que sempre admirà molt: n'Indalecio Prieto. Com ell, soli dir, a mi izquierda, nadie.
Jaume Pomar
|
||
|
|
|||
