Jeanne Marquès / Un caracter ferm

Memòria Civil, núm. 40, Baleares, 5 octubre 1986

Llorenç Capellà

- Veritat que ern vint-i-un, Jeanne?

- Sí, vint-i-un ..! Fins aleshores havia estat una al·lota ben alegre i, de cop, em fugiren les rialles. Sap quin muntatge més tètric que era aquell de la guerra ...! Fixi's, el dia que ens jutjaren, a la caserna de la Rambla, tots nosaltres haguérem de passar per mig de dues teringues de soldats que cantaven el "Perdón oh Dios mío".

- El qué ..!?

- No coneix aquesta cançó ..? Diu així: "Perdón, oh Dios mío/perdón y clemencia/perdón e indulgencia/perdón y piedad". Era una cançó religiosa que únicament es cantava en temps de penitència.

- Es a dir, que vostès eren pecadors declarats.

- Al seu entendre, sí, Ens jutjaren el quinze de gener de trenta-set i, en aquells moments, l'esglèsia havia infectat tot el teixit social. De llavors encà no he pogut recuperar la confiança en el clergat.

- Això vol dir que, abans, n'hi tenia?

- I sí: no vull dir que fos una beata però en considerava una creient molt ferma. En cavi, aquells capellans ..! Què li puc dir d'aquells capellans?

- Com eren, per exemple.

- Com eren ..? Dolents! O no és dolentia amenaçar la meva germana Catalina de separar-la del seu infant d'uè si no assistia a les misses de la presó? El Pare López era un personatge detestable. Cada diumenge ens alliçonava sobre un manament i totes les preses esperàvem, mig encuriosides i mig rioleres, com descabdellaria la troca el dia que li tocàs parlar del cinquè. Idò bé, se'n sortí amb una gran desimbultura. Ens digué: "El quinto: no matarás, a no ser con el permiso de la autoridad competente".

- Diantre, una cosa semblant diuen els cartells de toros.

- I tant! Na Maria Jesús, que era l'esposa d'en Joan Sanxo, el darrer delegat de Trevall republicà, no va saber estar callada i li replicà. Ell no li va respondre, però a les dues hores la vingueren a cercar i la tancaren dins la cel·la de càstic. Hi va romandre tres mesos.

- Tres mesos? Es molt de temps tres mesos.

- Ho pot ben creure. La cel·la de càstic tenia un metre d'amplària per un de llargària i estava absolutament a les fosques, atès que l'única claror que s'hi escolava era per cinc o sis foradets fets a la porta. Idò bé: únicament podia sortir cinc minuts diaris per estirar les cames i buidar la moixina. I no podia parlar amb ningú. Ni podia llegir. No podia rebre visistes. Als tres mesos al director de la presó no li quedà altra remei que internar-la a l'hospital.

- El director era Joan Clar, veritat?

- Sí, i era un bon home. Si el benester de les recluses hagués dependit d'ell, estic per dir que els nostres records no serien tan negres. Si fins i tot ens posà una dutxa amb els seus diners ...!

- I tenc entès que els va permetre celebrar el dissabte de Nadal.

- Sí. Enviàrem a cercar alcohol . I sucre. I taronges. I amb aquests ingredients férem una mena de cointreau. No lo dic quina alegria agafàrem ... ! N'Aurora Picornell va pintar-se una cara de dona a la panxa i va posar-se a ballar, mig nua, tot contornejant-se. Ai, quan ho record ..! N'Aurora era encantadora.

- Ara mateix pensava, Jeanne, en le sorpreses que ens reserva la vida. Ni de pensament, Aurora, podia imaginar-se que el cap de deu dies seria assassinada.

- Es cert: l'assassinaren dia cinc de gener, juntament amb les Roges del Molinar, que eren unes dones molt callades, però de caràcter molt ferm. Amb tot, allò que em cridà l'atenció és que tots els historiadors s'obliden que aquest vespre també mataren na Maria.

- Na Maria, diu? Jo som el primer que desconec qui era.

- Idò, era una al·lota castellana, d'unas denou anys, Feia vida a part de la majoria de preses i quasi estic per dir que únicament es relacionava amb les Roges, Se le'n dugueren amb elles i la materen amb elles.

- Li he de confessar la meva sorpresa, Jeanne. Desconeixia aquest fet.

- I pot ben creure que no m'equivoc. Jo no he oblidat i com més temps passa, més vius tenc els records d'aquells fets. La nit de Reis assassinaren cinc dones. Ho pot dir, perquè és ben cert. N'assassinaren cinc.

- D'acord: escrit queda. Però parlem de vostè o de la seva familia. Quin dia els detingueren?

- Mon pare el vint-i-set d'agost, i la resta de la familia l'onze d'octubre. Era diumenge. Jo m'estava rentant el cap i em conduïren ensabonada a la presó.

- A la presó de Sóller?

- Bé, a la presó no. A un garage que ens havien requisat i que feien servir de presó. Ens custodiava la Guàrdia Civil i ens tingueren allí fins a les sis de l'horabaixa, que partia el tren cap a Palma. Erem ma mare, na Catalina amb l'infant, en Bernat, en Pep i jo. Na Maria Lluïssa i el seu marit els detingueren l'endemà.

- Aleshores la presó de dones del carrer d'en Sales, encara no estava en funcionament. Imagín que les dugueren a la Provincial.

- Sí, els meus germans a Ca'n Mir i nosaltres a la Provincial. Erem cinquanta dones acaramullades dins dues habitacions petites, petites, i allí ens tancaven des de les set del vespre fins a les vuit del matí. Però allò que era humiliant no eren tans sols les condicions de vida, sinó el fet d'haver de conviure amb pervertidores de menors, amb lladres. No es pot imaginar la repugnància que sentia.

- Sap? Gairebé em sembla absurd demanar-li per les condicions higièniques.

- Allò era una soll. Podíem disposar d'un excusat que era tan brut, tan brut ...! I unes piques a un patiet, per rentar-nos la cara.

- No comprenc com el seu nebot va surar.

- I jo tampoc- El metge va compadir-se de na Catalina i ordenà als guardias que permetessin al seu home portar-li menjar.

- Vol dir que l'havia estat alletant amb ceba? Em fa pensar en "Nanas de la cebolla" l'impresionant poema de Miguel Hernández.

 - Tant de bo ens haguessin alimentat amb cebes! Miri: al migdia ens donaven mongetes blanques i, al vespre, el brou de les mongetes amb una llesca de pa. Més d'un dia vaig plorar de fam.

- Ja ho veu: mentrestant els seus diners se podrien a Puerto Rico.

- No, no es podrien. Però no li negaré que érem una familia força adinerada que tenia l'orgull de identificar-se amb totes aquelles forces d'esquerra que defensaven el progrés i el millorament de les classes treballadores.

- Vostè creu? Li dic la veritat. Ma mare, juntament amb una mestre molt eixerida que nomia Maria Morro, va muntar un caramull de guarderies a Palma. En record una a La Soledat, una altra a Santa Catalina ,, Va transportar de Puerto Rico el model de mobles que li semblaren més escaients per garantir la comoditat dels infants, i n'encarregava còpies a un fuster del carrer de la Missió. Anava com embruixada amb les guarderies- I no tenia peresa de res. Si havia de viatjar a Madrid cada setmana, hi viatjava. Sabia moure's per demanar ajuda.

- Em digui, els Marquès estaven ben relacionats amb la gent que governava?

- Ben relacionats, em diu? Sí. per ca nostra passaren tots els polítics espanyols que visitaren Mallorca, com són ara Alcalà Zamora, Sánchez Guerra, Prieto. Amb Prieto vàrem dinar al Port de Sóller, a l'hotel Costa Brava, que era propietat d'en Llorenç Roses. Jo vaig seure al seu costat i el record com un home molt simpàtic, plè d'enginy.

- La devia enlluernar una mic, a vostè, una adolescent encara, la presència d'aquests personatges.

- I tant que m'enlluernaven! Sempre me'n recordaré de la vetlada, en el Círculo, que vaig ballar amb Sánchez Guerra. Jo duia un vestit color de cel, entallat de cintura i amb molta fona.

- I què punyetes feia vostè ballant amb Sánchez Guerra en el Círculo?

- No trob estrany que se sorprengui. Miri, es tractava d'una recepció oficial que li oferiren no sé si el batle o el governador, o potser tots dos plegats. No ho record. Allò que sí record és que la clientela habitual del Círculo, així com bona part de les families adinerades de Mallorca, excusaren la seva assistència. Dins les dretes glatia un antirepublicanisme visceral.

- I vostès, no s'adonaven que això acabaria a galtades?

- No, ni pensar-hi. Fins i tot, després del cop d'Estat, mon pare oferí aixopluc a la família d'Antonio Espina a la nostra casa de Palma, sense reparar en el perjudici que, a la llarga, li reportaria aquest acte.

- Era un valent, un inconscient ...?

- Ni una cosa ni l'altra: era un home amb la consciència tranquil·la. Per què s'havia d'amagar? Em digui: per què s'havia d'amagar?

- Dona, perquè els sublevats arruixaven fort.

- Es clar: arruixaven. El mes de juliol nosaltres estiuejàvem a Son Palou, que és una possessió del terme de Bunyola, i un dia i l'altre es presentava un escamot de falangistes i escorcollaven tots els racons. Però no ens inquietaven tots gaire. Deien que cercaven en Carreres, l'ex-governador, i un d'ells fins i tot va obrir un comidí. Ma mare, carregada d'humor, li va comentar: "sabía que en Carreres era petit, però no tant"

- No trigarien  massa dies a llevar-los les rialles.

- Jo ho diu bé. Una nit s'endugueren els dos germans, però sols els reingueren dues hores. Malgrat tot, era un avís. Començaren a empaitar-nos. Així que no ens sorprengué la detenció de mon pare. Ni, tal i com s'havien posat les coses, ens sorprengué la de tots nosaltres. En canvi allò que no ens esperàven mai era la baixesa moral i l'estultícia dels nostres acusadors. Si assegaven que des d'una possessió que està situada a tres quilòmetres de la nostra, ens sentien parlar per ràdio amb la zona republicana! Vostè s'imagina quina orella més bona havien de tenir per sentir-nos parlar a tres quilòmetres ...? I d'acusacions d'aquest gruix li'n puc contar les que vulgui. En realitat aquella farsa no treia ni cap ni centener.

- Ni el judici?

- Ni el judici. Ens acusaren d'esser rojos, així sense que poguessin recórrer a cap altra raó de pes. I precísament per rojos ens condemnaren a mort. Jo ja no podia plorar. Cap de nosaltres va plorar. Això sí, ens abraçàrem a mon pare, perquè amb dues penes de mort que li clavaren no el podia salvar ni un miracle.

- Em digui Jeanne: com se viu, tot sabent que esperes esser fusellada d'un dia a l'altre?

- Les persones som fés fortes d'alllò que ens pensam, Capellà. Acabam per posar cuiro a tot. Nosaltres visquérem cinc o sis mesos esperant l'acompliment de la sentència i, ja veu, fins i tot hi havia estones que rèiem.

- Tenien, les condemnades a mort, qualque tractament especial respecte a les altres recluses?

- No, en absolut. Fèiem la mateixa vida. Unicament, de tant en tant, venien a visitar-nos tres senyores, sempre les mateixes, per ajudar-nos a ben morir. Ens parlaven del paradís i de le necessitat que teníem, cas de pretenir entrar-hi, de morir amb resignació. Ens exhortàven a perdonar els enemics.

- I vosteè ...?

- No continui la pregunta. No perdon, no perdonaré mai. Mai perdonaré els qui mataren a mon pare.

- Quan el materen?

- El cinc de juny del trenta-set. El Padre López ens cridà, a les tres filles, i ens donà la noticia: "Tengo el sentimiento de comunicarles que su padre ha sido ejecutado a les seis de la mañana".

- Talment ...?  Sembla un telegrama.

- I que vol? Li tocava dir-nis: "Ha mort per defensar els humils". I això, em cregui, no ho podia dir mai un home com aquell.

- A vostès, mentrestant, els havien conmutat la pena.

- Sí, perquè en part ja havien assaciat la seva set de venjança. Havien mort mon pare i ens havien requisat tots el béns. La casa de Sóller la convertiren en caserna de Falange. I a la de Palma, que estava situada al carrer de la Missió, s'establieren Prefactura de policia i Secció Femenina. Tant d'una banda com de l'altra va desaparèixer tot. Mobles, jocs de taula; tot. Guardàvem més de cent llançols de fil a una caixa i no en quedà ni un!

- Això, Jeanne, ho degué comprovar una vegada al carrer.

- Es clar.

- Idò em digui quan la posasen en llibertat.

- Tres o quatre mesos després de l'assassinat de mon pare. Ens hi posaren a tots el germans, perquè ma mare va continuar a la presó del carrer d'enn Sales fins als darrers mesos de l'any quaranta. Mentrestant, el xofer, en Bernat, i una de les serventes, ens havien llogat una casa al carrer Gilabert de Centelles i allí ens traslladàrem. Tots dos continuaren una temporada sense cobrar una pesseta.

- Vol dir que els ho prengueren tot, tot?

- Ens deixaren amb les man damunt el cap. Finalment permeteren que els germans de Puerto Rico ens enviassin dos-cents dòlars cada mes, però a nosaltres ja ens pagaven la remesa en pessetes per dòlar, quan en el mercat negre es pagava a quaranta-cinc.

- Ess queixa de la rebaixa?

- Vostè dirà, però hauria donat per ben perduts tant, el diners com les propietats, si al final d'aquell daltabaix que suposà la guerra, ens haguéssim pogut reunit tota la família, altra volta, en llibertat.

- L'obssessiona, Jeanne, la mort del seu pare.

- I com no m'ha d'obssessionar, em digui, si era una persona que mai no havia fet mal a ningú? L'assassinaren a consciència, en comprèn? Fredament. Miri, li faré la darrera confessió: jo festejava un jove que en esclatar la guerra va fer-se falangista. Era bona persona i estic convençuda que m'estimava. Possiblement ens ahuríem casat de no produir-se tot aquell desastre.

- I em vol dir que l'envià a porgar fum?

- Li vaig dir, senzillament, que mai no em podria casar amb ell, perquè ens separava l'ombra de mon pare. Ho comprèn?

- Ho comprenc.

- Vaig deixar de veure'l Ell també ho va comprendre.