Falange Espanyola de les
Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista -FE de les JONS-
Partit polític creat a Madrid amb el nom de
Falange Espanyola, l'octubre de 1933, per
José Antonio Primo de Rivera. S'implantà a
Mallorca, d'una manera oficial, el gener del 1934. Anti-marxista, rebutjava
alhora la lluita de classes i el capitalisme i propugnava un estat
totalitari, fonamentat en un nacionalisme espanyolista i oposat a qualsevol
altre regionalisme o nacionalisme. El febrer del 1934, a Madrid, es fusionà
amb les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista, i passà a denominarse FE i
de les JONS. S'inscriu com una variat espanyola del feixismes d'entreguerres.
Inicialment, a Mallorca fou dirigida per un triumvirat format per
Antoni Nicolau de
Montaner, Francesc Borràs (rellevat per Bartomeu Barceló) i
Alfonso de Zayas.
Poc després, el novembre del 1934, foren nomenats
Cap Provincial de Balears
Alfonso de Zayas
i secretari,
Antoni
Nicolau. Altres dirigents foren Ferran Cotoner, el prevere
Joan Crespí
Nicolau i Fernando Serrano Suñer, que aleshores residia a Mallorca. La
vida d'aquesta organització fou difícil a causa dels problemes econòmics i
del poc èxit del seu proselitisme. La seva seu a Palma es va haver de
traslladar del carrer dels Oms, al carrer de Santiago Russinyol, d'aquest a
un altre local del carrer dels Oms i, finalment, al carrer de la Ribera.
Aviat sovintejaren les bregues pels carrers amb els esquerrans, fruit en
part del culte a la violència que es retia en el partit. El maig de 1934,
organitzà a Palma un sindicat afi, el Sindicat Regional Autònom d'Obrers de
la Producció i Distribució de Balears, que va desaparèixer l'octubre del
mateix any. També s'implantà a Palma el Sindicat Espanyol Universitari -SEU-,
falangista. El partit s'estengué lentament per la Part Forana i, el 1935 estava implantat sobretot a Campanet, Felanitx, Llucmajor i Manacor. L'agost
d'aquest any, es creà a Palma un sindicat d'oficis diversos, adherit a la Central Obrera Nacional Sindicalista -CONS-. Organitzà una secció de premsa
i propaganda, dirigida per
Néstor Gallego Caparrós. També tenia una Secció Femenina de Mallorca,
presidida el gener del 1936 per Magdalena Rullan Vives i, poc després, per Pilar Solanas Cañazas. Tenia delegacions a Algaida, Biniamar, Binissalem,
Calvià, Felanitx, Inca, Manacor, Palma i Porreres. A les eleccions de febrer
del 1936, a les quals Falange va acudir en solitari, a Balears no va
presentar candidatura, però demanà el vot pel seu cap José
Antonio Primo de
Rivera, Realitzà dos actes electorals, un a Manacor, el 2 de febrer de 1936,
precedit d'actes violents a causa de l'oposició de la població i una altre a
Campanet, el 9 de febrer. A les Balears, el candidat falangista va obtenir
uns 200 vots. El triomf de les esquerres a nivell estatal va fer que les
dretes es radicalitzassin i Falange va aconseguir implantar-se a quasi tots
els pobles de Mallorca. Llavors, adoptà la via isurreccionista par assolir
el poder. Els falangistes mallorquins es proveïren d'armes procedents en
part de Barcelona i, el març del 1936 començaren a entrenar-se
paramilitarment, sobretot a la possessió de Sant Martí (Vilafranca de Bonay)
i a la de Son Vivot (Inca). Estaven en contacte amb la
Junta Divisionària de
Mallorca de la Unió Militar Espanyola, que preparava el cop d'estat contra
la República. A partir d'abril, sovintejaren les detencions de falangistes
i, el 17 d'aquest mes fins a juny, foren empresonats al fort de San Carles
els principals dirigents, El 23 de maig, aparegué
Aquí estamos òrgan
inicialment clandestí de la Falange, que es publicà fins al 1942. El 4 de
juny del 1936, esclatà una bomba a la
Casa del Poble de
Palma, fet que fou considerat una provocació de la Falange. A partir del 16
de juliol del 1936, grups de milicians de Falange estaven preparats a Palma
i a la Part Forana, esperant l'inici de l'axixecament. Quant aquest es
produí a Palma, el 19 de juliol, es posaren a les ordres de
Goded, a la comandància
militar, un grup de 150 civils, entre els quals hi havia quaranta
falangistes. Aquests, armats per la comandància militar malgrat l'oposició
de l'Estat Major, i comandats per oficials de cavalleria. ocuparen alguns
llocs estratègics, però aviat foren substituïts per soldats. En un confús
incident entre soldats i falangistes, es produí la primera mort d'un
d'aquests, Joan Barbará Puig. Falange s'instal·là a la
Casa del Poble i la
Secció Femenina la seu de l'Esquerra
Republicana Balear. A molts de pobles, els falangistes, amb l'ajud de
l'exèrcit i de la guàrdia civil revoltats, s'apoderaren dels ajuntaments.
Aquest fou el cas d'Inca, on el militar falangista
Canuto Boloqui, amb
uns 80 milicians, prengué la ciutat i altres pobles com Búger, Caimari,
Calvià, Campanet, Consell, Costix, Lloret de Vistalegre, Llubí, Mancor del
Vall i Selva. A Manacor, els falangistes del capità retirar
Jaume Jaume Rosselló
contribuïren a vèncer la resistència dels carabiners republicans. Grups de
falangistes, precàriament armats, es traslladaren des de pobles com Petra,
Porreres o Sineu cap a Palma, per donar suport a l'aixecament, Un cop
realitzat, els civils armats, majoritàriament falangistes, es convertiren en
una policía paral·lela, responsable en bona part dels centenars
d'assassinats que es produïren a Mallorca els primer mesos de la
Guerra
Civil. A més, Falange es féu famosa per l'administració a dojo d'oli de rici
i pels apallissaments a elements d'esquerra. Aquesta situació s'atenuà a
partir de la primavera del 1937, quan foren rellevats dos falangistes que
ocupaven llocs clau,
Francesc Barrado Zorrilla, que era alhora cap a Balears de la policia de
Falange i de la governativa
Mateu Torres Bestard,
governador civil de Balears. Durant els primers mesos de la Guerra Civil,
augmentà considerablement el seu nombre d'afiliats, tan al partit com a la
Secció Femenina. Així, per exemple, un poble com Lloret de Vistalegre passà
de tenir 4 militants a tenir-ne 38, i a Búger passaren d'esser 18 a 50.
Molts de militants d'altres partits de dretes, com
Renovació Espanyola i
Acció Popular Agrària, i fins i tot del
Partit Regionalista de Mallorca, s'incorporaren a la Falange, que potser arribà a tenir 10.000 militants cap
al 1938. La militància a la Falange era una font de poder i de privilegis.
Aviat disposà d'un centúria de milicies perfectament organitzada i instruïda,
amb comandaments de l'exèrcit, i d'altres tres centúries que s'estaven
organitzant. El cap de les milicies de Balears era
Mateu Palmer Ferrer, que
també comandà una secció de milicians falangistes anomenada
Dragons de la mort
impulsada per
Arconovaldo
Bonacorsi. La presència d'aquest conseller italià contribuí a la difusió
de la ideologia de Falange i a la seva identificació amb el feixisme de
Mussolini. Les milicies falangistes lluitaren al front de Manacor (agost-setembre
del 1936), i hi tengueren 37 morts i més de 100 ferits. Altres grups de
falangistes armats s'encarregaren de la vigilància de sectors de la costa i
dels camps d'aviació. Un parell de centúries de la Falange participaren en
la reconquista d'Eivisssa (setembre del 1936). També s'organitzaren
paramilitarment els infants i els joves de Falange, amb els noms de
balillas
i fletxes, respectivament. Un grup nombrós de fletxes navals mallorquins
mori a l'enfosament del creuer Baleares (març del 1938). Editaren diverses
publicacions de caràcter juvenil., com
El Vanguardista,
Firmes i
Flechas. L'octubre de 1936, es reorganitzaren les milicies, que s'enquadraren dins
l'exèrcit. Així, la Falange, que era la força política més important de la
zona nacional, restà subordinada, no sense tensions, a l'exèrcit. El 19
d'abril del 1937,
Franco unificà la
Comunió Tradicionalista amb Falange i
creà la
Falange Espanyola Tradicionalita i de les Juntes d'Ofensiva Nacional
Sindicalista -FET i de les JONS-, i ell mateix en fou cap nacional. El nou
partit tenia el caràcter de partit ùnic i esdevengué un element bàsic del Movimiento Nacional. Aquesta unificació fou propugnada públicament a
Mallorca, on fou acceptada amb entusiasme. Dos dels seus principals
impulsors eren membres destacats de la Falange mallorquina, aleshores
residents a Salamanca,
Ladislau López Bassa i Vicente Sergio de Orbaneja. Cap al juny del 1938,
Zayas, poc
favorable a la unificació, fou rellevat com a cap de la Falange Balear i
substituït per
Canuto
Boloqui, que ocupà aquest càrrec fins al 1941. A partir del 1939, la
seva comandància de Balears s'instal·là a l'edifici del Consolat de Mar de
Mallorca. La Falange restà inserida dins el nou estar sorgit de la derrota
de la República. Generà una enorme burocràcia, sovint caòtica, i una certa
confusió entre el partit i l'Estat. Acabada la guerra, els seus organismes,
així com les organitzacions sindicals, s'integraren en un organisme amb
categoria de ministeri. Disposà d'una sèrie de serveis, estructurats a cada
provincia, els més importants dels quals eren els d'esports, informació,
justicia, ex-captius i ex-combatents. A més, controlava una sèrie
d'organitzacions de masses, com eren els sindicats, la
Secció Femenina i el
Front de Joventuts. El 1938. i en part com a continuació de la CONS, es creà
a cada provincia una Central Nacional Sindicalista -CNS-, organisme estatal
de control de la classe obrera per part de l'Estat, dirigit per falangistes
i que pretenia d'integrar tots els elements de cada branca de producció en
un organisme unitari. Incorporà els béns de la
Confederació Nacional del Treball
i de la
Unió General de Treballadors. Tot plegat va rebre el nom d'Organització
Sindical Espanyola. A les Balears, el 1949 hi estaven afiliats 61.290
persones, el 36,04% del cens laboral. La Delegació Provincial de Sindicats
s'emplaçava a l'avinguda d'Alexandre Rosselló de Palma, i edità el setmanari
Actividad. El
Front de Joventuts, creat el 1940 o estructurat per provincies,
s'encarregà de formar i controlar la joventut. El primer delegat nacional
d'Organitzacions Juvenils de Falange fou el militar mallorquí
Mateu Torres Bestard
(1937). El Front de Joventuts fou substituït el 1960 prt l'Organització
Juvenil Espanyola -OJE-, que ja no depenia de Falange sinò de la secretaria
general del Moviment. També va adquirir una gran importància la
Secció
Femenina, que va arribar a organitzar una espècie de servei obligatori per a
les dones fadrine. Al SEU, situat al carrer de Sant Jaume, de Palma, s'hi
havien d'afiliar, a partir del 1944, tots els universitaris de Balears. Una
altra organització vinculada a la Falange era l'Auxili Social, creat el 1936
per ajudar els damnificats per la Guerra Civil. Després del final de la
guerra, bona part del carlisme es desvinculà de la FET i de les JONS. A
partir de 1941, els càrrrecs de governador civil i de cap provincial de
Falange quedaren unificats en una sola persona. Foren els seus òrgans a
Balears els diaris
Falange i
Baleares. El 1941, foren desterrats a les
Balears
Manuel Hedilla i
Gerardo Salvador Merino, dos caps falangistes
contraris al franquisme. [ ... ]
Gran Enciclopèdia de Mallorca
vol. 5 pàg. 157 - 160
|
Historia de la Vieja Guardia
de Baleares
Marqués de Zayas |
Acte
falangista a Manacor durant el primers mesos de 1936 |
|
fideus