Antoni Maria Sbert

Memoria Civil, núm. 16, Baleares, 20 abril 1986

Mateu Morro

 

La personalitat d'aquest mallorquí, nascut a Ciutat de Mallorca el 1901, que arribà a esser conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya en plena Guerra Civil, és una de les més interessants entre aquella generació d'homes que del 1931 al 1939 intentaren realitzar els objectius històrics del catalanisme republicà.

Nascut dins una família acomodada i monàrquica (son pare era comandant de marina i un oncle seu fou bisbe de Sogorb-Castelló), inicià una profunda evolució política a la seva època d'estudiant durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera. A Madrid, on estudiava a l'Escola d'Eginyers Agrònoms, es convetí en el líder més conegut del moviment dels estudiants, i una de les figures més representatives de l'oposició democràtica al dictador.

La topada amb Primo de Rivera

L'enfrontament entre l'estudiant mallorquí i el dictador fou memorable. Era el 15 de maig de 1925. El dictador havia anar a l'Escola d'Enginyers Agrònoms, i es negà a ecoltar unes peticions que els estudiants li volien presentar, però n'Sbert insistí, enfrontant-se verbalment amb el dictador Primo de Rivera restà desconcertat davant la decisió del jove, i fins i tot sembla que arribà a proposar-li la presidència de les joventuts de la Unió Patriòtica. Però els estudiants no s'aturaren aquí, sinó que enviaren un memorial dels ferts al rei. Primo s'enfurí, i el 19 de maig decretà l'expulsió de n'Sbert de l'Escola amb una nota que deia textualment: Al cabecilla Sbert (no aparece ni apellido español), sobre darle de baja en su Escuela, póngase de acuerdo con Anido y destiérrelo a Fuerteventura o a Fernando Poo. Ingressà a la presó i d'allà fou confinat a Conca durant sis mesos. Durant la Dictadura l'estudiant Sbert, d'una universitat a l'altra entre confinaments i presons, esdevingué gairebé un mite. Quan caigué la Dictadura, el gener de 1930, estava confinat a Mallorca.

Antoni Maria Sbert

 

ANTONI MARIA SBERT

ALOCUCIO A RADIO BARCELONA 19 D'AGOST 1936

I ara unes paraules adreçades especialmet als catalans de Mallorca, als mallorquins, als de Menorca i d'Eivissa, illes germanes, unides a la Catalunya del vell Principat per la llengua, per la història, per la sang, per l'economía. Catalunya té el deure d'ajudar-vos i us ajuda i us ajudarà. Us ha alliberat ja eivissencs. Us alliberarà, mallorquins, ben aviat. I en aquestes hores que em punxen el cor i em turmenten, mentre sé que els meus germans de les milícies catalanes, que lluiten a Mallorca, fan foc sobre les cases que m'han vist néixer i vessen la sang germana en aquesta guerra cruel que la traició militar ha provocat, germans de Mallorca, si escolteu la meva veu, jo us prego que no dubteu de la propera victòria que amb la vostra resistència civil feu entendre als feixistes, als insurrectes, que la seva resistència militar es factora d'un vessament de sang que caurà sobre tots i que pot convertir la bella ciutat nostrada en un munt de runes i els camps plens de pau i de llum, en desolades comarques sembrades de dol i rancúnies.

Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presoners de forasters que no t'estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra¡ Imposa la teva pau als traïdors i als enganyats¡ Obre els braços a la teva germana major, la Catalunya pairal, que no vol conquistar-te: Vol allibertar-te i recobrar-te com a germana amb les altres illes que t'envolten¡

1938 : Antoni Maria Sbert, el general Miaja i el president de la Generalitat Lluís Companys

Sbert dins la política catalana

Per la seva trajectòria -havia estat fundador de la FUE (Federació Universitària Espanyola) i la seva popularitat era enorme- sembla que n'Sbert s'havia d'haver integrat dins les colles de republicans, més o menys jacobins que pululaven per Madrid, però per contra participà a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, i a les eleccions a Corts de juny de 1931 fou elegit diputat per Barcelona. La ubicació política d'Sbert, al meu veure, expressa dues coses: la incapacitat de limitar-se al món provincià i conservador de l'illa, i la seva identificació amb el catalanisme, amb el nacionalisme català, relacionada potser amb l'admiració que sempre sentí per Gabriel Alomar.

A les Corts espanyoles, majoritàriament unitaristes i castellanistes, va intervenir activament a la defensa a l'Estatut de Catalunya, sobretot defensant la llengua i l'ensenyament català enfront dels Ortega y Gasset, Unamuno, etc, defensors del sentido imperial de la llengua española.

Antoni Maria Sbert desfilant per Barcelona durant la guerra civil, en primer pla el President Lluis Companys

La Guerra i l'exili

El desembre de 1936 fou elegit conseller de Cultura de la Generalitat. La seva labor fou fecunda creació d'una xarxa de biblioteques populars, la lluita per preservar el partrimoni artístic i cultural, protecció i ajuts pels estudiants, millores a l'ensenyament, etc. A mitjans de 1937 i fins el final de la guerra es va fer càrrec de la Consellería de Governació.

Va esser n'Sbert qui el 19 d'agost de 1936 es dirigí, a través de les emissores de la Generalitat, als malllorquins anunciant l'expedició de Bayo. I a Mallorca sols el nom d'Sbert ja era sinònim de totes les malvestants dels rojos i separatistes catalans.

Un cop esclafada la resistència republicana hagué de passar a França, on creà la Fundació Ramón Llull ideada de bon començament per a promoure la cultura catalana, però que hagié de dedicar a l'ajut dels refugiats catalans. Pogué escaparse-se de la Gestapo alemanya -no així el seu amic Companys- i passar a Mèxic l'any 1942. A Mèxic continuà vinculat a un gran nombre d'iniciatives culturals i polítiques, i allà morí l'any 1980. L'octubre de 1977 havia acompanyat al president Tarradellas en el seu retorn i havia vengut a Mallorca per darrera vegada.

Antoni Maria Sbert torna a Barcelona després d'haver-se exilat durant la Dictadura de Primo de Rivera el 7 de febrer de 1930 - foto AF-AHC

Antoni Maria Sbert (segon per a dreta) amb el president de la República D. Niceto Alcalà Zamora, després del banquet que se li oferí a l'Hotel Mediterrani, fou saludat per Juan Rullán alias Mestre Solle, veterà de la I República espanyola. (1933)