Esquerra Republicana de Catalunya      |    |  PARTITS POLITICS   | TEMA: CATALANISME  | REPUBLICANISME

 

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit polític català que es defineix d'esquerra socialdemòcrata, favorable a la independència de Catalunya i dels Països Catalans.

El partit està implantat a tots els Països Catalans, incloent el País Valencià (ERPV), les Illes Balears i Pitiüses. També manté una vinculació directa amb les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) pel que fa als temes que afecten la població juvenil.

La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, la senyera estelada amb triangle blau i estrella blanca, i amb triangle groc i estrella roja.

Catalunya visqué al llarg de tot el segle XIX un seguit de transformacions socioeconòmiques que, com a conseqüència de la Revolució Industrial, desemboquen en el canvi profund d'una economia fins aleshores eminentment agrària. Aquest fet propicia la gènesi dels primers moviments socials progressistes i federalistes d'arrels profundament democràtiques i republicanes, directament connectats a les noves inquietuds i idees que s'estenen arreu d'Europa.

Paral·lelament, la Renaixença cultural i literària del principi del segle XIX, contemporània en el temps a moviments com el Rissorgimento italià, el naixement de la Grècia moderna i la independència de Bèlgica, endega el procés de desvetllament nacional, que culmina políticament amb el Congrés dels republicans federals, el 1883, i amb la redacció de les Bases de Manresa, el 1892, els dos primers moviments polítics amb postulats nacionals.

La confluència i evolució d'aquestes dues realitats politicosocials al Principat de Catalunya, porten, durant el primer terç del segle XX, a la formació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), com a punt de trobada de diverses organitzacions d'esquerres, que s'adonen de la necessitat de crear un front comú davant un Estat espanyol esclerosat, retrògrad i encarcarat en les velles estructures vuitcentistes, incapaç de donar resposta a les noves necessitats i inquietuds d'una bona part del seus habitants.

Els dies 17, 18 i 19 de març de l'any 1931 se celebrà al barri de Sants de Barcelona la Conferència d'Esquerres, a on es va fundar com a partit polític l'Esquerra Republicana de Catalunya, de la unió de les organitzacions Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català (1917-1931) de Lluís Companys i el grup L'Opinió de Joan Lluhí, a més de diverses associacions comarcals i locals. El primer president de la nova organització política va ser Francesc Macià escollit per unanimitat.

Els principis més importants van ser: el reconeixement de la identitat de Catalunya com a nació, la defensa dels drets individuals de l'home i la redistribució de la riquesa, mentre que el programa social s'estructurà damunt la plena llibertat sindical, el dret de vaga, la defensa del salari mínim, la jornada de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i jubilacions i escoles de treball.

L'hegemonia republicana

Amb Francesc Macià i Llussà com a líder, va guanyar les eleccions el mateix any, i Macià va proclamar la República Catalana, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), tot i que aviat va haver de conformar-se amb un Estatut d'Autonomia, i el restabliment de la Generalitat de Catalunya que va passar a presidir.

 

Francesc Macià

(1859 - 1933)

 

Proclamació de la Republica catalana per Francesc Macià (1931)

L'agost del mateix any, s'aprova en referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, com a marc legal a partir del qual el Principat recuperava competències d'autogovern i part de la sobirania arrabassada dos segles enrere sota el jou de l'exèrcit borbònic en la Guerra de Successió (1705-1714). Aquest Estatut, després de retallar-lo i rebaixar-lo, és aprovat per les Corts Espanyoles i entra en vigor el setembre de 1932.

ERC, a partir d'aquell moment, i en el marc de la II República Espanyola (1931-1939), guanya totes les eleccions que es van celebrant, tant les municipals com les del Parlament i les legislatives. És en aquest context polític que el desembre de 1933 mor Francesc Macià. Lluís Companys el succeeix com a President de la Generalitat.

El 1934, Lluís Companys tornà a declarar una República Catalana. L'intent va ser ràpidament avortat per l'exercit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern suspès, en el que històricament s'ha anomenat els Fets del sis d'octubre.

«

Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!

»

—Lluís Companys i Jover, 6 d'octubre de 1934

1934. Lluís Companys, Joan Lluhí Vallescà, Joan Comorera, Martí Barrera i Ventura Gassol

La implantació al País Valencià es produí en 1934, a Castelló de la Plana amb el nom d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), encapçalat per Gaetà Huguet i Segarra qui posteriorment donà suport a un procés de convergència amb Esquerra Valenciana.

Guerra civil

El 1936, Esquerra va formar part del Front Popular que va guanyar les eleccions. Lluís Companys va tornar a assumir el govern de la Generalitat. Aviat sorgiren dificultats, en primer lloc, en considerar ERC massa regionalista, es produí la sortida pràcticament en bloc dels militants d'ERC del sector fins aleshores autònom d'Estat Català que incloïa la pràctica totalitat de les joventuts del partit (Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català JEREC). En segon lloc, pel juliol, amb l'alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. A més, el govern català també es va veure pressionat a nivell intern pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.

El 17 de juliol de 1936 els militars espanyols se subleven contra la legitimitat democràtica que representava la Segona República Espanyola. El cop d'estat del 18 de juliol és reprimit amb èxit a Catalunya en 48 hores, però no a altres zones d'Espanya. Esclata la guerra civil espanyola, conflicte que s'estendrà al llarg de tres anys i que serà interpretat com l'assaig general de les grans potències previ a la II Guerra Mundial. Durant tota la guerra ERC retingué la presidència de la Generalitat, la Conselleria Primera, la Conselleria de Governació i, des del setembre de 1936, la de Finances. La Guerra Civil acabà oficialment l'abril del 1939 amb el triomf del bàndol nacional liderat pel general Francisco Franco Bahamonde.

Lluís Companys parlant en un miting

Postguerra i franquisme

S'inicia aleshores una obscura època de repressió política i social que es perllongarà durant 36 anys de dictadura, el franquisme (1939-1975). Dels més de 70.000 militants d'ERC, la meitat s'exilien i una quarta part són empresonats, executats o han mort a la guerra. El president Lluís Companys és lliurat per la Gestapo al govern espanyol, que l'afusella a Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, esdevenint l'únic president elegit democràticament a Europa que ha sigut afusellat.

 

L'any 1945, el Congrés d'ERC, reunit a l'exili a Tolosa de Llenguadoc, nomena l'exconseller Josep Tarradellas secretari general, càrrec que abandona el 1954 quan és escollit president de la Generalitat a l'exili en substitució de Josep Irla. La Secretaria General d'ERC passa aleshores a mans de Joan Sauret.

Des del 1939 ERC passa a la clandestinitat i s'organitza a l'interior com a resistència antifranquista, al voltant de Manuel Juliachs i Jaume Serra.

Al final de la II Guerra Mundial, en vista d'un possible derrocament del feixisme espanyol per l'entrada de les forces aliades, la direcció d'ERC a l'exili envia a l'interior Pere Puig, i després Joan Rodriguez-Papasseit. Durant aquests anys ERC és present al Consell de la Democràcia Catalana i al Consell de Forces Democràtiques.

El 1952 Heribert Barrera torna a l'interior i assumeix de facto la direcció del partit. L'Onze de Setembre de 1964, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, ERC i altres grups organitzen la primera manifestació antifranquista des de la fi de la guerra. ERC participa successivament al Consell Català del Moviment Europeu, al Secretariat de la Democràcia Social Catalana, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l'Assemblea de Catalunya, al Consell de Forces Polítiques i a qualsevol iniciativa que s'enfronti al franquisme.

Transició política espanyola

Mort el general Franco (1975), ERC celebra el juliol de 1976 el 8è Congrés Nacional, en què Barrera es confirma com a líder. A les eleccions a Corts Constituents de 1977 ERC hi va en coalició, en no estar encara legalitzada per la seva condició de partit republicà. El mateix 1977, i en el marc del 9è Congrés, Heribert Barrera és escollit nou secretari general. En la discussió del text de la nova Constitució espanyola, ERC és l'únic partit català que defensa els principis republicans i el dret a l'autodeterminació dels pobles, idees a les quals la majoria d'espanyols evidentment no donen suport, per la qual cosa ERC defensa el no en el referèndum constitucional celebrat el 6 de desembre de 1978.

L'octubre de 1977 torna el president Tarradellas i es restaura la Generalitat. Es redacta un nou text de l'Estatut, al qual ERC s'oposa perquè no garanteix un autogovern mínim. En el referèndum per a la seva aprovació, el 1979, ERC demana el sí, car l'única alternativa a la minsa autonomia oferta a l'Estatut era el no-res. En les eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, ERC obté 14 escons —d'un total de 135—, que porten Barrera a la Presidència del Parlament de Catalunya. El 1984, però, ERC només aconsegueix 5 diputats, i comença un breu període de declivi, que continua el 1986 amb la pèrdua de la presència parlamentària a les Corts de Madrid.

La vertebració de la nova ERC

El 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que volen que ERC aglutini la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. L'entrada d'aquesta gent jove dinamitza el partit, i a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 s'obtenen 6 escons. Al 16è Congrés Nacional, celebrat a Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, s'escull una nova direcció que assumeix la independència de tot Catalunya, com a objectiu polític.

Fruit d'aquesta nova orientació, el 1990, el Front Nacional de Catalunya, històrica organització de resistència fundada a l'exili als anys quaranta, s'integra a ERC i s'inicia així el procés d'unitat de l'independentisme. El 1991, arran de l'evolució i clarificació del panorama polític, l'organització Terra Lliure es planteja la seva estratègia, i abandona la lluita armada i impulsa l'ingrés a ERC dels seus militants i de bona part dels que formaven Catalunya Lliure. Aquests dos fets converteixen ERC, de facto, en la casa comuna de l'esquerra independentista.

Els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya el 15 de març de 1992 situen ERC com a tercera força política del Principat, amb el suport de més de 210.000 electors i l'obtenció d'11 diputats, després d'una campanya en què, per primer cop des de la Transició, un partit que es presentava com a independentista rebia un ampli suport popular.

El 18è Congrés Nacional d'ERC, celebrat el juny de 1992, aprova la reforma dels seus Estatuts davant el creixement electoral, de militància i de presència territorial al Principat, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i a la Catalunya Nord. ERC propugna en el seu primer article estatutari la unitat territorial i la independència de la nació catalana, mitjançant la construcció d'un estat propi en el marc europeu i juntament amb un posicionament ideològic d'esquerres que pren com a referents la democràcia i la defensa del medi ambient, dels drets humans i dels pobles, i fonamenta la seva ideologia i acció política en el progrés social i la solidaritat nacional. Aquest posicionament queda refrendat pel 19è Congrés Nacional, el desembre del 1993, amb l'aprovació de la Declaració Ideològica.

En les eleccions legislatives de 1993, ERC recupera la seva presència al Congrés dels Diputats espanyol. Durant aquest any s'incorporen a ERC Jordi Carbonell i Avel·lí Artís i Gener, Tísner, al capdavant del reagrupament dels Nacionalistes d'Esquerra. Les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 representen un important salt quantitatiu i qualitatiu de la presència institucional del partit. ERC recupera la presència a molts ajuntaments del Principat en aconseguir més de 550 càrrecs electes i 32 alcaldies, i esdevé així la tercera força política en implantació municipal. A les eleccions al Parlament de Catalunya, ERC obté el millor resultat en nombre absolut de vots des de la República; més de 305.000 votants i 13 diputats. El bon resultat fa que un centenar de membres de l'Assemblea d'Unitat Popular, hereva del Moviment de Defensa de la Terra, s'incorporin a ERC.

El 1996 després d'una greu crisi interna, Àngel Colom, juntament amb Pilar Rahola abandonaren el partit i fundaren el Partit per la Independència.[2] Aquest partit, però, tingué una vida curta. En les eleccions municipals del 1999 obtingueren resultats pobres i Pilar Rahola que es presentava com a cap de llista a la ciutat de Barcelona no aconseguí l'acta de regidora. Després d'això la formació es dissolgué.

Els governs tripartits

En les eleccions autonòmiques de 2003, en les que va concòrrer amb independents de Catalunya 2003[3] malgrat que Convergència i Unió, Artur Mas, va aconseguir el màxim nombre d'escons per a la seva formació, no va obtenir la majoria necessària per formar govern i es produeix un acord, anomenat Pacte del Tinell, per formar un Govern Catalanista i d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Esquerra acaba sent espulsada del govern, però el reedita en 2007, fent de nou president de la Generalitat a un socialista, José Montilla, que substituï Pasqual Maragall

Des del congrés de Barcelona de 2008 el president del partit és Joan Puigcercós i el secretari general és Joan Ridao.[4]

El partit disposa de 10 diputats al Parlament de Catalunya, 1 al Parlament europeu, 3 al Congrés de Diputats espanyol i 1 regidors a l'Ajuntament de Barcelona.

La formació està en una fase de caiguda de suport dels seus votants des de l'any 2006.[5] Les eleccions a les Corts Generals de 2008 han suposat la pèrdua del grup parlamentari que havia aconseguit el 2004 amb 638.902 vots (15,89%), passant a obtenir menys de la meitat de suport amb 289.927 vots (7,86%). Aquest esquema s'ha repetit en les Eleccions al Parlament de Catalunya (2006) en les que va perdre una quarta part dels votants, i en les municipals, en les que ha perdut un de cada cinc votants, i en les Eleccions al Parlament de Catalunya (2010), en les que de nou va perdre gairebé la meitat dels vots de 2006.

El 2009 se'n va escindir Reagrupament, que s'havia constituït com a corrent intern d'ERC el 2007.

La crisi de 2010-2011

Per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la formació engegà una pre-campanya electoral sota el nom de "Catalunya Decideix", iniciada el 8 de gener i finalitzada el 24 d'octubre de 2010 al Teatre Grec de Barcelona. El projecte tingué per objectiu recollir l'opinió de fins a cent quaranta mil ciutadans sobre quines haurien de ser les condicions per a formar pacte de govern després de les eleccions.[6]

La direcció del partit, fruit de la caiguda constant de votants i els pèssims resultats a les eleccions municipals espanyoles de 2011, va dimitir en bloc el 23 de maig,[7] i el seu anterior president, Josep-Lluís Carod-Rovira, es va donar de baixa del partit el 3 de juny de 2011,[8]sent escollits Oriol Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària nacional el 17 de setembre de 2011.

En les eleccions espanyoles de 2011, ERC, en coalició amb Reagrupament de Joan Carretero i Catalunya Sí, va treure 3 escons, els mateixos que ICV-EUiA. El candidat va ésser Alfred Bosch i també hi destaca Teresa Jordà.

Organigrama

El president és el líder o màxim representant del partit. L'actual president és Oriol Junqueras i Vies, des del 17 de setembre de 2011.

El secretari general és la segona persona amb més poder a l'organigrama del partit. De vegades ha estat el candidat del partit a la Presidència de la Generalitat. Actualment el càrrec l'ocupa Marta Rovira i Vergés, des de l'1 d'octubre de 2011.

Aquests dos càrrecs formen part de l'Executiva Nacional, òrgan de gestió del partit.

Referències

Enllaços externs

Col·laboradors de la Viquipèdia. Esquerra Republicana de Catalunya [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 25 de juny del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Esquerra_Republicana_de_Catalunya&oldid=1183899>.

fideus/