Li deien de Can Nofre. Vint-i-vuit anys. Fadrí. Era tinent de batle i president de les Joventuts Socialistes Unificades. El vint de juliol del trenta-sis, procediren a les primeres detencions en el poble i a Nofre Sureda no el pogueren detenir quan anaren a cercar-lo a ca seva, perquè era a treballar prop de Binissalem, en l'arranjament de les vies del tren. Un company seu de les JSU, Antoni Guasp, arribava passat el migdia al tall i li comunicava la noticia. Nofre ves-te'n, amaga't, però ell no va intuir que perillàs la seva vida. No he fet res mal fet, repetia, i tornà al poble a entrada de fosca. Naturalment el detingueren. L'onze d'abril del trenta-vuit. amb vint-i-vuit paisans més, va ser sotmès a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca. El condemnaren a mort i l'executaren, mig any més tard, el vuit d'octubre, a l'hemicicle del cementeri de la ciutat, juntament amb el seu germà Sebastià i el batle  Josep Pizà. Onofre Sureda era un home molt valent i d'una enorme força física. Quan el posaren en capella va negar-se a rebre auxilis religiosos, però el Pare Atanasio no va respectar la seva decisió i entrà a la cel·la per confessar-lo. Onofre Sureda allargà el mossèn un cop que, més que una punyada, semblava una coça de mul. Al cap d'unes hores, moments abans de caure crivellat, va tornar catapultar el puny amb els mateixos resultats satisfactoris. Aquesta vegada va esclafar contra la faç del Jutge, que li llegia la sentència. Onofre mufava com un bou. Canalles -repetia- matau-me a mi, però al meu germà que és un sant, no ...! Acabaren amb la seva ràbia a les sis en punt.

Llorenç Capellà

Diccionari Vermell

pàgs.  170 - 171