|
La coalició mallorquinista del 1918-19 (I) Òbviament, la història mai no es repeteix. Però sempre resulta interessant analitzar els precedents o els paral·lelismes que es puguin establir entre períodes històrics diferents però que tenen elements en comú. Si el 1917, les forces progressistes mallorquines es varen aliar entorn de l'anomenat Bloc Assembleista, dos anys després es va formar una coalició de caràcter marcadament nacionalista amb l'objectiu d'aconseguir l'autonomia de Mallorca. L'impuls principal vengué de Catalunya, on es va engegar, a les acaballes del 1918 i al començament del 1919, una campanya autonomista amb un suport extraordinari. Tant la Lliga Regionalista, com els republicans nacionalistes, i, fins i tot els socialistes i els republicans lerrouxistes, participaren en els actes a favor de l'autonomia catalana. I és que, a Madrid, com va explicar Cambó, era general la convicció que amb la victòria aliada a la Gran Guerra i el suport a l'autodeterminació dels pobles per part del president W. Wilson, «havia arribat l'hora de Catalunya». Els esquitxos de la gran onada dels nacionalismes d'alliberament que sacsejava l'Europa del 1918-19, també va arribar a Mallorca. Com ha explicat Isabel Peñarrubia en un llibre cabdal, Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (1991), els primer grup polític que reaccionà fou el republicà federal, que des del setmanari El Abuelo donava suport a la petició d'autonomia per a Catalunya i instava les forces polítiques mallorquines, i especialment els republicans, perquè desplegassin una campanya a favor de l'autonomia de Mallorca. Quasi al mateix temps, el 10 de desembre del 1918, el diari La Almudaina havia publicat un interessant editorial sobre el tema autonòmic. En aquest article es lamentava que «fuera de aquí nos consideran pueblo muerto o fosilizado» i recriminava la indiferència dels partits polítics. En paraules d'aquest diari moderadament regionalista, «no hablemos de los partidos de turno», liberals i conservadors òbviament reacis a l'autonomia, però criticava així mateix la passivitat dels mauristes, especialment greu perquè Maura era «el padre de la descentralización». Segons La Almudaina, també havien callat com a morts els reformistes (un grup d'esquerres escindit dels republicans), els carlins, malgrat el seu tradicional foralisme, i fins i tot els republicans federals. Però aquell hivern del 1918-19, alguna cosa es movia a Mallorca. El 21 de desembre, l'arquitecte i destacat dirigent regionalista Guillem Forteza publicà un article en aquell mateix diari en el qual lamentava la manca de suport del moviment cultural i de reivindicació lingüística al moviment regionalista de caràcter polític. I és que, «por muchos y vigorosos que hayan sido los inspiradores de patriotismo, inconmesurablemente más han sido los servidores de la tiniebla». Amb tot, considerava que el Centre Regionalista, que ell havia impulsat des del 1917, havia fet tot el possible per desvetllar la consciència nacional dels mallorquins. Així, havia elaborat un programa autonomista que s'havia repartit profusament per tot Mallorca, editat un periòdic, La Veu de Mallorca, i organitzat actes de propaganda i cursos «de Lengua e Historia patrias». Però, sempre segons Forteza, calia impulsar una nova acció autonomista amb l'entesa de tots els grups mallorquinistes, amb l'objectiu «liberar nuestra región de la dolorosa presión de los que la desprecian y de la fatua presión de los que la desconocen». Aquests primers articles a la premsa coincidiren amb un canvi de president en el Foment del Civisme, una peculiar entitat ciutadana fundada el 1914, que s'havia destacat per editar La Vanguardia Balear i per lluitar contra el caciquisme i la corrupció política. Ara bé, tant el seu fundador, Jeroni Massanet, que en els anys vint esdevendria un gran admirador del feixisme mussolinià, com bona part dels seus membres eren espanyolistes radicals i anticatalanistes. Però el nou president, el doctor Jaume Comas Cladera, era un autonomista convençut, que havia estudiat a Barcelona i era amic del dirigent republicà Marcel·lí Domingo. Durant la Segona República, Comas dirigí el Partit Republicà Radical Socialista Independent, que el 1934 seria una de les forces que s'unirien per formar l'Esquerra Republicana Balear. Aquell desembre del 1919, el Foment del Civisme organitzà un banquet al Grand Hotel, de Palma, en el qual Jaume Comas pronuncià un discurs sorprenentment nacionalista en el qual criticava durament l'Estat Espanyol. A més, considerava que «la guerra universal ha dictat un fallo favorable a la solució dels problemes de nacionalitat» i que, ara, el que importava era satisfer les justes aspiracions d'aquelles regions disposades a prescindir del centralisme, «que és el resum de tots els fracassos». El Centre Regionalista es va adherir a l'acte del Foment del Civisme, en el qual també intervengué el regidor reformista dissident i autonomista, Bernat Obrador, en una primera passa cap a la concreció d'un front mallorquinista. Antoni Marimon
Diari de Balears La coalició mallorquinista del 1918-19 (II) Després d'una sèrie d'articles a la premsa i la presa de posició del Foment del Civisme a favor de l'autonomia, la coalició mallorquinista es va visualitzar en un gran banquet en el Grand Hotel de Palma, organitzat pel Centre Regionalista, el 5 de gener del 1919. Paga la pena recordar aquesta vetllada perquè va constituir una fita en el moviment nacionalista mallorquí. Al final del sopar, el destacat dirigent regionalista Guillem Forteza, agraí l'assistència dels que no militaven en el Centre Regionalista i sol·licità la seva col·laboració per lluitar per una Mallorca que controlàs el seu destí i s'alliberàs de les «oligarquies». A continuació parlà l'advocat, periodista i historiador Benet Pons, que havia militat successivament en el republicanisme federal, el reformisme i una dissidència d'aquest darrer grup, i recordà les antigues llibertats de les quals havia gaudit Mallorca. Després, l'exregidor republicà Lluís Martí va dir que l'ideal autonomista era incompatible amb els partits conservadors i el també republicà Francesc Villalonga destacà que els republicans federals eren federals abans que republicans. Per la seva banda, l'exsenador reformista i antic dirigent republicà, Jeroni Pou, afirmà que els reformistes donarien suport a l'autonomia i a qualsevol acte que organitzàs el Centre Regionalista. També va esser ben interessant la intervenció de Josep Cirer Sumandi, que es va oferir per donar suport al regionalisme tant en nom seu com en el del doctor Jaume Comas, president del Foment del Civisme. Cirer, a més, es va declarar federal. I és que, com ha explicat la historiadora Isabel Peñarrubia, aquest jove republicà, que dirigia el setmanari El Abuelo, passà d'una etapa molt combativa contra la Lliga Regionalista, que sovint es confonia amb l'anticatalanisme, a esser un dels primers que, a Mallorca, se solidaritzà amb el moviment autonomista català i reclamà un front autonomista mallorquí. De totes maneres, aquest autonomisme sempre va anar unit a un radical anticaciquisme i al convenciment que només una nova república atorgaria l'autogovern. En aquest acte autonomista en el Grand Hotel també parlaren l'intel·lectual regionalista Joan Estelrich, que es va identificar amb les paraules de Martí, el català Puignarnau i el regidor reformista dissident Bernat Obrador, que en ocasions era qualificat com a «regionalista» i que, parodiant Cambó, va sentenciar: «Monarquia?, República? ¡Mallorca!». Finalment, com a compendi de tot el que s'havia dit, Benet Pons afirmà que la campanya era per una Mallorca autònoma, independent, federada amb una Catalunya autònoma, independent i amb les altres regions que gaudissin de l'autonomia. Acabat l'acte, enviaren telegrames al president de la Mancomunitat de Catalunya, el regionalista Josep Puig i Cadafalch, a Antoni Maura i al president del Govern espanyol el comte de Romanones, del Partit Liberal. En els tres s'informava que els caps dels partits regionalista, federal i reformista acordaven començar una campanya per l'autonomia de Mallorca. Ara bé, en el que s'adreçava a Maura, en català, li demanaven «recordi sa condició de mallorquí atenguent en Comissió extraparlamentària drets personalitat mallorquina». No cal dir que l'«amadrileñado» Maura, com deien els republicans, no en va fer cas. En el telegrama enviat a Barcelona figurava una frase que no hi havia en els altres i que és ben significativa «acorden (...) comunicar-vos confiança d'obtenir el triomf confederats amb Catalunya». No hi ha dubte que era un moment d'entusiasme autonomista, però el provincianisme mallorquí sempre ha estat un llast capaç d'enfonsar el vaixell més optimista. Antoni Marimon
Diari de BalearsHistoriador. La coalició mallorquinista del 1918-19 (III) La campanya autonomista promoguda pels regionalistes, reformistes i republicans, així com pel Foment del Civisme, no es va acabar amb el gran acte del 5 de gener del 1919 al Gran Hotel de Palma. Amb tot, es va limitar a continuar amb les conferències que se celebraven a l'Orfeó Mallorquí i alguns articles i editorials publicats a la premsa mallorquina. Els oradors van esser alguns dels principals líders de la Coalició Mallorquinista: Guillem Forteza, Lluís Martí, Joan Estelrich, Francesc Villalonga, Benet Pons i Jaume Comas. Forteza denuncià el centralisme i el caciquisme i proposà un complet i elaborat programa polític de caràcter regionalista, ja que, en paraules del mateix arquitecte i polític, Mallorca no és una nació, Mallorca és un fragment de nacionalitat que, políticament, se'n diu regió. Ara bé, és aquesta regió la que ha d'aconseguir l'autonomia política i, també amb paraules de Forteza si arribàs el dia en què Catalunya intentàs immiscuir-se en els assumptes propis de la nostra regió, seriem nosaltres els primers en no consdentir-ho. Aquesta important conferència fou recollida en el llibre Pel Ressorgiment Polític de Mallorca publicat per Forteza el 1931 i reeditat per l'Editorial Moll el 1978 i pel Diari de Balears i el Consell de Mallorca el 2006 amb un pròleg de Pere Fullana. A més, també fou recollit per Gregori Mir en la seva obra cabdal El mallorquinisme polític (1975, reeditat el 1991). Poc després Lluis Martí, també a l'Orfeó Mallorquí defensà el dret de Mallorca a formar una regió o Estat autonòmic dins la Federació Ibèrica. Aquesta conferència fou reproduïda a La Almudaina el 6 de gener de 1919 i ha estat inclosa en un llibre que caldria reeditar, L'esquerra nacionalista a Mallorca, de Mateu Morro i Sebastià Serra (1986). Segons l'advocat i exregidor republicà, Mallorca constitueix una unitat política i orgànica amb lleis i costums, i vida pròpia, que no ha perdut sinó fa uns pocs centenars d'anys. Durant el segle XIX, ha predominat el caciquisme a Espanya i el poder central només s'ha ocupat de les províncies per extraure recursos per a la seva hisenda. Per a Martí, un bon exemple d'això fou la desamortització que, en lloc de fer-se a favor de les regions, com hagués estat el natural es va fer a favor de l'Estat central. De la conferència de Joan Estelrich m'hem localitzat una interessant ressenya en el setmanari Sóller (gener de 1919), en la qual s'especifica que el -joven publicista- desemvolpà el tema los partidos políticos de Mallorca y el problema de la autonomía. Segons els Sóller, la concurrencia fue numerosa y distinguida, figurando entre ella personalidades del mundo intelectual y político de Mallorca. Joan Estelrich afirmà que els conservadors datistes (seguidors d'Eduardo Dato), els conservadors mauristes i els liberals no tenien res d'autonomistes i que els mauristes només tenien de l'estadista mallorquí el nom. Aquestes tres forces polítiques es fonamentaven en las conveniències personals i el caciquisme. La seva influència depenia de la major o menor intel·ligència dels seus cacics i de la seva capacitat d'influència a Madrid. En conseqüència, eren inequívocament centralistes ja que de la capital rebien els beneficis de la vida. També fou molt interessant la conferència de Francesc Villalonga, aleshores el dirigent més important del republicanisme federal. Aquest, explicà que no tan sols hi havia partits centralistes (liberals, conservadors i mauristes) i autonomistes (regionalistes, reformistes, republicans i republicans federals), sinó que també hi havia una altra divisió entre les forces polítiques, entre les que sols atenien al seu engrandiment i a la seva influència i les que es fonamentaven en una doctrina i uns ideals. En realitat, aquestes darreres eren les mateixes que lluitaven per l'autonomia, amb una notable excepció, el PSOE. Segons Francesc Villalonga, el partit socialista representava la classe més nombrosa que componen els pobles, la classe més democràtica, me referesc a la classe obrera. El dirigent republicà federal s'atrevia a assegurar que, en realitat, aquest partit era decididament autonòmic, perquè l'autonomia representava llibertat. Però en aquella cojuntura, el PSOE no col·laborava amb els regionalistes, a causa de la justificada desconfiança que tenen els partits composats per la massa popular respecte de si el moviment regionalista d'avui és un vertader moviment de democràcia i llibertat. I el drama és que, en tot el segle XX, els sectors populars han romàs un tant allunyats de la qüestió nacional, fins i tot dels sectors nacionalistes més progressistes. De fet, les recents experiències de la candidatura Progressistes per les Illes Balears (2004) i del Bloc per Mallorca (2007), tot i que aconseguiren xifres importants de vots i que foren decisius per enviar la dreta espanyolista a l'oposició, demostraren les limitacions d'un nacionalisme inequívocament esquerrà.
Antoni Marimón Riutort, historiador Diari de Balears 05/02/2008
|
