FIDEUS REPUBLICANS

 

MEMORIA CIVIL /

 MALLORCA EN GUERRA / 1936 - 1986 / INDEX  

 

RAIMON 50; PER ESCOLTAR I "SENTIR"

BARTOME MESTRE I SUREDA

 

Declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013

 

 

 

 

fideus PREMSA   |  BLOGS    D'INTERÈS |

La darrera paraula? (més sobre sant Llorenç Villalonga) /Bartomeu Mestre i Sureda

La gran sort de Llorenç Villalonga és la d'haver gaudit d'admiradors incondicionals. No hi hauria res a dir, perquè hi ha opinions de tots els colors i totes respectables, encara que no sabés escriure amb pulcritud ni en català ni en castellà (1). El problema sorgeix quan els qui el consideren un bon escriptor pretenen no només justificar la conducta incívica, no només minimitzar els efectes dels seus escrits, sinó falsejar-ne la biografia i, encara més, atribuir-li mèrits usurpats als qui no anaven d'ell, coneixedors de les seves malifetes. Tanmateix, paraules són paraules i fets són fets!

Aquí i ara, com a complement a anteriors articles, he enfilat tres dùpliques que, feia estona, reclamaven pegar bot dels calaix al paper. No serà encara la darrera paraula.

La il·lustració mostra la caràtula de les memòries d'un soldat metge (Palma, 1976)

Primera Dúplica (acte de reparació i homenatge)

La publicació del llibre
El calvari d'Antonio Espina i de Guillermo Roldán de Josep Massot i Muntaner, a més de relatar les peripècies dels dos processats, escata i posa en evidència el fals paper salvador que s'atribuïa Llorenç Villalonga del qui va ser governador civil de les Balears l'any 1936. (2) No només això, sinó que aclareix qui va ser l'autor dels informes psiquiàtrics oficials que resultaren determinants: Bartomeu Mestre Mestre, com ja havien escrit Llorenç Capellà i altres autors.

El gener del 2000, la Casa Catalana de Mallorca (avui dissortadament desapareguda) va organitzar un homenatge al psiquiatre i escriptor Bartomeu Mestre (1914-1996), amb un recital poètic de la seva filla Maria del Carme, d'un dels seus néts, Òscar Aguilera Mestre, i jo. (3) A més de dir alguns dels seus poemes de guerra extrets del llibre Tenc la boca eixuta de cridar-te (1972), vaig escriure i llegir el que transcric.
 

DEIA COSES

Deia coses incòmodes (era insolent),
coses intel·ligents (per lúcid i ocurrent),
coses tràgiques (no era un inconscient),
coses evidents, perquè era un racionalista demolidor,
coses d'incrèdul, perquè era escèptic, hipercrític i culte,
coses reflexives, perquè era un pensador,
coses divertides, perquè esmolava la ironia,
coses vivencials, perquè era un humanista.
Deia coses; moltes de coses.

Deia que tractava molts de casos perduts.
Així, per la consulta, hi desfilaven
militars, lladres, putes, canonges,
pacifistes violents, macarrons i monges,
polítics i, fins i tot, fins i tot poetes!
Deia que preferia un electroxoc
abans d'un tractament químic.
Deia que Ramon Llull necessitava
un container d'antidepressius,
però reivindicava la saviesa del Foll.

Tenia amics a l'esquerra i a la dreta
(molts més a l'esquerra - deia),
entre d'altres un teòleg poc convencional.
Deia que no creia en un club d'il·luminats
proclamats portaveus d'uns déus prêt-à-porter
3 x 1, com engatussen els grans magatzems.
Com creure en un déu sàdic
capaç de fer clavar un filla a una creu?
O, vaja quines feines!, en un dimoni
dedicat a tirar nines dins d'un pou
quan el més suau psicòpata és molt més satànic!

Diagnosticava un mòn anèmic d'ètica
i sobrat de pes per excés de moralina.
Patia de rebuig visceral contra els cretins.
Potser per això, patia una punxada al ventre
si veia retre honors a un novel·lista,
company metge de guerra a l'hospital psiquiàtric,
perquè coneixia bé la bèstia que amagava
capaç de delatar i d'incitar l'odi i la matança
contra els qui preferien la llibertat a l'ordre.
I si oi li feia el personatge més n'hi feia
la cort d'estúpis que, encara ara, l'exalcen;
la colla de sanats que avui l'exhorten.

Deia que viure és caminar amb la mirada oberta;
que, més que el foc, és perillós el fum,
perquè ofega i muny els ulls de les persones;
que els morts parlen, però no gemeguen;
que el plaer no sempre és bo, però el dolor sempre fa mal.
Deia que el cervell no té secrets,
que és en el cor on s'amaguen els dubtes.
Deia que guaitar per la retxillera de l'ànima
provoca pànic i vertígen;
que s'ha de mirar als ulls abans de dir t'estim
o abans de receptar una capsa d'anxiolítics.

Deia que la pau és un fet casual extraordinari,
perquè la guerra certifica l'estultícia humana
i que qui estigui lliure de pecat
que gosi tirar la primera pedra!
Deia que estimava els sensibles,
que admirava els senzills,
que respectava els discrets,
que menyspreava els mediocres...
Pobre de qui és creu d'acer blindat!
Qui només té sensacions roman raquític
que per créixer es requereixen sentiments.

Deia que el millor de la vida era l'amor,
que el millor de la poesia era l'amor,
que el millor de l'amor era l'amor,
que, a una illa deserta, hi portaria
un llibre, una amiga i una barca.

Quan jo jugava a ser Jaume I
em deia que, com ell, seria dels vençuts;
una honorable funció. Tal com ell deia:
un mercenari més dels no-venuts,
un arquer de fletxes a la lluna,
un realista clam a la utopia.

Quan, més grandet, ja em dedicava
(amb molta més passió que encert)
a encetar pomes i a procurar parlar en doble sentit,
quan em pensava ser roca de granit,
em definí "sensible" per sorpresa.

Quan enterràrem mon pare
assenyalà amb el dit
el marbre blanc d'un calaix de la teringa:
"Aquest ha de ser el meu" - va dir -
i allí reposa.

En aquest món d'inseguretat i por,
en aquest espai de silencis covards,
en aquest temps d'atropells i traïcions...
deia coses; moltes de coses!

PS.- També record, agraïda i llèpola memòria,
els panellets de vermell d'ou de Can Fresquet
enfilats en un rosari de tots sants.
Fer de padrí jove a Mallorca
exigeix algunes hipoteques. Gràcies!

Segona dúplica (autojustificació tardana?)

El desembre de 2009 es va presentar a Palma l'edició facsímil de la revista La Nostra Terra (1928-1936), amb un estudi previ que em va exigir molt de temps i feina intensa. Carles Cabrera en una més de les seves acurades i minucioses crítiques, després de qualificar el meu estudi com a "extens, rigorós i interessantíssim", en una observació final em feia aquest retret:

"Una sola objecció he d'assenyalar a la introducció de Mestre i és el fet de dedicar més temps del que mereixeria a la sens subte reprovabilíssima i ignominiosa actitud de l'escriptor Llorenç Villalonga durant el conflicte bèl·lic. Si Jaume Pomar va convertir en hagiografia, com diu Mestre, la biografia de Villalonga, el que va "Balutxo" és una diatriba en tota regla de l'autor de Bearn, certa i implecable en el fons, però que tindria més sentit si ho publiqués en un estudi a part que no pas en el pròleg de La Nostra Terra." (4)


Tot i la respectable opinió del crític, crec necessari aclarir que l'extensió que vaig dedicar a Villalonga derivava de l'extens i intens atac que l'escriptor va fer a la revista i als seus col·laboradors. Vaig defugir entrar en els majors desbarats de l'escriptor per centrar-me, únicament, en els articles i les invectives (amb falsedats eloqüents) que l'escriptor adreçà contra La Nostra Terra, objecte permanent d'una malaltissa obsessió. També vaig dedicar un apartat a Mort de Dama, en tant que aquest llibre constitueix una agressió frívola i injusta contra la revista. Vaig dubtar, com apunta Cabrera, de transportar l'anàlisi dels atacs de Villalonga a una altra plataforma, però finalment vaig tenir clar que l'estudi hauria romàs coix i no s'hauria entès, almenys en tota la seva magnitud, la persecució que, arran de l'aixecament feixista militar, els germans Villalonga practicaren contra els col·laboradors de La Nostra Terra, a la qual l'autor de Bearn va fustigar de manera implacable, exemplar rere exemplar, durant els vuit anys i mig de vida literària.


Tercera dúplica

El diumenge 7 de novembre de 2010, quan encara sortien comentaris elogiosos a l'edició de La Nostra Terra, sense esmentar directament la publicació ni l'estudi previ, José Carlos Llop va publicar aquest article al Diario de Mallorca:


PRIMICIA: ¿fue Villalonga Jack el destripador?

Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador –con lo que Scotland Yard, sin duda, me condecoraría con el lazo de la Orden de Sherlock Holmes–, o que durante unos meses vivió en la comuna capitaneada por Charles Manson y fue el responsable intelectual –así se le llama ahora– de sus tropelías criminales. Son dos líneas de investigación académica que desde aquí ofrezco a quien desee profundizar en ellas: a lo mejor acaban regalándole un doctorado.


En el verano de 1936, Llorenç Villalonga había publicado Mort de Dama y dirigía la revista Brisas, un magazine mensual entre frívolo y vanguardista y, desde luego, la publicación periódica más moderna y elegante de la Mallorca del siglo XX. Una tarde, de visita en casa de su amigo Moragues Monlau, éste –que es falangista– le aconseja afiliarse a Falange Española. Villalonga tiene 38 años y ha sido, en el período de entreguerras, un hombre de costumbres liberales –aunque de pensamiento político conservador– que ha desatado cierto escándalo entre la buena sociedad palmesana con su novela. Son tiempos difíciles: el golpe de Mola se ha convertido en guerra civil y a la intemperie apenas hay protección. Él lo sabe bien, pues es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen. Moragues insiste y Villalonga sale de la casa de San Felio –el carrer de Ses Carasses– dispuesto a vestir camisa azul y uniforme, cuando los uniformes –salvo el de su padre, militar de Artillería– no le gustan ni poco, ni mucho. Se alista, como médico que es, en Falange Sanitaria y hace guardias de defensa civil en las cercanías del Mercado Central de Palma y en un centro de socorro de la Defensa Pasiva. Tan pasiva que apenas tiene que socorrer a nadie.


Poco después del desembarco de Bayo, corren por Palma rumores sobre las represalias en Manacor. Se habla de fusilamientos masivos y –en voz muy baja– del brutal, vil y repugnante comportamiento con un grupo de enfermeras que acompañaban a la expedición. En el bar Formentor se reúnen varios médicos: uno de ellos, parece, estuvo allí. Villalonga, mirando al aire, critica la falta de piedad con los prisioneros y alza la voz recriminando el crimen de las enfermeras. Él, tan frío siempre. Villalonga se dirige al bárbaro, que enrojece de ira. Hay un tenso enfrentamiento verbal y en los ojos de su oponente, Villalonga –que ya no mira al aire– detecta la enemistad de por vida y el odio que se incuba en las guerras civiles. No es absurdo pensar que, en ese momento, recordara las palabras de su amigo Moragues Monlau sobre la dificultad de los tiempos y la intemperie.


He contado estas dos anécdotas –la de Antonio Espina y la del Formentor– porque no suelen surgir frecuentemente cuando se habla del falangismo de Villalonga. Se citan sus charlas radiofónicas –tan parecidas a sus artículos de Centro, publicados durante la República– y un poema del que se arrepintió y que pertenece más a la estética jungeriana de Tempestades de acero que a la villalonguiana, tan refinada y afrancesada. Pero hay una leyenda negra de Villalonga –uno de cuyos fundadores fue el poeta Blai Bonet, que no lo soportaba– que se pasea como un fantasma cada vez que se habla del novelista. Y que está basada en su reaccionarismo político –¿es delito no ser progresista?– y en su anticatalanismo durante la República, transformado después en indiferencia y desinterés. Respecto al anticatalanismo villalonguiano, se usa el término como sinónimo de no se sabe muy bien qué perversión moral. Como si ser pancatalanista otorgara un certificado de integridad, rectitud y bondad humanas, y no serlo sumiera a su poseedor en una inmunda poza de pecado. ¿Acaso no hubo catalanistas que durante la guerra vistieron el mismo uniforme que Villalonga? Pues la verdad es que sí y no sólo uno o dos. Y en cambio se pasa de puntillas sobre el asunto –o se desconoce: hay que borrar rastros– y sólo se proyecta sobre Llorenç Villalonga, que es uno de los dos pilares de la novela catalana del siglo XX (el otro es Mercé Rodoreda). En cuanto a sus ideas políticas: ¿alguien puede afirmar honestamente que ser reaccionario lo hizo peor escritor que si hubiera sido lo contrario? Porque en este caso estaría dispuesto a afirmar donde sea que Villalonga es tan buen escritor por distintos motivos, desde luego, pero que uno de ellos es, precisamente, su conservadurismo. En su literatura es así: las cosas como son. He llegado a pensar que lo que molesta de Villalonga no es que fuera falangista un par de años, que escribiera Bearn en castellano, que no fuera catalanista, que tuviera el rostro inexpresivo de un mayordomo inglés, o que se mantuviera distante de las costumbres intelectuales de la época. No, lo que más molesta de Villalonga es que sea tan buen escritor –salvo en su estilo, que fue tan pobre en formas como rico era en narratividad e ideas– y que poseyera una cultura –sobre todo XVII y XVIII franceses, su armazón intelectual– bastante insólita por estos pagos. Y que fuera feliz escribiendo, al margen de todo. En fin, que se saliera por completo del paisaje habitual. Como todo eso no puede mermarse, se va a por la persona, que ya no está. Así nos las gastamos en el mundo de la cultura: encumbrando a mediocres e intentando derribar a maestros. Repito: convendría investigar a fondo porque estoy seguro de que por algún lado están las pruebas que confirman que el médico Lorenzo Villalonga fue, en verdad, el auténtico Jack El Destripador. Aunque jamás pisara Londres y el victorianismo le cayera lejos. En el tiempo, se entiende. Y ahora que lo pienso: incluso es posible que matara a Kennedy. Que alguien compruebe dónde estaba ese día y además de un doctorado, quizá gane el Pulitzer."

Del conjunt de la gracieta literària molt a l'estil de Villalonga (i ho dic a satisfacció de l'autor), es podrien disseccionar i posar en solfa moltes de les afirmacions. Just al començament, per exemple, l'afirmació que Brisas era avantguardista i la publicació periòdica més moderna del segle XX. No és aquesta l'opinió de Francesc de B. Moll, de Gori Mir, de Josep Massot i Muntaner, d'Antoni Marimon, d'Antoni I. Alomar i de tants d'altres que, en un lloc preferent amb els mateixos valors de l'articulista, consideren (mirau quines ironies!) que és La Nostra Terra. La resta d'afirmacions (l'autor mai no diu que ho creu o ho pensa, sinó que ho sentencia de manera taxativa, a l'estil del seu mestre) van en la mateixa línia, divergent fins a les antípodes del que jo crec i pens. Malgrat tot, no vull discutir les coses que són opinables, sinó les mentides. Això és el que vaig fer amb els escrits de Villalonga i, ara, amb la falsedat que, mimèticament, assumeix i fa seva sense comprovació José Carlos Llop: "[Villalonga] es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen."

Això no només és fals, sinó que el procès ara publicat contra Espina deixa clar qui va fer l'informe i qui el signà. També es veu que, si bé en un primer moment, Vilallonga s'aquietà al que havien dictaminat el psiquiatre Mestre i el metge Antoni Rossell, a poc a poc, afluixa i corregeix les seves anotacions a l'historial clínic de l'ingressat per posar èmfasi en la millora progressiva de la salut mental del malalt. Així va ser com es determinà que Espina fos donat d'alta i el duguessin de nou davant dels tribunals. Sortosament, ja finalitzada la guerra, en un període de menor violència.


Gràcies a la publicació del procés, contra el que Villalonga deixava caure trenta anys després de la guerra i contra el que han divulgat els seus apòstols, no va salvar la vida d'
Espina ni de ningú. En canvi, sí que va incidir molt, i sempre molt negativament, en la repressió i els assassinats.

La segona "prova" que l'article aporta per rebaixar el comportament de l'escriptor, és l'anècdota de la tertúlia del Bar Formentor descrita a les pàgines 83 i 84 del llibre ¿La última palabra? que il·lustra aquests comentaris i que vaig sentir de boca de l'autor, amb detalls mai no publicats i, per a mi, rellevants. És cert que Villalonga s'exclamà contra l'assassinat a Manacor de les milicianes detingudes de la Creu Roja internacional ("encara que fossin putes"), però cal contextualitzar el grup i la conversa, pequè ell, sempre enfant terrible, era part damunt de tot un agitador i un provocador. La tertúlia indicada va ser el mes de setembre de 1936, just després de la retirada de Bayo i quan el seu germà Miquel controlava i dirigia la intel·ligència de la repressió. Llorenç Villalonga feia el paper de la fura per aixecar la caça. No va tenir cap mirament en aprofitar-se de la confiança dels seus hipotètics amics contertulis, els germans Vicente i Virgilio García Peñaranda, als quals va fer mostrar el llautó republicà i, en significar-se, anar a pegar amb els ossos a la presó i, en el cas de Victoriano, desproveït de la seva feina de metge a l'Hospital Militar. Bartomeu Mestre era molt possiblement en el cas de la tertúlia comentada, l'objectiu de Villalonga, perquè en anteriors ocasions ja li havia manifestat el seu rebuig als afusellaments. Villalonga pretenia que ho digués en públic i no li va anar bé, perquè el psiquiatre felanitxer va endevinar i esquivar el parany.
 

La manifestació de la tertúlia del Bar Formentor, enmig d'un grup de metges falangistes o militars, tots mallorquins i tots parlant en castellà, només tenia per objectiu dur el debat a una pregunta provocativa; una pregunta que ell s'havia fet, però que volia valorar en la reacció dels altres : "¿Y si Franco perdiera la guerra?" En la millor de les possibilitats d'un atac temporal i efímer de pacifisme, allò que cal analitzar és si mai, tant abans com després de l'anècdota del Bar Formentor, Villalonga va exclamar-se mai en contra els afusellaments. Doncs, no. Ni una paraula escrita de pau o de pietat. Ben al contrari, des de setembre de 1936 fins a l'agost de 1937, continuà reclamant exterminar (sic) els que ell decretava "antiespañoles".

La resposta a la pregunta directa de la sàtira que fa Llop és no. Evidentment, Villalonga (1897-1980) no va poder ser l'autor dels crims de Londres de l'any 1888, però s'acosta molt més al desconegut psicòpata que no al Sant Llorenç Villalonga que han pujat als altars els seus admiradors. Malgrat no poder lluir amb orgull el títol de Jack el destripador que, ben previsiblement, li hauria complagut, l'escriptor va ser moltes altres coses: racista, misògin, franquista, mussolinià, hitlerià, nazi, feixista, falangista, classista, anticatalanista, covard, traïdor, sàdic, Pep Gonella (còmplice directe, si més no) i, a més de tot això, un mal estudiant i un pèssim professional de la psiquiatria. (5)
 

Quant als seus valors literaris, la meva opinió és que, de no haver estat per la mà destra de Joan Sales, l'escriptor que preferir fer d'editor i que, així com va aconsellar i dirigir Mercè Rodoreda, va apedaçar els originals de Villalonga i els va millorar notablement, amb la qual cosa és lícit pensar que no hauria estat l'escriptor exageradament reconegut que ha arribat a ser. Crec que allò que més molesta als qui estiren la corda del bota fumeiro per ventar d'encens Villalonga és el seu estrepitós fracàs. La llengua que ell va menystenir i combatre va ser la que el va salvar de l'oblit. És el mal que, almenys fins ara, han patit tots els escriptors mallorquins que han decidit escriure en castellà. En el millor dels casos, no passen de ser uns simples provincians. Això és el que fa més mal del fals mite.
 

(1) Vg.- Josep A. Grimalt"Llorenç Villalonga i la llengua catalana" dins de n. 34 Estudis Romànics (2012):http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017

(2) Vg. una espipellada al llibre: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/241494

(3) Vg. arxius adjunts amb referències a aquell acte: Homenatge, Anunci, Article, Premsa1, Premsa2, Premsa3, Premsa4, Premsa5, i Premsa6

(4) Vg. arxius adjunts BELLVER1 i BELLVER2 per llegir la crítica completa

(5) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064 i Mort de dama; un pamflet per desmitificar http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577