La gran sort de Llorenç Villalonga és la d'haver gaudit d'admiradors incondicionals. No hi hauria res a dir, perquè hi ha opinions de tots els colors i totes respectables, encara que no sabés escriure amb pulcritud ni en català ni en castellà (1). El problema sorgeix quan els qui el consideren un bon escriptor pretenen no només justificar la conducta incívica, no només minimitzar els efectes dels seus escrits, sinó falsejar-ne la biografia i, encara més, atribuir-li mèrits usurpats als qui no anaven d'ell, coneixedors de les seves malifetes. Tanmateix, paraules són paraules i fets són fets!
Aquí i ara, com a complement a anteriors articles, he enfilat tres dùpliques que, feia estona, reclamaven pegar bot dels calaix al paper. No serà encara la darrera paraula.
La il·lustració mostra la caràtula de les memòries d'un soldat metge (Palma, 1976)
Primera Dúplica (acte de
reparació i homenatge)
La publicació del llibre
El calvari d'Antonio Espina
i de Guillermo Roldán
de
Josep Massot i Muntaner,
a més de relatar les
peripècies dels dos
processats, escata i posa en
evidència el fals paper
salvador que s'atribuïa
Llorenç Villalonga
del qui va ser governador
civil de les Balears l'any
1936.
(2)
No només això, sinó que
aclareix qui va ser l'autor
dels informes psiquiàtrics
oficials que resultaren
determinants:
Bartomeu Mestre Mestre,
com ja havien escrit
Llorenç Capellà
i altres autors.
El gener del 2000, la Casa
Catalana de Mallorca (avui
dissortadament desapareguda)
va organitzar un homenatge
al psiquiatre i escriptor
Bartomeu Mestre
(1914-1996), amb un recital
poètic de la seva filla
Maria del Carme,
d'un dels seus néts,
Òscar Aguilera Mestre,
i jo.
(3)
A més de dir alguns dels
seus poemes de guerra
extrets del llibre
Tenc la boca eixuta de
cridar-te
(1972), vaig escriure i
llegir el que transcric.
DEIA COSES
Deia coses incòmodes (era
insolent),
coses intel·ligents (per
lúcid i ocurrent),
coses tràgiques (no era un
inconscient),
coses evidents, perquè era
un racionalista demolidor,
coses d'incrèdul, perquè era
escèptic, hipercrític i
culte,
coses reflexives, perquè era
un pensador,
coses divertides, perquè
esmolava la ironia,
coses vivencials, perquè era
un humanista.
Deia coses; moltes de coses.
Deia que tractava molts de
casos perduts.
Així, per la consulta, hi
desfilaven
militars, lladres, putes,
canonges,
pacifistes violents,
macarrons i monges,
polítics i, fins i tot, fins
i tot poetes!
Deia que preferia un
electroxoc
abans d'un tractament
químic.
Deia que Ramon Llull
necessitava
un container
d'antidepressius,
però reivindicava la saviesa
del Foll.
Tenia amics a l'esquerra i a
la dreta
(molts més a l'esquerra -
deia),
entre d'altres un teòleg poc
convencional.
Deia que no creia en un club
d'il·luminats
proclamats portaveus d'uns
déus prêt-à-porter
3 x 1, com engatussen els
grans magatzems.
Com creure en un déu sàdic
capaç de fer clavar un filla
a una creu?
O, vaja quines feines!, en
un dimoni
dedicat a tirar nines dins
d'un pou
quan el més suau psicòpata
és molt més satànic!
Diagnosticava un mòn anèmic
d'ètica
i sobrat de pes per excés de
moralina.
Patia de rebuig visceral
contra els cretins.
Potser per això, patia una
punxada al ventre
si veia retre honors a un
novel·lista,
company metge de guerra a
l'hospital psiquiàtric,
perquè coneixia bé la bèstia
que amagava
capaç de delatar i d'incitar
l'odi i la matança
contra els qui preferien la
llibertat a l'ordre.
I si oi li feia el
personatge més n'hi feia
la cort d'estúpis que,
encara ara, l'exalcen;
la colla de sanats que avui
l'exhorten.
Deia que viure és caminar
amb la mirada oberta;
que, més que el foc, és
perillós el fum,
perquè ofega i muny els ulls
de les persones;
que els morts parlen, però
no gemeguen;
que el plaer no sempre és
bo, però el dolor sempre fa
mal.
Deia que el cervell no té
secrets,
que és en el cor on
s'amaguen els dubtes.
Deia que guaitar per la
retxillera de l'ànima
provoca pànic i vertígen;
que s'ha de mirar als ulls
abans de dir t'estim
o abans de receptar una
capsa d'anxiolítics.
Deia que la pau és un fet
casual extraordinari,
perquè la guerra certifica
l'estultícia humana
i que qui estigui lliure de
pecat
que gosi tirar la primera
pedra!
Deia que estimava els
sensibles,
que admirava els senzills,
que respectava els discrets,
que menyspreava els
mediocres...
Pobre de qui és creu d'acer
blindat!
Qui només té sensacions
roman raquític
que per créixer es
requereixen sentiments.
Deia que el millor de la
vida era l'amor,
que el millor de la poesia
era l'amor,
que el millor de l'amor era
l'amor,
que, a una illa deserta, hi
portaria
un llibre, una amiga i una
barca.
Quan jo jugava a ser Jaume I
em deia que, com ell, seria
dels vençuts;
una honorable funció. Tal
com ell deia:
un mercenari més dels
no-venuts,
un arquer de fletxes a la
lluna,
un realista clam a la
utopia.
Quan, més grandet, ja em
dedicava
(amb molta més passió que
encert)
a encetar pomes i a procurar
parlar en doble sentit,
quan em pensava ser roca de
granit,
em definí "sensible" per
sorpresa.
Quan enterràrem mon pare
assenyalà amb el dit
el marbre blanc d'un calaix
de la teringa:
"Aquest ha de ser el meu" -
va dir -
i allí reposa.
En aquest món d'inseguretat
i por,
en aquest espai de silencis
covards,
en aquest temps d'atropells
i traïcions...
deia coses; moltes de coses!
PS.- També record, agraïda i
llèpola memòria,
els panellets de vermell
d'ou de Can Fresquet
enfilats en un rosari de
tots sants.
Fer de padrí jove a Mallorca
exigeix algunes hipoteques.
Gràcies!
Segona dúplica
(autojustificació tardana?)
"Una sola objecció he d'assenyalar a la introducció de Mestre i és el fet de dedicar més temps del que mereixeria a la sens subte reprovabilíssima i ignominiosa actitud de l'escriptor Llorenç Villalonga durant el conflicte bèl·lic. Si Jaume Pomar va convertir en hagiografia, com diu Mestre, la biografia de Villalonga, el que va "Balutxo" és una diatriba en tota regla de l'autor de Bearn, certa i implecable en el fons, però que tindria més sentit si ho publiqués en un estudi a part que no pas en el pròleg de La Nostra Terra." (4)
Tercera dúplica
Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador –con lo que Scotland Yard, sin duda, me condecoraría con el lazo de la Orden de Sherlock Holmes–, o que durante unos meses vivió en la comuna capitaneada por Charles Manson y fue el responsable intelectual –así se le llama ahora– de sus tropelías criminales. Son dos líneas de investigación académica que desde aquí ofrezco a quien desee profundizar en ellas: a lo mejor acaban regalándole un doctorado.
En el verano de 1936,
Llorenç Villalonga había
publicado Mort de Dama y
dirigía la revista Brisas,
un magazine mensual entre
frívolo y vanguardista y,
desde luego, la publicación
periódica más moderna y
elegante de la Mallorca del
siglo XX. Una tarde, de
visita en casa de su amigo
Moragues Monlau, éste –que
es falangista– le aconseja
afiliarse a Falange
Española. Villalonga tiene
38 años y ha sido, en el
período de entreguerras, un
hombre de costumbres
liberales –aunque de
pensamiento político
conservador– que ha desatado
cierto escándalo entre la
buena sociedad palmesana con
su novela. Son tiempos
difíciles: el golpe de Mola
se ha convertido en guerra
civil y a la intemperie
apenas hay protección. Él lo
sabe bien, pues es uno de
los que ha encubierto al
gobernador republicano y
escritor Antonio Espina,
internándolo en el Manicomio
Provincial –del que es
subdirector– para evitar que
lo fusilen. Moragues insiste
y Villalonga sale de la casa
de San Felio –el carrer de
Ses Carasses– dispuesto a
vestir camisa azul y
uniforme, cuando los
uniformes –salvo el de su
padre, militar de
Artillería– no le gustan ni
poco, ni mucho. Se alista,
como médico que es, en
Falange Sanitaria y hace
guardias de defensa civil en
las cercanías del Mercado
Central de Palma y en un
centro de socorro de la
Defensa Pasiva. Tan pasiva
que apenas tiene que
socorrer a nadie.
Poco después del desembarco
de Bayo, corren por Palma
rumores sobre las
represalias en Manacor. Se
habla de fusilamientos
masivos y –en voz muy baja–
del brutal, vil y repugnante
comportamiento con un grupo
de enfermeras que
acompañaban a la expedición.
En el bar Formentor se
reúnen varios médicos: uno
de ellos, parece, estuvo
allí. Villalonga, mirando al
aire, critica la falta de
piedad con los prisioneros y
alza la voz recriminando el
crimen de las enfermeras.
Él, tan frío siempre.
Villalonga se dirige al
bárbaro, que enrojece de
ira. Hay un tenso
enfrentamiento verbal y en
los ojos de su oponente,
Villalonga –que ya no mira
al aire– detecta la
enemistad de por vida y el
odio que se incuba en las
guerras civiles. No es
absurdo pensar que, en ese
momento, recordara las
palabras de su amigo
Moragues Monlau sobre la
dificultad de los tiempos y
la intemperie.
He contado estas dos
anécdotas –la de Antonio
Espina y la del Formentor–
porque no suelen surgir
frecuentemente cuando se
habla del falangismo de
Villalonga. Se citan sus
charlas radiofónicas –tan
parecidas a sus artículos de
Centro, publicados durante
la República– y un poema del
que se arrepintió y que
pertenece más a la estética
jungeriana de Tempestades de
acero que a la
villalonguiana, tan refinada
y afrancesada. Pero hay una
leyenda negra de Villalonga
–uno de cuyos fundadores fue
el poeta Blai Bonet, que no
lo soportaba– que se pasea
como un fantasma cada vez
que se habla del novelista.
Y que está basada en su
reaccionarismo político –¿es
delito no ser progresista?–
y en su anticatalanismo
durante la República,
transformado después en
indiferencia y desinterés.
Respecto al anticatalanismo
villalonguiano, se usa el
término como sinónimo de no
se sabe muy bien qué
perversión moral. Como si
ser pancatalanista otorgara
un certificado de
integridad, rectitud y
bondad humanas, y no serlo
sumiera a su poseedor en una
inmunda poza de pecado.
¿Acaso no hubo catalanistas
que durante la guerra
vistieron el mismo uniforme
que Villalonga? Pues la
verdad es que sí y no sólo
uno o dos. Y en cambio se
pasa de puntillas sobre el
asunto –o se desconoce: hay
que borrar rastros– y sólo
se proyecta sobre Llorenç
Villalonga, que es uno de
los dos pilares de la novela
catalana del siglo XX (el
otro es Mercé Rodoreda). En
cuanto a sus ideas
políticas: ¿alguien puede
afirmar honestamente que ser
reaccionario lo hizo peor
escritor que si hubiera sido
lo contrario? Porque en este
caso estaría dispuesto a
afirmar donde sea que
Villalonga es tan buen
escritor por distintos
motivos, desde luego, pero
que uno de ellos es,
precisamente, su
conservadurismo. En su
literatura es así: las cosas
como son. He llegado a
pensar que lo que molesta de
Villalonga no es que fuera
falangista un par de años,
que escribiera Bearn en
castellano, que no fuera
catalanista, que tuviera el
rostro inexpresivo de un
mayordomo inglés, o que se
mantuviera distante de las
costumbres intelectuales de
la época. No, lo que más
molesta de Villalonga es que
sea tan buen escritor –salvo
en su estilo, que fue tan
pobre en formas como rico
era en narratividad e ideas–
y que poseyera una cultura
–sobre todo XVII y XVIII
franceses, su armazón
intelectual– bastante
insólita por estos pagos. Y
que fuera feliz escribiendo,
al margen de todo. En fin,
que se saliera por completo
del paisaje habitual. Como
todo eso no puede mermarse,
se va a por la persona, que
ya no está. Así nos las
gastamos en el mundo de la
cultura: encumbrando a
mediocres e intentando
derribar a maestros. Repito:
convendría investigar a
fondo porque estoy seguro de
que por algún lado están las
pruebas que confirman que el
médico Lorenzo Villalonga
fue, en verdad, el auténtico
Jack El Destripador. Aunque
jamás pisara Londres y el
victorianismo le cayera
lejos. En el tiempo, se
entiende. Y ahora que lo
pienso: incluso es posible
que matara a Kennedy. Que
alguien compruebe dónde
estaba ese día y además de
un doctorado, quizá gane el
Pulitzer."
Del conjunt de la gracieta literària molt a l'estil de Villalonga (i ho dic a satisfacció de l'autor), es podrien disseccionar i posar en solfa moltes de les afirmacions. Just al començament, per exemple, l'afirmació que Brisas era avantguardista i la publicació periòdica més moderna del segle XX. No és aquesta l'opinió de Francesc de B. Moll, de Gori Mir, de Josep Massot i Muntaner, d'Antoni Marimon, d'Antoni I. Alomar i de tants d'altres que, en un lloc preferent amb els mateixos valors de l'articulista, consideren (mirau quines ironies!) que és La Nostra Terra. La resta d'afirmacions (l'autor mai no diu que ho creu o ho pensa, sinó que ho sentencia de manera taxativa, a l'estil del seu mestre) van en la mateixa línia, divergent fins a les antípodes del que jo crec i pens. Malgrat tot, no vull discutir les coses que són opinables, sinó les mentides. Això és el que vaig fer amb els escrits de Villalonga i, ara, amb la falsedat que, mimèticament, assumeix i fa seva sense comprovació José Carlos Llop: "[Villalonga] es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen."
Això no només és fals, sinó que el procès ara publicat contra Espina deixa clar qui va fer l'informe i qui el signà. També es veu que, si bé en un primer moment, Vilallonga s'aquietà al que havien dictaminat el psiquiatre Mestre i el metge Antoni Rossell, a poc a poc, afluixa i corregeix les seves anotacions a l'historial clínic de l'ingressat per posar èmfasi en la millora progressiva de la salut mental del malalt. Així va ser com es determinà que Espina fos donat d'alta i el duguessin de nou davant dels tribunals. Sortosament, ja finalitzada la guerra, en un període de menor violència.
Gràcies a la publicació del
procés, contra el que
Villalonga
deixava caure trenta anys
després de la guerra i
contra el que han divulgat
els seus apòstols, no va
salvar la vida d'Espina
ni de ningú. En canvi, sí
que va incidir molt, i
sempre molt negativament, en
la repressió i els
assassinats.
La segona "prova" que
l'article aporta per
rebaixar el comportament de
l'escriptor, és l'anècdota
de la tertúlia del Bar
Formentor descrita a les
pàgines 83 i 84 del llibre
¿La última palabra?
que il·lustra aquests
comentaris i que vaig sentir
de boca de l'autor, amb
detalls mai no publicats i,
per a mi, rellevants. És
cert que Villalonga
s'exclamà contra
l'assassinat a Manacor de
les milicianes detingudes de
la Creu Roja internacional
("encara que fossin putes"),
però cal contextualitzar el
grup i la conversa, pequè
ell, sempre
enfant terrible,
era part damunt de tot un
agitador i un provocador. La
tertúlia indicada va ser el
mes de setembre de 1936,
just després de la retirada
de Bayo i
quan el seu germà
Miquel controlava i
dirigia la intel·ligència de
la repressió.
Llorenç Villalonga
feia el paper de la fura per
aixecar la caça. No va tenir
cap mirament en aprofitar-se
de la confiança dels seus
hipotètics amics
contertulis, els germans
Vicente i
Virgilio García
Peñaranda, als
quals va fer mostrar el
llautó republicà i, en
significar-se, anar a pegar
amb els ossos a la presó i,
en el cas de
Victoriano,
desproveït de la seva feina
de metge a l'Hospital
Militar. Bartomeu
Mestre era molt
possiblement en el cas de la
tertúlia comentada,
l'objectiu de
Villalonga, perquè
en anteriors ocasions ja li
havia manifestat el seu
rebuig als afusellaments.
Villalonga
pretenia que ho digués en
públic i no li va anar bé,
perquè el psiquiatre
felanitxer va endevinar i
esquivar el parany.
La manifestació de la tertúlia del Bar Formentor, enmig d'un grup de metges falangistes o militars, tots mallorquins i tots parlant en castellà, només tenia per objectiu dur el debat a una pregunta provocativa; una pregunta que ell s'havia fet, però que volia valorar en la reacció dels altres : "¿Y si Franco perdiera la guerra?" En la millor de les possibilitats d'un atac temporal i efímer de pacifisme, allò que cal analitzar és si mai, tant abans com després de l'anècdota del Bar Formentor, Villalonga va exclamar-se mai en contra els afusellaments. Doncs, no. Ni una paraula escrita de pau o de pietat. Ben al contrari, des de setembre de 1936 fins a l'agost de 1937, continuà reclamant exterminar (sic) els que ell decretava "antiespañoles".
La resposta a la pregunta
directa de la sàtira que fa
Llop
és no. Evidentment,
Villalonga
(1897-1980) no va poder ser
l'autor dels crims de
Londres de l'any 1888, però
s'acosta molt més al
desconegut psicòpata que no
al Sant Llorenç
Villalonga que han
pujat als altars els seus
admiradors. Malgrat no poder
lluir amb orgull el títol de
Jack el destripador
que, ben previsiblement, li
hauria complagut,
l'escriptor va ser moltes
altres coses: racista,
misògin, franquista,
mussolinià, hitlerià, nazi,
feixista, falangista,
classista, anticatalanista,
covard, traïdor, sàdic,
Pep Gonella (còmplice
directe, si més no) i, a més
de tot això, un mal
estudiant i un pèssim
professional de la
psiquiatria.
(5)
Quant als seus valors
literaris, la meva opinió és
que, de no haver estat per
la mà destra de
Joan Sales,
l'escriptor que preferir fer
d'editor i que, així com va
aconsellar i dirigir
Mercè Rodoreda, va
apedaçar els originals de
Villalonga
i els va millorar
notablement, amb la qual
cosa és lícit pensar que no
hauria estat l'escriptor
exageradament reconegut que
ha arribat a ser. Crec que
allò que més molesta als qui
estiren la corda del
bota fumeiro per ventar
d'encens Villalonga
és el seu
estrepitós fracàs. La
llengua que ell va
menystenir i combatre va ser
la que el va salvar de
l'oblit. És el mal que,
almenys fins ara, han patit
tots els escriptors
mallorquins que han decidit
escriure en castellà. En el
millor dels casos, no passen
de ser uns simples
provincians. Això és el que
fa més mal del fals mite.
(1) Vg.- Josep A. Grimalt"Llorenç Villalonga i la llengua catalana" dins de n. 34 Estudis Romànics (2012):http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017
(2) Vg. una espipellada al llibre: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/241494
(3) Vg. arxius adjunts amb referències a aquell acte: Homenatge, Anunci, Article, Premsa1, Premsa2, Premsa3, Premsa4, Premsa5, i Premsa6
(4) Vg. arxius adjunts BELLVER1 i BELLVER2 per llegir la crítica completa
(5) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064 i Mort de dama; un pamflet per desmitificar http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577