- Tu, mentrestant, eres a Barcelona.
- Sí, tot just desembarcar vaig topar-me a les Rambles amb Martija, que era
un comunista que havia estat a casa, i m'aixecà en braços. feliç.
Vina a
l'Hotel Colón - em va dir- i allí trobaràs aixopluc.
- Havia estar requisat per les milícies, el Colón?
- Possiblement. El meu germà Joan m'hi acompanyà i em lliura a l'empar
Coloma, que era la responsable de les milisianes comunistes.
- I ell?
- Supòs que va deixar-se engolir per l'efervescència revolucionària d'aquells
moments. S'allistà a l'exèrcit de Bayo.
- Pens en Orwell. Els primers temps de la revolta l'ambient de Barcelona era
tan encisador com diuen?
- I tant!. Aquella era una Barcelona idealista i revolucionària, única. Tan
sols durant el Maig del seixanta vuit, a París, he tornat experimentar aquesta
sensació de llibertat que vaig sentir a Barcelona.
- Agafares qualque fusell amb la mà?
- No. Jo no. Vaig estar en el front, però únicament per dur jerseis als
combatents. Les nostres tropes acabaven de conquerir Terol, i saps qui anava
dins el primer tanc que va entrar a Terol? Doncs Quiñones. Jo no sé com se les
arreglava, però era per tot arreu.
- La guerra l'havia sorprés a Pozuelo, veritat?.
- Sí, i als quinze dies de l'alçament es traslladà a Barcelona amb una
avioneta, juntament amb Passionària. Ella va proseguir el vol cap a França i ell
va quedar-se a Barcelona. Em vingué a veure l'Hotel Colón, i li vaig presentar
el meu company.
- El teu company ...? Un amor de guerra?
- Que duraria fins a la seva mort, l'any setanta.set. Nomia Tomàs Molinero i
treballava a l'aparell de propaganda del Partit. Des d'aquell dia vaig veure
Quiñones esporàdicament, perquè comprenguè que ja no el necessitava. Això no
obstant, em deixà una adreça de Sarrià per si em calia el seu ajut.
- Tenia notícies d'Aurora?
- Sí, i de tota la família, perquè també m'informà de les detencions del pare
i dels germans. Quant a Aurora, em digué que intentaven bescanviar-la amb un
grup de monges retingudes a Barcelona. No cal dir que l'operació no va reexir,
cosa que no vaig tenir oportunitat de comentar amb
Quiñones.
- En canvi sí tingueres l'oportunitat d'experimentar una llibertat que un any
enrera no podies ni sonmiar.
- Es posible, tot i que el Partit, vetllava pels seus militants i, d'altra
banda, estàvem enfeinats, tot el dia. Perquè et facis una idea, et diré que les
dones del Colón demanaven permís a la nostra responsable, Eloisa Ruíz, per anar
a nedar a la Barceloneta, a les sis del matí. Quant al meu home el veia poc,
potser les tardes: acudíem al café La Luna, a les mateixes Rambles.
- Va combatre al front, Tomás Molinero?
- No, perquè el Partit no li ho permeté. El necessitava a la reraguarda.
- Entràreu a França plegats?
- Això si. Ell i jo, amb el cotxe. La retirada, aquell gener del trenta-nou,
va ser terrible, Malgrat tot, jo sortia del cotxe i m'encarava amb els soldats
que també fugien. "Per què -deia- per què mo heu defensat amb més coratge les
posicions?. Ara me n'adon de la meva inconsciència, pobres al·lots!
- Ja sou a França, Llibertat. Vos retingueren a qualque camp de concentració?
- La CGT ens protegí, encara que el meu home entrà a un dels per ordre del
Partit. Erem a Perpinyà i jo l'esperava a l'Hotel de la Post. Al cap de tres
mesos ens traslladàrem a París.
- Mentrestant, havies tingut noticies de Mallorca?
- Vaig escriure a la familia per mitjà de la Creu Roja. Em contestaren ma
mare i la meva germana, Joana. Ma mare em deia:
Ojalà hubiérais partido todos. Me'n record d'aquesta frase.
- Sabies que havien assassinat ton pare, els teus germans, Aurora ...?
- Quiñones m'ho donà a entendre. No sé a on ens toparem i m'ho donà a
entrendre.
- L'altre germà, Joan, era també a Barcelona, quina va ser la seva història?
- Ja t'he dit que desembarcà a Punta Amer amb les tropes de
Bayo. El feriren
a l'espatla i va recuperar-se a Cadaqués. a casa dels pares de Pere Canals, que
era català. Després va treballar al parc mòbil de l'exèrcit i no vaig saber res
d'ell fins que ens trobàrem a Toulouse. L'any quarante vaig proposar-li que es
traslladàs amb nosaltres a Mèxic, però s'havia casat amb una francesa, molts
d'anys major que ell, i no li interessà. Sé que va fer la guerra amb els maquis,
fins que el detingueren els alemanys i el dugueren a Dachau. Quan les tropes
aliades l'alliberaren, pesava trenta-cinc quilos. No pogué recupetar-se i morí
al cap de poc temps.
- Tu t'havies traslladat a Mèxic ...?
- I m'hi hagués quedat tota la vida ...¡ Per arribar-hi passàren per Nova
York, pel Missouri ...
- Al marge de la tragèdia que tota guerra comporta, tenc la impressió que tu
vivies una aventura apassionant.
- Era molt jove. Tan jove que al llarg de la guerra no vaig conèixer la por.
Fixa't que quan se succeïren els fets de maig a Barcelona, em dedicava,
juntament amb Dolors Piera, a dur municions a un escamot de milicians del
PSUC
que estaven assetjats. Anàvem a meu-moix, i les bales dels anarquistes ens
passaven a dos dits del cap. Quan hi pens ...! Ara em faltaria coratge per fer-ho
...!
Joan, el meu
germà, feu la guerra amb el maquis, fins que el detingueren els alemanys
i el dugueren a Dachau. Morí al poc temps d'estar em llibertat" |
- Llibertat, m'has dit que estimaves Mèxic. En canvi hi visquèreu pocs anys.
Tornàreu a França.
- Perque tant nosaltes com tots els refugiats espanyols, crèiem que els
aliats acabarien amb la dictadura de Franco. Mai no imaginàvem que ens
instal·làvem a París de manera definitiva.
- La postguerra va ser dura. D'altra banda, per tú, degué suposar el
despertar d'un somni.
- D'un somni ...? En tot cas, d'un somni ben cruel. Quan al cap de vint anys
vaig poder venir a Mallorca a veure ma mare, la vaig trobar molt envellida, molt
envellida, Tots, de fet, haviem envellit. Jo i Molinero teníem tres fills i ell
treballava de metal·lúrgic, cosa que suposava un miracle perquè no sabia res de
metal·lúrgica.
- Com te n'assabentares de l'afusellament, l'any quaranta-dos, de Quiñones a
Madrid?.
- Per un company seu, militant també del
PCE que venia d'Espanya. M'assegurà
que Quiñones no havia traït els seus ideals. I el vaig creure. Contràriament als
rumors que va propolar la cúpula del PCE. Quiñones era un home d'una honestedat
insubornable. Jo li vaig dir a Uribe, que era un dels responsables del Partit a
l'exili, i saps que em contestà?
- No.
- Doncs que el cas Quiñones ja estava arxivat i que no calia parlar-ne més.
Així s'esborra la història.
- Llibertat, l'any cinquanta-sis tornares a Mallorca.
- Com a turista. Com a mallorquina sentia odi i no volia revifar el dolor de
ma mare tot fuetejant-la a preguntes sobre la dissort dels meus. Així que vaig
visitar Sa Calobra, Formentor ...
- Quin souvenir de París li dugueres?
- A ma mare? Roba i diners. Ella vivia pendent d'Octubrina la filla d'Aurora,
que creixia extremadament introvertida. D'altra banda tots havien tornat
introvertits. Els familiars, els amics. Veníen a visitar-me, feien teringa les
persones que venien a visitar-me i se'm quedaven mirant.
Ah, tu ets Na
Llibertat? em deien.
- Quin temps, eh Llibertat?. Quin temps.
- Però vull pensar que el sacrifici de tanta gent no fou de bades. Diuen que
donaren la vida per res ...? No és cert. Ningú no dona la vida per res, perquè
la historia mai no torna cap enrera. Avança amb el sacrifici de tots.
|