fideus

  ORGANITZACIONS POLÍTIQUES

 
PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA - PSUC -  

El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) era un partit català d'ideologia comunista.

 

 

Fundació

El PSUC va ser fundat el 23 de juliol de 1936 en el Bar del Pi a Barcelona com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la federació catalana del PSOE. La idea de la fusió de les forces obreres en un sol partit pren força a partir del desenllaç dels fets del sis d'octubre de 1934 i de l'experiència unitària de les aliances obreres.

Després de converses i debats interns al sí dels partits obrers catalans, no s'acaba assolint la completa unitat i tant el Bloc Obrer i Camperol com el petit grup de l'Esquerra Comunista creen el POUM. Els altres partits, constituida una comissió d'enllaç, acorden els principis del PSUC: partit nacional i de classe, d'ideologia marxista-leninista i adscrit a la Internacional Comunista, éssent el primer cop que aquesta accepta dos membres d'un mateix estat. Va ésser escollit com secretari general Joan Comorera, i va establir la seva seu central a l'Hotel Colón, requisat pel sindicat UGT, a la cèntrica Plaça Catalunya de Barcelona-

Durant la Guerra Civil va formar part del govern de la Generalitat, en aplicació de la seva consigna d'unitat de forces antifeixistes. El PSUC, s'enfrontà al POUM i al sector d'anarquistes anomenats Amigos de Durruti arram del fets de maig de 1937. En l'exili francès col·laboraren en la resistència contra l'ocupació nazi, i alguns dels seus dirigents, com Josep Miret i Musté, moriren en camps de concentració.

Clandestinitat

El partit es va adherir a la Tercera Internacional com a partit independent del PCE, cosa que va provocar a la llarga la caiguda del secretari general, Joan Comorera, el 1949, i la marxa de dirigents històrics de la Unió Socialista de Catalunya cap el nou Moviment Socialista de Catalunya. A l'interior van dur a terme una forta tasca clandestina que els provocà una forta repressió. El gener de 1940 fou detinguda de la primera direcció del PSUC a la clandestinitat. Alejandro Matos fou assassinat a comissaria. Otilio Alba i Tomás Pons són afusellats. El 1942 foren afusellats Jaume Girabau, Isidoro Diéguez i Jesús Larrañaga, arribats clandestins de Mèxic i detinguts a la frontera de Portugal. Més èxit tenen el 1943 Josep Serradell Román i Margarida Abril, alhora que Joaquim Puig i Pidemunt torna a editar Treball i el 1944 Miquel Núñez dirigeix l'Agrupació Guerrillera de Catalunya. El 1945 s'acorda la Resolució de març, primera elaboració política del PSUC realitzada a l'interior on es proposa l'impuls de la lluita guerrillera, la unitat antifeixista, confiança en la victòria dels aliats.

Però sovintegen les caigudes i la repressió. El 1946 son afusellats Francesc Serret i Joan Arévalo, i el 1947 es produeix l'anomenada caiguda dels vuitanta. El 1948 arriba a Catalunya Gregori López Raimundo, i el partit acorda la dissolució dels grups guerrillers. El 1949 són afusellats a Barcelona Joaquim Puig Puidemunt, Numén Mestre, Angel Carrero i Pere Valverde. Alhora, Comorera és expulsat del PSUC i entra clandestinament a Catalunya el 1951, on és detingut per les autoritats franquistes el 1954 i condemnat a 30 anys de presó.

La direcció del PSUC a l'exili queda formada per Josep Moix, Rafael Vidiella, Wenceslao Colomer, Josep Romeu, Margarida Abril i Pere Ardiaca. La direcció a l'interior pren força. Gregori López Raimundo fou detingut arran de la vaga de tramvies del 1951. El 1956 se celebrà el I Congrés del PSUC a França, on es proposa un nou punt de partida polític i organitzatiu. Hi participen 50 delegats de l'exili i de l'interior (universitaris i obrers). S'aprova la política de reconciliació nacional. El Comitè executiu queda format per : Josep Moix (Secretari general), Margarida Abril, Pere Ardiaca, Josep Bonifaci, Emili Fàbregas, Gregori López Raimundo, Miquel Núñez, Carles Rebellón, Josep Serradell Román, Antoni Senserrich i Rafael Vidiella.

L'intent de reorganització a l'interior va topar amb les dificultats per les detencions d' Emili Fàbregas el 1957 i Miquel Núñez el 1958, qui. serà comdemnat a 25 anys de presó per un consell de guerra. Josep Serradell se n'encarregà des d'aleshores, i aconseguí escapolir-se durant les detencions dels membres del partit Carles Rebellón el 1960, Vicente Cazcarra el 1961, Antoni Gutiérrez Díaz i Pere Ardiaca el 1962. Josep Sendrós i Leonor Bornau, s'encarreguen de la coordinació de Treball i editen una nova revista, Horitzons. El 1965 se celebrà el II Congrés del PSUC a França, amb la participació de 90 delegats i delegades, que aproven una línia d'impuls al moviment estudiantil i obrer. Així col·laborà en la formació de Comissions Obreres.

La seva tasca fou fonamental, amb d'altres organitzacions, organitzant el moviment veïnal, les comissions obreres , el Sindicat Democràtic d'Estudiants, i d'altres experiències de masses. El 1969 participarà en la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i el 1971 a l'Assemblea de Catalunya, on el seu representant fou Antoni Gutierrez Díaz. El 1973 se celebra el III Congrés del PSUC amb la participació de 200 delegats. El 1975 participà en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, enviant com a representants Josep Solé i Barberà i Gregori López Raimundo.

D'una escissió a la universitat en sorgirà el grup Unidad, a finals dels 60, que serà el futur Partit del Treball d'Espanya, d'orientació maoista. Al 1974, per contra, ingressa gran part de l'Organización Comunista de España-Bandera Roja (Jordi Solé Tura, Alfons Carles Comín, Jordi Borja). El 1976 va participar en la convocatòria de l'onze de setembre celebrada a Sant Boi de Llobregat i poc a poc retornaren els exiliats.

Legalització i creixement

Poc després que el PCE, el PSUC assoleix la seva legalització l'abril de 1977. En pocs dies s'intensifica les afiliacions i l'obertura de locals. Les dades de major afiliació -segons la secretaria d'organització- estaria sobre els 40.000 mil carnets lliurats en 1978. Festes com el míting al camping La Tortuga Ligera seran concentracions de masses on es veurà la força del partit, el tercer més important d'Europa Occidental proporcionalment.

A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (1980) va ser la tercera força política més votada, amb prop de 600.000 escrutinis. En l'acció parlamentària destacaren els seus dirigents Gregori López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz, Cipriano García Sánchez, Francesc Candel i Jordi Solé Tura.

Les tensions que va generar la política de la transició, a més de diverses caracteritzacions sobre política internacional, provocarà tensions internes que acabaran esclatant al cinqué congrés del PSUC, encara que aquestes ja van ser paleses a la III conferència política (1979, arribat el moment de la definició del partit i la inclussió o no del terme leninisme als estatuts.

Crisi del Vè congrés, ruptura i daltabaix

El Vé congrés del PSUC arriba després d'un fortíssim debat en les agrupacions locals i sectorials, on hi ha forta crítica del terme eurocomunisme per part de les bases i de un cert nombre de dirigents. El congrés suprimeix aquest terme, però divideix al partit de manera profunda en tres sectors, denominats eurocomunista, leninista i prosoviètic. El sector leninista assumirà la secretaria general, amb Francesc Frutos, i el prosoviètic la presidència, que li correspondrà a Pere Ardiaca, fundador del partit al 1936.

Aquests esdeveniments faran maniobrar a Santiago Carrillo, presionant a Frutos per trencar amb els prosoviètics. El secretari general pateix, per un costat, pressions des de Madrid sobre la participació del PSUC en el futur congrés del PCE, o sobre les relacions del PCE a Catalunya, que poden ver-se tocades. Per una altra banda, tant el sector eurocomunista com el prosoviètic treballen de manera quotidiana de forma fraccional, per preparar un més que segur congrés extraordinari de normalització.

Una conferència nacional i el descobriment del treball fraccional dels prosoviètics, amb la forta pressió de Carrillo, porta al sector leninista a recular i pactar amb els euros. Els documents fraccionals porten a sancionar amb expulsions i sancions a una tercera part del comité central, la corresponent al sector prosoviètic. El 1982, els expulsats i els sancionats, després d'un fort treball d'afiliacions, convocarán el seu congrés fundacional. El nou partit s'emportará una part important de l'afiliació i aconseguirà sumar a gent que havia marxat. Malgrat tot, ni el PSUC ni el nou Partit dels Comunistes de Catalunya assoliran fites electorals d'importància. Tornarà, després del VIè congrés, Antoni Gutiérrez Díaz a la secretaria general.

Reagrupaments a l'esquerra. Creació d'IC i congrés d'unitat comunista

Les fortes mobilitacions contra l'ingrés d'Espanya a la OTAN propicien un procés de convergència política amb la creació de la federació Iniciativa per Catalunya (IC), idea llençada pel PSUC amb el PCC i Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra. A primers de 1989, el PSUC endega un congrés d'unitat comunista incorporant les restes de Bandera Roja, del Partit del Treball-Unitat Comunista i un número important de quadres del PCC. La XI conferència nacional del PSUC acorda cedir certes competències polítiques a IC, que ja no compta amb el PCC. Però, de fet, el partit perd la seva vida orgànica i resta congelat. Aquesta situació es perllonga durant els anys de forma indefinida fins el IX Congrés del PSUC, convocat nou després de l'anterior, que data de 1988.

El IX Congrés. Congelació i nova ruptura

A mitjans del 90, una part de dirigents del partit impulsen un corrent reclamant la revitalització del partit, encara que en el sí d'IC, però mantenint la vida orgànica l'activitat. Consideren no acomplerts els acords de la conferència nacional de 1990 i demanen un congrés on es clarifiqui la situació. Es convoca el congrés per març de 1997, sense documents i sense periode de debat. S'aconsegueix que la direcció de Rafael Ribó esmeni aquestes pretensions inicials. Amb una estructura territorial i sectorial congelada, el PSUC escolleix només 300 delegats pel IX congrés, el darrer fet fins avui pel partit. La direcció desequilibra les xifres nomenant com delegats nats als 150 membres de la direcció sortint. Aixó crea unes xifres al plenari que per un costat, impedeixen a la majoria (un 56%) obtenir els vots necessaris per la dissolució, però la majoria no té el suficient suport per aprovar una revitalització (sobre un 40%) El congrés aprova un comité central monolític, format exclusivament per la llista més votada, dóna la postetat exclusiva d'afiliació a la direcció central i no a les agrupacions, i elimina la figura del secretari general. No queden clares les funcions del partit, que de forma definitiva desapareix, sent avui dia un nom jurídic sense cap activitat política.

El sector del partit descontent amb aquesta tendència , anomentat Manifest pel PSUC, va formar l'any 1998 el PSUC-viu, integrat a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Entre els dirigents que conformen el nou partit, s'hi troben antics quadres provinguts del PCC, dirigents com Ramon Luque, Antoni Luchetti o Alfred Clemente, i l'històric líder comunista català Gregori López Raimundo.

Secretaris generals del PSUC

  • 1936 - 1949 Joan Comorera

  • 1949 - 1965 Josep Moix

  • 1965 - 1977 Gregori López Raimundo

  • 1977 - 1981 Antoni Gutiérrez Díaz

  • 1981 - 1982 Francesc Frutos

  • 1982 - 1986 Antoni Gutiérrez Díaz

  • 1986 - 1997 Rafael Ribó

  • 1997 - actualitat Direcció col·legiada: Joaquim Mestre, Rafael Ribó, Simón Rosado, Joan Saura i Eulàlia Vintró

Enllaços externs

Col·laboradors de la Viquipèdia. Partit Socialista Unificat de Catalunya [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 4 de juliol del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Partit_Socialista_Unificat_de_Catalunya&oldid=1200913>..