Joan Nadal Bujosa / Entrevista / Vicepresident de les Joventuts, d’E.R. i batle de Bunyola

Memoria Civil, núm. 12, Baleares, 23  marzo 1986

Jaume Pomar

 

Davant la casa de Joan Nadal Bujosa ha florit un ametller, que em recorda la dita mallorquina: flor de gener no omple paner, en certa manera aplicable a la curta vida de la República. Viu a una casa envoltada de jardí, amb un rètol de “Villa-Rosa” que el pas del temps destrueix lentament. A la –altra temps llegendària-, barriada d’Amanecer. Un nom que encara avui sembla sorgit d’aquelles cançons per a després d’una guerra que parlaven d’amaneceres, luceros, escuadras … I al carrer, que commemora –encarta avui, això no fa gaire via- el nom d’un heroi de la Guerra: Alférez Goded Alonso. Un constrast rera l’altre m’acompanyen fins a la porta que dóna a un espaiós jardí amb grava i parterres plens de flors. Lladra un ca policia que arma un escàndol i, darrera, l’amo de la casa em ve a rebre. Porta jaqueta de dant marró obscura i maneja 75 anys. Però no els aparenta.

“El sentiment més terrible va ser contemplar la derrota dels propis ideals”

Els treballadors que votaven les esquerres, als nostres pobles, havien de ser molt valents: s'arriscaven a perdre la feina, amb una dona que els recordava que, rera l'esquerra, no es feia coure l'olle

Orígens – a contrapèl

-“Es mal de dir per què me vaig ficar en política des de ben jove. Al meu poble havia observat, des de molt nin, unes situacions de desigualdat que em revoltaven. I constatava que l’església només ajudava els que tenien el poder. No hi ha cap demagògia en les meves paraules. Després. quan vaig estudiar amb els franciscans d’Inca, vaig poder verificar moltes vegades els mètodes repressius inclosos dins els seus sistemes pedagògics. Vaig decidir que tot allò no m’agradava i l’any 1933 em vaig integrar a les Joventuts d’Esquerra Republicana. Exemples de la vida a la ruralia te’n podria posar molts. Un d’ells, fins a un cert punt és il·lustratitu de la situació. Un amo de possessió de Bunyola deia que quan contractava a un nou missatge, els primer dies el tenia a prova i els provocava de diferents maneres. Arribaven a l’enfrontament i li fotia dues paperines i segons que les acceptàs, o s’hi tornàs, o el miràs de mala manera, el confirmava en el seu lloc de treball o li deia que ja podia anar a cercar feina a una altra banda … Després dels estudis de peritatge mercantil em vaig fer càrrec de l’empresa familiar de licoreria, una petita indústria. Vivia amb la mare i amb dues germanes. Elles eren molt més conservadores que jo. Record un dia que vàrem tenir a sopar en Carreras, en Darder i en Bernat Jofre, que s’estranyaren de què la meva familia no fos republicana. I mumare els va dir: “d’aquesta casa poden demanar tot el que vulguin, exepte el meu vot i els de les meves filles”.

Temps d’esperances. Lluites electorals. El treball de portar als pobles les noves il·lusions de futur que es forjaven dins la democràcia. Noves esperances dins la lluita contra el poders caciquils de sempre. I, en el cas de Joan Nadal, des de posicions liberals moderadxes. Allunyades de qualsevol extremisme. Per això mateix molt més veisímils.

Esquerra Republicana – Caciquisme . un nou estil

“Després vaig entrar a Acció Republicana de Mallorca, que per l’abril de 1934 es fusionà amb el Partit Republicà Radical-Socialista Independent, donant pas a la formació Esquerra Republicana Balear. La constitució fou portada a terme, essencialment, per Bernat Jofre, Emili Darder, Francesc Carreras i Francesc de Sales Aguiló … Les reunions les tenien al Bar Bosch, a uns salons que hi havia a la part de dalt. Record, tambe, a Jaume Serret, Joan Sanxo, Gómez Ibáñez, Molina, el notari de Maria de la Salut. També cal tenir en compte que teníem amb nosaltres la plana major del professorat de Palma, tant de l’Institut com de la Normal i l’Escola de Comerç. amb algunes porques exepcions com puguin ser el capellà Bartomeu Bosch Sansó. Els meus càrrecs dins el partit varen ser: president d’Esquerra Republicana de Bunyola i Vicepresident de Joventuts d’Esquerra Republicana Balear …El setmanari República no el record gaire, tenc més present una altra revista Ciudadania, òrgan del Partit Republicà Federal, que va sortir durant els anys 1930-31, i la portava n’Eusebio Heredero Clar, un personatge que quan va venir l’època difícil, com tants d’altres, es va eclipsar. També hi escrivia en Carreras, que firmava My self i manejava una prosa castellana bastant bona, en Jaume Serret i en Joan Sanxo … De fet el nostre aglutinant nacional era n’Azaña i teníem bons contactes amb els socialistes. La nostra ideologia era esquerrana, però jo diria que, fins a un cert punt, selecta. Menyspreavem, per exemple, publicacions com el “Foc i Fum” del Mascle Ros i moltes altres manifestacions de lerrouxisme, perquè hi vèiem a darrera una muntanya d’interessos creats … Jo vivia a Bunyola i anava cada dia a Palma, després de guanyar unes oposicions a tècnic de l’administració. Treballava a l’Institut Ramón Llull. Bunyola era un poble dominat pel caciquisme, un poble amb un 90 per cent d’agricultura i amb moltes possessions de senyors. Hi havia, també, un petit sector industrial, integrat especialmente per una fàbrica de teixits i petits centres industrials de ciment, sabó i licors. La correlació de forces aproximada era d’un 30 per cent d’esquerres i un 70 per cent de dretes. Però no es poden oblidar els condicionants, més que un 70 per cent de vots conscients per a la dreta hauríem de parlar d’un alt contigent de masses amorfes, atrofiades, incultes, que ni tan sols tenien capacitat per pensar. S’ha parlat molt dels reclams de la dreta caciquil, en el seu comportament electoral, en base a un duro de plata per un vot, taules amb anissat i ensaïmades, etcètera. Però hi havia una força més coercitiva que tot això, i era la possibilitat de guanyar o de perdre l’estabilitat en el treball. Els treballadors que votaven les esquerres als nostres pobles, no hi ha dubte que havien de ser molt valents, perquè s’arriscaven a quedar-se sense feina i amb una dona a la casa que els recordava que no es ferien coure l’olla, darrera les esquerres …”

Home de bons gust, en Joan Nadal no tan sols es preocupa per la justícia, sinó també per la bellesa. Pengen a les parets de ca seva quadres de pintor de tendències molt diverses Damià Jaume, Toni Riera, Bernadí Celià, Calvo Carrión. Un Cuixart bastant recent. I em criden l’atenció tres bodegons, un d’ells molt ben realitzar, que resulten ser obra primerenca d’una neboda seva que morí en circumstàncies tràgiques. A la part posterior de la casa hi té el forn on elabora ceràmiques pour son bon plaisir, com pòdria dir un rei de França.

Res no justificava que clergat, militars i gran capital s'alçassin contra aquella República liberal i progressista

 

 

 


Els germans Villalonga, batle de Bunyola

“Venien sovint a Bunyola, els germans Villalonga. Eren de dretes cent per cent. Aquest revival que ara s’ha volgut fer de voler veure en Llorenç com a liberal a mi en sembla una gran fal·làcia. Sobretot venien a l’estiu i s’estaven a la casa que una tia seva tenia devora l’esglesia. Mai no varen mostrar cap interès per fer-se amb ningú del poble, ells estaven per damunt de tot … En Miquel va actiuar com a defensor meu en el consell de guerra on m’acusaven d’auxilio a la rebelión. I ja aleshores mostrà en bona part la seva manera de ser quan va publicar un article a Baleares, on respon a la pregunta que li fan de per què defensa un esquerrà, tractant-me d’alcaldillo de un pueblo que si hubiesen ganado ellos nos habrían matado a todos. I al final afirma que em defensava per matenir-se fidel a les seves conviccions cristianes. Un article lamentable. Pel febrer del 36, quan es formaren comissions gestores, després de les eleccions que a Mallorca vàrem perdre estritosament i que a Espanya portaren el govern del Front Popular, vaig entrar de batle al consistori de Bunyola. Érem cinc regidor d’Esquerra Republicana i quatre del PSOE. No vull dir que els anys de la República fossin un oasi de benestar, però sí que es vivia bastant bé dins un relatiu benestar. Hi havia, és cert, un poc d’atur obrer, que ja començava, però res no justificava que el clergat, els militars i el gran capital s’alçasin contra aquella República liberal i progressista. És evident que els guanayadors, durant el seus quaranta anys de govern, han volgut desacreditar la República i encara avui aquell temps no ha estat tractat com caldria. Un dels problemes amb els quals em vaig trobar a Bunyola, fent de batle, va ser precisament el de l’atur. Hi havia vint-i-dos o vint-i-tres aturatsa al poble. Davant aquest fet, vaig idear un cens agrari del terme i vaig escriure una carta circular a tots els propietaris de finques, convocant-los a una reunió. Jo sabia que ells tenien per costum anar a missa els diumenges a les vuit del matí i els vaig citar a les nou a la Casa Consistorial. Abans, jo m’havia posat d’acord amb tres propietaris agrícoles del terme que eren amics meus, republicans. Eren: n’Emili Darder, en Bernat Marquès i en Llorenç Roses. Els propieraris es presentaren tots i fins i tot en March, que no va venir, envià un representant seu. Davant la crisis de treball, en un moments que per una plaça de sepulturer s’hi presentaven vint i tantes persones, els vaig proposar que eixugassin l’atur integrant, cada un d’ells, un missatge més a les seves finques, la qual cosa no els era gravosa en excés, si tenim en compte els jornals de l’època i el poder econòmic d’aquells propietaris agrícoles. Em varen respondre tots que hi estaven conformes i és formà ràpidament una comissió integrada per tres propietaris, tres representants dels treballadors i jo com a batle. Va ser el final de l’atur a Bunyola”.

La tarda es clou en sí mateixa a fora, rera la finestra, presentant-nos l’evidència de viure cada moment amb la renúncia d’altres moments que no vendran mai més. Resta el record, que el temps esvaeix, i algunes vegades la nostàlgia d’allò que podia haver estat, però mai no arribà a poder ser. L’estabilització de la República, per exemple, dinamitada per les forces reaccionàries de tot l’estat espanyol que a Mallorca certament, es varen cobrir de glòria.+

 

Ambient previ a l’alçament – Dies fatídics de juliol

“La primera noticia que vaig tenir de que la situació començava a agreujar-se va ser el dia després de l’assassinat de Calvo Sotelo. Em vaig trobar damunt el Born una bona amiga, na Purita Zarranz, la filla del que després seria l’auditor de guerra, en Gonzalo Zarranz Mariana. Estava conversant amb un grup d’oficials i em demanà, a part, què opinava jo de la mort d’en Calvo Sotelo. Li vaig dir el que en pensava, que al meu entendre era un fet lamentable i dolorós i que jo no podia estar-hi d’acord de cap manera. I ella, donat-me a entendre que sabia molt més del que podia dir-me, m’aconsellà partir de Mallorca, márchate si puedes esta misma noche. Vaig pensar que el meu lloc era aquí i no vaig voler partir. També poc temps abans, quan vàrem col·locar la primera pedra de l’escola de baix del Puig de Bunyola, es produir un incident desagradable. Havien vengut dos cotxes de Palma amb personalitats, entre ells n’Emili Darder i en Joan Capó. Mentre eren a l’Ajuntament, on els vàrem oferir un aperitiu, gent del poble embruta els seus cotxes amb excrements. Dues hores més tard, el sergent de la guàrdia civil em donava la llista del sis malfactors. Tu què haguesis fet? Idò jo igual, vaig pensar que es mereixien un escarment i els vaig multar amb cinquanta pessetes a cada un. Es renegaren a pagar-les, amb la decidida voluntat d’anar a la presó, on hagueren de fer un dia per cada set pessetes. Aquests varen ser els que, després, havien de testimoniar en contra meva, contant que m’havien vist amb pistola i que jo era un rojo peligrosos … El diumenge, dia 19 de juliol, em va agafar a l’Ajuntament de Bunyola, escoltant la ràdio. Les noticies de Madrid i de Barcelona eren tranquil·litzadores. A les tres del capvespre, Ràdio Mallorca va donar la notícia: todas las autoridades republicanas han sido destituidas. Va ser quan un grup de 30 o 40 varen fer intents per entrar a l’Ajuntament. Jo vaig sortir i els vaig dispersar. Anava armat, però no va fer falta emprar les pistoles, perquè actuava recolzat pel Comandant de Post de la Guàrdia Civil. Vaig continuar a l’Ajuntament fins dia vint-i-u al vespre, i me’n vaig anar després de fimar un paper al sergent dels civils on expressava que em veia obligat a entregar el comandament per força major. Em vaig amagar al Coll de Sóller, a la casa d’uns amics, Ca’n Topa. Tenia pensat passar a Cala Ratjada i fugir cap a Menorca o Alger. En aquella zona els carrabiners estaven sublevats. Em varen detenir dia 25, quan havia anar a ca nostra a cercar roba. Passats molts d’anys vaig poder tenir accés al meu expedient, dins la comissaria de Palma. La gran sorpresa va ser constatar que els pitjors informes meus, dins el primers moments, eren obra del sergent de la guàrdia civil que m’havia ajudat durant els primers dies de l’Alçament a mantenir Bunyola republicana. La por …”

En Joan Nadal veu tot allò colorejat per la perspectiva que dóna la distància. No hi ha ressentiment dins la seva veu, ni tampoc odi. Només la consciència de saber que volgué estar al seu lloc, a l’altura del seu càrrec, i la generosa comprensió de l’opaca condició humana que només donen el temps i la serenitat.

Un pres polític – el Jaume I – Ca’n Mir

-“Els que em venguéren a cercar eren el tinent Miralles, de Montuïri, un germà del Marquès del Verger i tres escopetes més. Em varen dur a uns sòtans de la Plaça de Santa Magdalena i l’endemà al matí al Jaume I, a un camarot de primera, per cert. En tot cas, el tracrte no era tranquil·litzador: este que no asome la cabeza para nada y, si se desmanda, pegadle un tiro. Al costat, comunicant-nos amb colps al mur, hi havia en Jaume Serra, un socialista de Sa Pobla que s’havia resistir amb les armes. L’afusellaren. A la bodega del Jaume I vàrem arribar a ser més de cinc-cents que drets hi cabíem justet justet, en una extensió, aproximadament, de quinze per deu metres. El calor era una cosa horrible, les planxes cremaven. Vaig estar al vaixell fins dia vint de setembre, que em varen passar a Ca’n Mir. Allà arribàrem a ser dos-mil. Amb l’experiència dura de les sacas, les sortides de presoners que acabaven per les cunetes d’aquí devora o d’altres llocs. La primera saca va ser dia set de gener del 37. Les quantitats solien oscil·lar entre 20 i 30. S’anunciava pels altaveus: Atención, vamos a dar la lista de los presos que vamos a poner en libertad … Anècdotes en podria contar moltes. Jo vaig veure com s’emportaven a morir un milenar de persones i, que perdesin la serenitat, només en record tres; un metge, un professor i un funcionari d’hisenda. Jo, francament, no vaig tenir por perquè aleshores estava convençut de què guanyaríem la guerra. La meva moral estava feta d’estoïcisme, de fatalisme, d’una amalgama de defenses humanes en contra de l’irremeiable. La mort no tenia importància, per a nosaltres, i fugíem dels pessimismes i dels derrotistes, com de la pesta. Un dia, pot servir d’exemple, estàvem jugant al dòmino en Jaume Serra, en Bernat Marquès, en Tomeu Matas i jo, quan, a las sis, pels altaveus, es va sentir el nom de Bartolomé Matas. Acabà la partida s’aixecà i ens donà una aferrada pel coll a cada un amb un gest totalment absent de dramatisme. Només va dir mala sort, ja sabeu lo que vos toca a voltros … Per l’abril del 38 jo sortia, amb la condició de presentar-me voluntari per anar al Front. Havien intercedit per mi en Joan Cases, n’Orbaneha, en Barrado, na Purita Zarranz, la neboda d'en Saguesse … i Ja al final de la guerra, que vaig viure a Jerez i a Salamanca, puc dir qie vaig estar bé. El sentiment més terrible va ser haver de contemplar la derrota dels propis ideals. Acabada la guerra, vaig estar molts d’anys sense tornar a Mallorca. Vaig viure a Barcelona, i, després, a Veneçuela. L’any 1973 em vaig comprar aquesta casa i m’he acostumat a viure-hi. A dues passes de la ciutat, adues passes del camp. Ara el que més m’agrada és pintar i coure ceràmica. I conversar amb els amics, com ara, per exemple …”