L'església i la guerra

Memoria Civil, núm. 14, Baleares, 6  abril 1986

Bartomeu Oliver

Té 82 anys i resideix a Sencelles d'on és natural. Estudià de capellà i de mestre d'escola, per mandat de jerarquies superiors. Una malaltia l'impedí d'estudiar Psicologia Experimental a Holanda. Ha exercit de mestre a Burgos, Algaida i Sencelles. Fou jutjat -sobreseïment de causa- per haver predicat que els comunistes també eren humans la quaresma del 37.

Es complicada, la participació de l'església. La por ... Un que no hi ha estat no ho enten. Per tot el món hi ha brutor i atacs contra la dignitat humana. Llavors era aquí. El grau de por era exagerat. Els esquerrans de Mallorca tremolaven. No tenien armes: en tenien més els de dreta. Era un temor terrible. Jo estic molt amb Bernanos en el sentit de feretat que suposava el silenci de les persones religioses, de la jerarquia eclesiàstica. La veritat, la justicia i el llum no tenia manera de manifestar-se

Per jo no existia Falange: eren dos i mig. De 200, el 18 de juliol se'n presentaren una trentena al quarter segons un senceller que hi era. El moviment va ser dels militars i dels "senyors" de dreta que manaven als joves enlairats. La República no havia estat tan brutal ni molt manco, com per produir-se tanta repressió. Però la por és una cosa immensa: és horrorosa. I l'església, els capellans callaren.

Parlar de creuades és una barbaridad. El bisbe de Tarragona no va voler firmar aquesta pastoral conjunta. Franco, desprès, el va desterrar. Jo estava amb aquest bisbe. Crec que l'església s'equivocà: havia d'haver estat independent i cridar a la pau. Pens que era una actitud defensiva davant els esquerrans que no tractaven gaire bé als capellans, però era l'hora de mirar de convèncer a tots que erem germans.

Jo em vaig atrevir perque soc barrut i vaig acabar la paciència. Donaven "platillo polític" a tot, llavors. Els falangistes em llogaren per fer un sermó de quaresma i vaig predicar a favor de la caritat. Va escandalitzar. Vengué en Barrado per detenirme. Els altres capellans em deien que callès. Ningú em donà l'enhorabona, encara que sé que alguns presionaven al bisbe perquè es manifestàs davant tanta injustícia.

Gaspar Munar

Nat el 1899 a Pina, encara regeix la biblioteca del monestir del Secar de La Real. Professor de moral al Seminari al llarg de 33 anys i Superior dels missioners del Sagrat Cor durant vint-i.quatre. Té diverses publicacions entre les que destaquen les referides a santuaris i oratoris de Mallorca.

Era molt natural. Els republicans havien fet una guerra contra l'església. Mos capolaren. Havien cremat temples. Tots els capellans teníem vestimenta secular per escapar-nos. Per tot aquest seguit de coses, l'església va beneir a Franco, que havia promogut l'Aixecament per defensar-la. Recolçar Franco no era més que una actitud defensiva. Si ens cremaven les esglésies era lògic els defensar-nos, ¿no?

Ara bé: per jutjar una època no hi ha com haverla viscuda. Les vivències són fites importants per comprendre un temps. A nosaltres, ens mataren quatre "hermanos" a Barcelona. Però un desbordament tal de passions implica abusos. i els abusos no es poden consentir.

Per tot això, tothom es va girar a favor. Fins i tot el Papa es va pronunciar al seu favor. Sabeu que n'havien fets de desbarats! I en Franco ens va ajudar molt. Per això el van beneir.

Evidentnebt que els nostres també en feren de grosses. Moltes vegades per motius personals es va acusar de ·"roig" a algún inocent. I d'altres, morts sense miraments a qualsevol lloc. Jo crec que tots reconeixem aquests abusos que es van cometre.

L'església callava perquè tots sentiem el sentit de creuada que tenia la guerra que feien els nacionals, en el sentit de defensa de l'església. Fins i tot, algun membre del clergat s'animà a participar-hi, però no puc pensar que no sien més que mentides això que diuen alguns entorns a capellans armats. No crec que cap capellà participàs en segons quines accions. Si estaven al costat de falangistes o militars just era per planta-forma.

En definitiva, vull dir que s'ha d'haver viscut per a judicar, i l'actitud de l'església era defensiva. Els nostres en feren de grosses i tots ho reconeixem.