Galilea, vents de guerra que deixaren les cases buides

Memoria Civil, núm. 4, Baleares, 26 enero 1986

Damiá Quetglas

 

No debades hi ha una pensió que pren el nom al déu dels vents ni se li ha donat nom bíblic a aquest poble al peu del Galatzó: allà els niguls fan més via que enlloc de Mallorca. Altra temps, fa uns 50 anys en lloc de vent hi va haver remolí. La gent abandonà el poble i caminà cap a la metròpoli: a la muntanya es pararen els niguls i les cases s'esvaïren en la boira d'un futur incert.

La mestra conta que tenia uns 27 alumnes a la dècada dels trenta. Ja havia guanyat la batalla contra els pares que enviaven els fills de vuit anys a collir oliva a començament de curs. Les quatre pessetes de l'oliva, l'oli i les apellucades eren els estalvis per passar l'any. Els homes feien feina de garriga. Alguns anaven fins a Na Burguesa o Andratx a fer sitges i forns de calç. Les dones aplegaven ametlles i garroves o anaven a collir palma. Les botigues canviaven aliments per corda. Alguna família també recollia escorxa de pi, que era utilitzada als curtits de pell, reïn, i verducs per a fer paners. De temporada, l'alimentació estava assegurada amb tords i esclatasangs, Aquelles hores, es veien molts d'estenedors amb llençols apedaçats, i també sabates, comenta la mestre.

Del contraban a la societat

Per a fer front a la precarietat, la gent de Galilea tenia la sortida del contraban, que fins a la dictadura de Primo de Rivera es va fer impunement. Es recollia tabac a la costa i es guardava a les cases tranquil·lament, fins a dur-lo a Establiments o a Ciutat, on es venia al menut.

Un que tenia un ase i va fugir a la parella, després morí d'espant quan trobà la Guàrdia Civil a ca seva, perquè l'ase els hi havia conduït. Això no era vida i els amos de possessió escatimaven tot el que podien el jornal, comenta n'Andreu Roses.

Per tal de defensar-se dels preus i ornanitzar-se per fer front als amos, es va crear una societat obrera al quarter, que ja era buit. Hi posaren un cafè i una botiga, llogats a una família. Així escapàvem a les estafades de l'amo de So'n Costei i Conques, que ens tenien acorralats.

Els reis amb incidents

Galilea peranyia a Puigpunyent. Cada dia pujava el batle, perquè era el conductor del correu, en Sebastià Falet. La societat tenía uns 150 socis, la majoria dels 700 habitants d'aleshores. En Bartomeu Llabrés i en Gaspar Palmer estaven decidits a celebrar el primer de maig. Com a caps de la societat, organitzaren un ball d'aferrat a la plaça.

Però el rector, don Tomeu Morey, que era molt polític, incità la gent de dreta en els sermons. Per aquest any es va fer; però quedà el plet de si la plaça era del poble o de l'església.

Així arribà Nadal del 35. I el dia dels Reis, qualcú es va proposar aturar els que havien de representar la funció dels Reis. No arribaren a les mans, però hi va haver estirades i posteriorment agluna glossa de picat.

La mort de 2 veïnats . i 2 més ferits - fou l'única eixida que feren els falangistes - i eren de Calvià. Però fou com una bomba sobre tot el poble

 

La propietat de la plaça de davant l'església metxa d'estirades que acabaren amb dues vides

I arribà juliol

El tercer diumenge de juliol, arribaren els falangistes abans que a molts de pobles. Eren de Calvià i començaren a cremar llibres i la bandera de la societat. El Quarter tornà a ser quarter, però no de carabiners. Poc a poc, començaren a cridar gent al quarter o anar a cercar-la, armats. Una nit tenien una llista de cinc i només en trobaren quatre. Els agafaren i, camí de Capdellà, els feren baixar del camió i els dispararen. Dos d'ells, Joan Ferrà i Tòfol Barceló, van caure morts. Els altres dos també van caure, però només ferits: Gabriel Pujol i Pere Joan Alcover arribaren de matinada a Galilea ferits pel cap i les mans i plens de sang. Fou com una bomba.

Anys d'èxode

Aquelles dues morts talleren els dies a la posta de sol, perquè la gent de Galilea, si bé havia vist una llum d'esperança amb la República, no era un poble excessivament combatiu. Començaren a anar més alerta que de costum i, quan les coses començaren a estabilitzar-se anaren plegant del poble i marxar cap a la ciutat. on rebien un subsidi de 40 pts. per al·lot.

Aquí hi havia molt poc menjar i xerec. I per afegitó l'encarregat de repartir els raccionaments feia estraperlo amb una bona part dels productes. No hi havia lloc per a la protesta i la gent es posa les cames al coll deixant les cases al vent fins que van començar a venir turistes. Els quatre vells que quedaren començaren a cobrar un petit subsidi de 75 pts. allà pel 47, gràcies a un nou veí. D. Bartomeu Quetglas, que els arreglava els papers.

Molt més tard arribaria un turista per cada casa buida i algun més que ha construït edifici nou, però Galilea ja no és dels que era. Ni el correu ja hi arriba.