Antoni Mestre, capità d'aviació, agregat a l'expedició italiana

Memoria Civil, núm. 21, Baleares, 25 mayo 1986

Llorenç Capellà

 

 

El capità d'aviació, Antoni Mestre, als seus setanta-cinc anys gaudeix d'una envejable memòria que li permet recordar, amb delectança, cada un dels pasatges de la seva vida, que l'observador perpicaç ja endevina interessant tot just veure'l. Prim com un jonc, vesteix de manera esportiva i, comunament, es cobreix amb una gorra amb visera que ens recorda la imatge deks cameràmans. Els seus ulls són una escletxa per on, tanmateix, vessa la ironia quan, al llarg de les hores de conversa que hem mantingut, es refereix a temes que no fan referència a la guerra civil, com és ara la seva actuació a dues pel·lícules, a la segona de les quals actuà al costat d'una joveníssima Joan Collins, tot doblant Kenny Moore.

Malgrat tot, d'aquest home esportista i vital -que ha practicat el futbol, el water-polo i la natació- ens interessava, per damunt de cap altra cosa, recaptar les seves vivències sobre aspectes de la guerra civil al costat de personatges, d'altra banda prou coneguts, que hi intervingueren. Unicament, per tal d'arrodonir la presentació, em cal ressenyar que és pilot de turisme des de l'any quaranta i que ha volat amb aviadors tan anomenats com són Rodolfo Bay, Leone Gallo o Ramón Franco. A l'any quaranta, precisament, tot volant de Barcelona a Palma en un Heinkel 111 que pilotava Selbol Galíndez, l'avió s'estavellà a uns tres quilòmetres de Son Sant Joan. El pilot morí quasi instantàniament i tant ell com el mecànic, Jaume Montaner, no es feren cap ferida. Ha estat un home de sort. Un aventurer que, d'altra banda, va rebre la cruz y placa de San Hermenegildo en reconeixement per part dels seus superiors jeràrquics, d'una irreprotxable trajectòria militar.

Una vida militar que -tot i que venia d'avior: el seu pare fou capità d'infanteria- va començar aquell denou de juliol.

 

- Capità, que va fer aquell denou de juliol?

- Poca cosa més que esgotar la meva capacitat de sorpresa. De bon matí me n'anava al Club Espanya, que estava prop del mollet. Hi anava per trobar-me amb els amics, com feiem cada diumenge, però prop de la comandància militar em barrà el pas Alberto Urzaiz de Silva, que era l'espòs de Tacha Ramboa. Sap vostè qui era Tacha Ramboa?

- L'amant de Rodolfo Valentino.

- Era una bellesa, una autèntica bellesa ...! Bé, Urzaiz em va reconèixer i em va deixar anar en pau. Jo, en sortir de casa, ja havia sentit dir que per Cort hi havia rebombori, però no en vaig fer gaire cas. No m'interesava la política. Gens ni mica m'interesava. No obstant això, vaig adreçar-me al Born per badocar. Record que Bartomeu Barbarà em digué: Vés a dir a García Ruíz que ens envií soldats perquè tenim la Telefònica plena d'armes! Jo no em vaig moure. En canvi, els fill petit del Tinent Coronel, que estava parlant amb mi, partí corrensos a avisar-lo.

- Sap, capità? Per no interessar-li la política, trob que estava molt ben relacionat.

- Era amic de tothom. Coneixia els germans Barbarà. I els García Ruíz. Però també tenia amistats entre la gent d'esquerres: els socialistes Miquel Rigo era un bon amic meu.

- Retornem a la seva història. El denou era diumenge. L'endemà, dilluns.

- I per consell del meu pare, vaig presentar-me voluntari a la caserna d'artilleria del Puig de Sant Pere. Em feren caporal, perquè aquesta era la meva graduació quan vaig acabar el servei militar i, bàsicament, en dedicava a patrullar pels carrers de Palma. Eren dies de molta confusió aquells, i ningú no sabia ben bé a quina carta jugava. Record que l'amo d'una bodega que hi havia molt a prop de la caserna d'artilleria va tenir l'acudit de penjar la bandera monàrquica, l'actual bandera d'Espanya, m'entén?

- Es clar que l'entenc.

- Idò, el Coronel Martínez de Tejada m'ordenà que la hi fes despenjar. Si Queipo de Llano s'esgargamellava per ràdio donant visques a la República, com podia acceptar el meu coronel la bandera monàrquica?

- Quan Bayo desembarcà les coses ja estaven clares.

- Home, i tant!

- Participà, vostè, en la defensa de Porto Cristo?

- No, tot i que vaig esser a l'escenari de la batalla. El desset, a l'horabaixa, els soldats d'artilleria instal·làrem la bateria motoritzada prop de les coves dels Hams. El dia abans, el capità Despujol havia detingut l'avanç dels milicians i l'endemà, a les onze del matí, arribà una companyia de legionaris manada pel comandant Montis i els donà una bona batussa. Bayo diu que retrocedí per raons tàctiques i no és cert. Si havia desembarcat amb una majoria de gent que no tenia cap preparació militar, com s'atrevia a enfrontar-se a la legió?

- Aquesta primera victòria els degué donar força moral.

- Ja ho crec! Nosaltres érem més disciplinats. Fixi's: els nostres caps militars fins i tot tingueren la picardia de cridar a files, primerament, els quotes. Sabín que tant per la seva preparació militar com per l'afinitat ideològica amb l'alçament que implicava la seva posició social, seríen uns combatents exemplars.

- I així va esser?

- Així va esser.

- Vostè, capità, passà a Son Sant Joan.

- Sí, tenia demanat el canvi al capità Miquel Homar i el vint-i-quatre d'agost vaig rebre l'ordre d'incorporar-me a Torre d'En Pau, que era el lloc de reunió de la brigada que havia de col·laborar amb els militars italians, tot d'una que arribassin a Mallorca. Erem tretze o catorze: entre ells hi havia Miquel Dolç, el poeta de Santa Maria.

- I quan arribaren, els italians?

- El vint--i-set. a bord del Morandi. El Comte Rossi, el Tinent Coronel De Francesco i el Comandant Cirelli, s'hostejaren a l'Hotel Mediterráneo. En canvi el capità Gatti, el brigada Ceirotti, els sergents Valentino i Chacomme, així com els vint especialistes, s'hostejaren al Gran Hotel.

Tota la nit del 27 d'agost treballàrem, mallorquins i italians en el muntatge del primer avió i, a les 8 del matí, ja estava a punt d'envolar-se

- Bon tracte els podien donar: acabaven de fer-los un magnífic obsequi.

- Ens portaren tot mena de material bêl·lic, a part, naturalment, de tres caces CR-32 i tres hidroavions Savoia-51. Tota la nit treballàrem, mallorquins i italians, en el muntatge del primer caça i, a les vuit del matí, ja estava a punt d'envolar-se. El prova Gatti, però el primer que volà cap el front va esser Ceirotti.

- I vostès, respiraren tranquils.

- Sí. Ceirrotti matà en combat el capità Freire i provocà una enorme desmoralització entre els milicians.

- Vol suposar que l'entrada en combat de l'aviació decidí la batalla?

- No. Bayo s'equivocà, perquè havia d'haver desembarcat a s'Arenal o a Ca'n Pastilla i, possiblement, sense pegar un sol tret, s'hauria apoderat de Palma. Per altra banda l'exèrcit de Bayo no era un exèrcit. Hi havia banderes de la FAI, d'Estat Català, d'UGT. Era impossible que aquesta barreja humana actuàs amb disciplina.

- Va donar un tomb pel front, després de la batalla?

- Sí.

- Va veure molts de saqueigs?

- Home, què vol que lio digui? Hi havia cases amb tot el mobiliari cames enlaire, però no m'atrevesc a dir qui va fer la destrossa. Ara bé, quin capità pot controlar uns milicians reclutats pel barri xinès barceloní? Amb tot jo no pretenc posar-me una bena davant els ulls i no m'atrevesc a dir que els nacionals no rompessin cap plat. La guerra va esser cruel per les dues parts.

- Molt cruel?

- Moltíssim. No tenia gaire valor la vida.

- Com se'n va assabentar, de la retirada de Bayo.

- La matinada del mateix quatre de setembre. Jo volava amb Cirelli per damunt els vaixells que partien. Els perseguíem tres avions Savoia i tres caces i Cirelli ordenà que els deixassim partir, perquè no calia exposar-nos a tenir baixes. Era molt intel·ligent, Cirelli.

- Si ho hagués sabut, Rossi no hauria comprès aquesa ordre.

- Es possible, però Rossi mai va esser un militar, com ho era Cirelli. De fet, en el Mediterráeno, mai no els vaig veure asseguts a la mateixa taula.

- Vostè va estar a les ordres de Cirelli.

- Efectivament. Un matí em cridà el meu capità. don Antoni Zaforteza, i em digué que em destinava d'agregat amb l'expedició italiana. De llavors ençà, i fins que va partir de Mallorca, no em vaig separar de Cirelli.

- Vivia. amb ell, al mateix Hotel Mediterráneo?

- Tenia una habitació al costat de la seva i la de Rossi. Menjava alló que menjava ell. Parlàvem. Vaig arribar a agafar-li molta confiança. Sap? El seu nom autèntic era Leone Gallo.

Un brigada italià tenia una assignació de cinc-centes cinquanta pessetes al mes del Govern espanyol i altes tantes de l'italià

- Tenia por, Gallo?

- Aquests homes sempre han d'extremar les precaucions. Domaria amb la pistola sota el coixí.

- I Rossi?

- Supòs que també. A part d'això, Rossi, tenia un falangista apostat al balcó de l'habitació i dos més al passadís: Un a cada branca de la porta.

- Li parlava de la guerra, Cirelli?

- Mai. Es considerava un enemic del comunisme, però no era feixista, A vegades, quedava abstret. Em fa l'efecte que enyorava les seves filles.

- Què cobrava per estar a Mallorca?

- No ho sé. Un brigada tenia una assignació de cinc-centes cinquanta pessetes mensuals del govern espanyol i altres tantes del govern italià. Calculi el que guanyava Cirelli.

- A bastament, m'imagin, com per acceptar jugar-se la vida a terra estranya.

- No el qualifiqui de mercenari, perquè no ho era.

- Per a mi sí que ho era.

- Idò s'equivoca. Cirelli era una persona plena d'humanitat. I un gran patriota. Un dia estàvem conversant a la terrassa d'un xalet que havia pres a lloguer, i vaig comentar-li que Itàlia gaudia d'una aviació molt bona. Em fità, airat. Em digué: Tutti bono de Italia!.

- I de Mallorca, que deia?. La contemplava com el Duce, com una terra de promissió?

- Era un home molt reservat, crec que ja li jo he dit, però deia que s'hi trobava com a ca seva. Tots som llatins, repetia.

- Quan ens abandonà?

- El gener del trenta-set. M'havia agafat afecte i em donà una aferrada pel coll. Record com si fos ara les seves darreres paraules. Vols que les hi repetesqui?

- I sí. Els italians són molt emotius.

- Ell ho era emotiu. Em digué: No pierdas la fé en Dios I m'abraçà. No pierdas la fé en Dios!. De llavors ençà no he tornat a saber altra cosa d'ell.

- Amb motiu podia recomanar-li fe. El deixava a una Mallorca que tot just iniciava la seva postguerra.

- Sí- També se n'havia anat Rossi i bona part dels aviadors que havien vingut de bell principi. Jo vaig reincorporar-me a Son Sant Joan i d'aquí, em destinaren a Pollença. La guerra continuava a Espanya i, diariament, sortien els avions per bombardetjar els objectius republicans.

Bayo s'equivocà, perquè havia d'haver desembarcat a S'Arenal o a Ca'n Pastilla, i, possiblement sense pegar un sol tret, s'hauria apoderat de Palma

- De fet, la retirada de Bayo va permetre a Franco convertir Mallorca en un magnífic aeroport.

- En pot estar segur. El govern de la República no va comprendre mai la importància estratègica de Mallorca, i a la llarga, va pagar molt cara la seva miopia. I és que no es pot guanyar una guerra amb quatre arreplegats.

- Amb quatre arreplegats? Es una qualificació molt dura, la seva.

- Dura, sí, però exempta de menyspreu. A nivell individual estic convençut que entre els milicians que desembarcaren hi havia bo i dolent, com per tot arreu. Però des del punt de vista militar, aquell exèrcit era impresentable. Sense disciplina no pot guanyar-se una batalla-