Sabino Arana Goiri (1865 - 1903), Arana Goiri´tar Sabin, segons el sistema onomàstic que ell va desenvolupar, polític.

Sabino Arana, polític basc, considerat el pare del nacionalisme basc. Va nàixer el 26 de gener de 1865 a Abando, un municipi que actualment fa part de la ciutat de Bilbao, (Biscaia, Euskadi), i va morir el 25 de novembre de 1903 a Pedernales, (Biscaia, Euskadi).

Procedent d'una família carlista de la república d'Abando, Sabino iniciava la seua educació a Baiona, País Basc francés, on havien trobat exili el 1873 degut a las idees carlistes de son pare. Després va passar pel col·legi dels jesuïtes a Orduña on va completar la seua formació estudiant filologia basca durant una llarga convalescència. Va interrompre els seus estudis de Dret a la Universitat de Barcelona per la mort de sa mare, el 1888. Des d'aleshores, aïllat en sa casa d'Albia, es dedicà a la investigació històrica i filològica.

Va elaborar multitud d'articles (la majoria sobre temes lingüístics) que, el 1892, recopilà sota el títol "Bizcaya por su independencia" (sic); el 1893 els va presentar davant uns quants adeptes en un acte que representa l'inici de la seua activitat política (el conegut «jurament de Larrazábal»).

La seua ideologia era bàsicament reaccionària, considerant una suposada raça basca superior en tot a l'espanyola. A banda del referent de la llengua, comú a la major part dels nacionalismes europeus, Sabino va dotar el seu movimient d'un aspecte revisionista (no considerava els furs com a carta atorgada d'autonomia, sinó com a un codi de sobirania) i d'un sentiment catòlic, que quedaren reflexats dins el seu lema "Déu i lleis velles" (Jaungoikoa Eta Lagi-zarrak). Creia que la decadència del país es devia a la manca d'eixe codi de sobirania. Estaven perdent-se, la cultura, els costums, la llengua... en definitiva la identitat de la zona on vivia, i tot això pel seu sotmetiment a lleis foranees.

Va fer objecte dels seus atacs els immigrants, maketos, que no s'integraven als costums dels habitants del País Basc i feien sentir vergonya als basco-parlants per no saber espanyol a més de realitzar el seu treball per baix salari, als comunistes per atacar les tradicions religioses i la propietat, i a les classes altes lliberals corruptes dedicades a la compra-venda de poder tan típica durant la restauració espanyola.

Arana proposava per aquells temps la independència de Biscaia com a via de recuperació de la seua identitat, deixant que cada una de les restants províncies basques d'Espanya (Hegoalde) i de França (Iparralde) recorregueren el mateix camí pel seu compte, fins que arribaren totes a reunir-se dins una Euskadi federal. El 1894 donava el pas definitiu per a transformar el seu pensament en un moviment polític: va crear el periòdic Bizkaitarra, tancat per ordre governativa, i posteriorment Euskaldun Batzokia, tancat pel governador civil.

Les classes mèdies i els llauradors donaren suport activament al seu moviment intensament sacudits per la pèrdua del seu estatus (fallida dels xicotets negocis, empobriment de la llauradoria pels baixos sous acceptats pels immigrants, atac als seus trets d'identitat,...). Veien en ell la forma d'aconseguir pacíficament allò que s'havia perdut per la derogació foral de1876 i impossible de recuperar per les dues guerres carlistes precedents.

Aplicant les seues idees sobre filologia basca va encunyar un nom per al país, Euzkadi (en detriment del vocable usat fins aleshores durant segles, Euskal Herria), i una bandera, la ikurrinya, pensada en un principi perquè fóra la bandera de Biscaia independent encara que, donada la seua difusió al llarg del País Basc francés i espanyol, es va associar amb tot el territori. El 1895 va fundar el Partit Nacionalista Basc, principal organització política del País Basc.

Va instaurar la celebració de l'Aberri Eguna (dia de la nació) el diumenge de Pàsqua de cada any, començant amb el lema "Euzkadi Euzkaldunon Aberria da" (Euskadi és la pàtria dels bascos). En els últims anys de la seua vida les seues idees evolucionaren cap a postures més moderades, desapareixent el component ètnic dels seus escrits i mantenint el component cultural i social.

En l'última etapa de la seua vida va desenvolupar la proposta espanyolista, pegant un gir radical a les tesis que venia defenent: proposava una col·laboració amb el govern espanyol com a única via per aconseguir els objectius de sobirania del partit. Dins d'estos nous conceptes es considerava els bascos com als "genuins" espanyols. Després de la seua mort els responsables del PNV foren arraconant estes noves aportacions ideològiques del seu fundador.

A la seua mort, i amb no arriba als deu anys d'activisme polític, el va substituir al capdavant del partit el seu germà, Luis Arana Goiri.