Als seus vuitanta-tres anys, Joan Crespí no és un vell. Quan camina s'esforça per mantenir-se empinat i el seu esguard, travessa. Es inquisitorial el seu esguard. L'entrevistador té el pressentiment que aquest home s'ha acostumat a cercar la part oculta de les intencions humanes, abans de refiar-se a ulls clucs de tot allò que li diuen. Tal volta aquesta actitud envers els seus consemblants provengut de la seva època de sacerdot o d'aquella altra de militant d'una Falange que s'obria pas a la vida política espanyola, tot fent de la conspiració l'arma més aficaç per assolir el seu arrelament social. Però -cal dir-ho- sap dissimular aquest indubtable tret policíac, tot donant mostra d'una hospitalitat i d'una bona predisposició al diàleg que no puc més que agrair-li. Possiblement, en el temps ja llunyà de la seva jovenesa, va esser un home d'un caràcter força dur, dotat d'un enorme capacitat de treball posada al servei d'una més que notable ambició. Això de banda, és un home viu -enormement viu- que contrariàment a l'actitud adoptada per la majoria de falangistes de la seva època, no refusa la conversa. Ben al contrari, jo diria que pretén escandalitzar amb la rotundudat de les seves paraules, per tal de desmarcar-se de l'actuació -gens ni mica exemplaritzant- de la Falange mallorquina, al llarg del període de la pre-guerra i la guerra ...."

Joan Crespí, fundador de Falange que no refusa la conversa

Memoria Civil, núm. 28, Baleares, 13 julio 1986

Llorenç Capellà