Antonio Escobar Huertas (Ceuta, 14 de novembre de 1879 - Barcelona, 8 de febrer de 1940). Fou un militar espanyol.

Fill, germà i pare de militars i d'una monja adoratriu, era tinent coronel de la Guàrdia Civil destinat a Barcelona quan es produí la sublevació militar del 18 de juliol de 1936. Catòlic i conservador, es mostrà fidel al seu jurament al govern de la república, i resultà decisiu en la derrota de la sublevació a Barcelona.

Al començar la sublevació, es posà immediatament a les ordres del president de la Generalitat Lluís Companys i Jover. Sempre considerà un error que no es desarmes a les milícies anarquistes després del fracàs de la sublevació i s'oposa a que se'ls concedís el control casi total de la ciutat. La cremada de convents i assassinat de religiosos que varen seguir al fracàs de la sublevació a Barcelona l'afectaren profundament, però va mantenir el seu compromis amb el govern republicà legalment establert.

Havent guanyat la confiança del president Azaña, despres de la transformació de la Guàrdia Civil en Guàrdia Nacional Republicana, n'Escobar s'incorporà a l'Exèrcit del Centre, combatent a Talavera, Escalona i Navalcarnero intentant detenir l'avanç de les tropes sublevades cap a Madrid. El varen ferir a la Casa de Campo de Madrid durant la batalla de Madrid, per lo que va estar en repòs alguns mesos. Durant la seva convalescència, va anar alguns dies al santuari de Lourdes a França, amb permís exprés del president Azaña. A pesar de tenir l'oportunitat de quedar a França, va tornar al territori republicà. Un motiu de tristesa va ser el saber que alguns dels seus fills combatien a l'exercit franquista (el seu fill, el tinent d'infanteria Escobar Valtierra, moriria a la batalla de Belchite).

Posteriorment fou nomenat Director General de Seguretat de Catalunya, amb el que el govern de la república es feia càrrec de l'ordre públic a Catalunya, el dia bans dels fets de maig de 1937. Acabat d'arribar a Barcelona fa ésser greument ferit en un atemptat. Una vegada recuperat, prengué part a la batalla de Brunete i en accions a la zona de Terol, formant part de l'exèrcit de Llevant. El juliol de 1938 es ascendit a general en cap de l'Exèrcit d'Extremadura. El 26 de maig de 1939, seguint ordres de la Junta de Defensa casadista, es rendeix amb les seves tropes al general Yagüe a Ciudad Real.

El general Yagüe li ofereix una avioneta per fugir a Portugal (Escobar era l'únic general de l'Exèrcit Popular Republicà que quedava a Espanya), però el general Escobar prefereix compartir la sort de les seves tropes.

Irònicament jutjat per rebel·lió militar, va ser condemnat a mort. Malgrat la petició de l'Església Catòlica (cardenal Segura) de que fos indultat, en Franco no va cedir i el general Escobar va ser afusellat als fossars del castell de Montjuïc el 8 de febrer de 1940. El propi Escobar dirigí la seva execució i el mateix escamot de la Guàrdia Civil va retre honors militars al seu cadàver.

Obres bassades en la seva biografia

• La guerra del general Escobar (1983), den José Luis Olaizola, ISBN 84-320-5561-1. Premi Planeta de 1983.

• Memorias del General Escobar (1984). Pel·lícula dirigida per en José Luis Madrid, protagonitzada per Antonio Ferrandis, Fernando Guillén i Jesús Puente, amb guió del capità Pedro Masip Urios, ajudant de camp del general Escobar.