Josip Broz "Tito" 

BIOGRAFIES TEMA: COMUNISME

Josip Broz, "Tito" (Kumrovec, Croàcia, 7 de maig de 1892 - Ljubljana, Eslovènia, 4 de maig de 1980), conegut pel seu títol militar Mariscal Tito, va ser un líder de Iugoslàvia des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort.

Era fill de pare croat i mare eslovena. Després de l'escola primària va començar a treballar com a pages, després en un restaurant i als 15 anys va entrar a treballar en un taller mecànic a Sisak, on va aprendre l'ofici de serraller. Va viatjar a Viena l’any 1911, i va ingressar l'any 1913 a l'exèrcit austríac, del que en va ser suboficial durant la Primera Guerra Mundial. Fet presoner pels russos, va ser alliberat quan va esclatar la Revolució Russa (1917), tornant de nou a Croàcia el 1918 i prenent part en la fundació del Partit Comunista Croata i destacant-se en l'organització sindical. Va romandre a la presó des de l'any 1928 fins l'any 1933. Posteriorment, quan es trobava a París, es va enrolar a les Brigades Internacionals que van lluitar al costat de la Segona República Espanyola a la Guerra Civil. L’any 1937 va ser nomenat secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia.

Segona Guerra Mundial

Després de que Iugoslàvia fos envaïda per les forces de l'Eix l'abril del 1941, els comunistes van ser un dels primers i més radicals sectors socials a organitzar un moviment de resistència armada. El 10 d'abril, el politburó del Partit Comunista de Iugoslàvia es va reunir a Zagreb decidint començar la resistència i nomenant a Tito com a Cap del Comitè Militar. El 22 de juny del mateix any, un grup de 49 homes van atacar un tren de reserva alemany a prop de Sisak; així comencent els primers alçaments anti feixistes a l'Europa ocupada. El 4 de juliol, Tito va organitzar la resistència armada contra l'ocupació alemanya com a comandant suprem del Exèrcit Popular d'Alliberament i Separació Partisana de Iugoslàvia amb suport de l'eslovè Edvard Kardelj i el montenegrí Milovan Djilas. Els partisans van ser protagonistes d'una gran campanya d'escamots que van permetre alliberar algunes parts del territori.

En els territoris alliberats, els partisans van organitzar comitès populars que actuaven com a governs civils. Tito es convertí en el líder més important del Consell Anti-Feixista d'Alliberament Nacional de Iugoslàvia (AVNOJ), el qual va ser convocat a Bihać el 26 de novembre, 1942 i a Jajce el 29 de novembre de l'any següent. En aquestes 2 reunions es van establir les bases de la organització posterior a la guerra dintre del país, concebent-lo com una federació, i nomenant a Tito com a Mariscal de Iugoslàvia. El 4 de desembre de 1943, mentre la majoria del país estava encara ocupat per les tropes alemanyes, Tito va proclamar un Govern democràtic provisional. Com a líder de la resistència, va ser el principal objectiu de les forces alemanyes que ocupaven Iugoslàvia. Els alemanys van estar molt prop de capturar i matar a Tito almenys en 3 ocasions: al 1943 a l'ofensiva Fall Weiss i en l'operació subsegüent, l'ofensiva Schwarz, en la qual va ser ferit (9 de juny). El 25 de maig de 1944 Tito també aconsegueix evadir als alemanys després de la Operació Rosselprung fora de la seva caserna general en Drvar.

Durant els primers episodis de la Segona Guerra Mundial, les activitats partisanes no van comptar amb el suport dels Aliats occidentals. Aquests, en un primer moment, van preferir donar suport a les forces Txetniks (lleials a la monarquia iugoslava a l'exili) dirigides per Draza Mihailovic, perque eren contràries al comunisme. No obstant això, després de les conferències de Teheran i Yalta l’any 1943, els partisans van rebre directament el suport dels Aliats mitjançant bombardejos combinats amb les accions armades terrestres partisanes. El brigadier Fitzroy MacLean va jugar un paper significatiu en les missions d'enllaç.

A causa de les bones relacions amb Stalin, Tito amb freqüència va tenir conflictes amb els oficials nord-americans i britànics. El 5 d'abril de 1945 Tito va signar un acord amb la Unió Soviètica permetent l'entrada temporal de tropes soviètiques en el territori iugoslau. Ajudat per l’Exèrcit Roig, els partisans van guanyar la guerra l’any 1945. No obstant això, la "Guerra per l'alliberament de Iugoslàvia" és considerada l'única victòria de la Segona Guerra Mundial assolida per forces d'escamots locals, encara que amb una mínima ajuda externa.

Totes les forces estrangeres van ser expulsades de territori iugoslau després d'haver finalitzat el període d'hostilitat a Europa. Les restants forces feixistes dels Ústaixas croats, dels Domobrani eslovens i de les tropes reialistes dels Txètniks serbis van ser subjectes de judicis amb l'aplicació posterior de la pena de mort.

Postguerra

A mitjans de l'any 1945 els alemanys van ser derrotats i el país va quedar reunificat sota el control del govern de Tito, el qual va establir un règim socialista. Tito es va desmarcant progressivament de la línia oficial stalinista, incrementant la democràcia entre els treballadors i l'autogestió proletària. Finalment les relacions entre Tito i Stalin es van trencar i el Partit Comunista Iugoslau va ser expulsat del Kominform (1948). L'any 1953, Tito assoleix, mitjançant una nova Constitució, la creació de la República Federal Socialista de Iugoslàvia integrada per Sèrbia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia i Montenegro. A la dècada de 1960 Tito es va unir als líders de països africans i asiàtics per a promoure el concepte de no-alineament. Tito i el president de Romania Nicolae Ceauşescu van ser els dos únics liders comunistes que van rebutjar les invasions d'Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968) i Afganistan (1979) per part dels soviètics.

Durant el temps que va estar al capdavant de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, va defensar reformes del sistema econòmic orientades a aconseguir un socialisme de mercat.

Tito va morir el 4 de maig de 1980 a Ljubljana, capital d'Eslovènia, després d'una perllongada malaltia. Va ser enterrat a Belgrad, actual capital de Sèrbia i per aquell temps capital federal de Iugoslàvia. La figura de Tito encara té un gran prestigi entre certs sectors de les societats que fins l’any 1991 formaven part d’un mateix estat, ja que molts ex-iugoslaus valoren les seves polítiques a favor de la pau i la unió entre els pobles de Iugoslàvia.

Celebració del 40 aniversari de la formació de Iugoslàvia a l’any 1968

Després de la mort de Tito

En el moment de la seva mort, es comença a especular si els seus successors podrien continuar mantenint una Iugoslàvia unida. Les divisions ètniques es van avivar, i alguns problemes de fons tancats en fals amb la finalització de la Segona Guerra Mundial van tornar a sorgir. Els conflictes anaven creixent per esclatar en la desintegració de la federació i en una sèrie de sagnants guerres durant la dècada dels anys noranta.

Tito va ser enterrat en un mausoleu ubicat a Belgrad, anomenat Kuca cveca ( La casa de les Flors ). Actualment nombroses persones visiten el lloc com si fos el lloc on estan recollides les essències dels millors temps, encara que no manté cap guàrdia d'honor. Els regals que va rebre al llarg del seu mandat estan dipositats al Museu de la Història de Iugoslàvia (que rebé altres noms: "Museu 25 de Maig" i "Museu de la Revolució") que es troba a Belgrad. El valor de la col·lecció és incalculable, incloent moltes obres famoses amb pintures originals com Els Capricis de Francisco de Goya. Durant la seva vida i especialment en el primer any després de la seva mort, molts llocs van ser nomenats en el seu honor (per exemple Titograd, actualment Podgorica, capital de Montenegro, o Titovska Mitrovica, actualment Kosovska Mitrovica).

Tito va deixar una gran marca en el desenvolupament mundial del segle XX. La seva figura, com totes les grans figures, presenta nombrosos clarobscurs. Va ser un lluitador en la recerca d'un autèntic model socialista i igualitari, a més d'un gran diplomàtic i militar, assolint així transcendir en la història del seu poble. D'altra banda, va ser un capdavanter amant dels plaers (amb una llarga llista d'amants) i que va provocar el culte a la seva personalitat en la societat iugoslava.

fideus