Iósif Stalin    |   |BIOGRAFIES  | TEMA COMUNISME |

Iósif Vissariónovitx Djugaixvili (en georgià იოსებ ბესარიონის ძე ჯუღაშვილი, Ioseb Besarionis Dze Jughashvili; en rus Ио́сиф Виссарио́нович Джугашвили), més conegut pel nom que va adoptar, Iósif Stalin (Иосиф Сталин) (1880-1953), va ser el màxim dirigent de l'URSS entre els anys 1924 i 1953.

 

Iósif Stalin

Vida i obra

 

Fill d´un humil sabater georgià, als 15 anys va ingressar amb una beca al seminari ortodox de Tbilisi, on es va revelar com un alumne brillant, tot i que va ser expulsat al ser sorprès repartint propaganda del Partit Socialista georgià, del qual n'era membre des del 1898. Tot i això, va proseguir amb les seves activitats revolucionàries, i el 1902 va ser detingut i deportat a Sibèria. Dos anys més tard va retornar a Tbilisi, on es va adherir a la part bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Va intervenir a la revolució del 1905 i a les vagues de Bakú de 1907, després de les quals va ser detingut altre cop i tornat a enviar a Sibèria, d´on va fugir el 1911.

 

Stalin va ingressar llavors al comité central del POSDR i, designat president del Politburó, va viatjar a Viena, on va escriure El marxisme i la qüestió nacional.

 

Va contactar amb Lenin i se li va encarregar l'edició de Pravda, però, detingut a Petrograd, va continuar a la presó fins el 1917, quan va esclatar la Revolució Russa. Després del fracàs d´aquesta i de la marxa de Lenin a Finlàndia, Stalin va passar a dirigir el Pravda, al mateix temps que prenia part activa en la preparació d´una nova revolució. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre Stalin va formar part del govern com a comisari de nacionalitats, càrrec que va ocupar fins al 1922.

 

Durant la guerra civil, Stalin va col·laborar en les defenses de Petrograd i Tsaritsin, ciutat que va rebre més tard el nom de Stalingrad. Va ser escollit com a secretari general del Comité Central el 1922.

 

 Stalin y Bujarin

 

Després de la mort de Lenin, el 1924, es desencadena una lluita política i ideològica dins el partit que es poden resumir així:

 

  1. Els partidaris de Trotski i Zinoviev que defensen la tesis de la revolució permanent, tot dient que el que cal és engegar altres revolucions a Europa perquè és impossible sostenir el socialisme a l'URSS (els koljoses i els kulaks serien els embrions del poder capitalista que enderrocaria als soviets), i d'altra banda defensava l'eliminacó dels kulaks com a única possibilitat per tirar endevant el socialisme a la URSS. És el corrent que seria titllat per Stalin d'aventuristes d'esquerres, perquè una confrontació tan directa amb tots els poders capitalistes era excessivament aventurer i poc realista.

  2. Els partidaris de Bukharin i Rikov que defensen la tesis de l'afebliment de la lluita de classes, tot dient que és innecessari preocupar-se per res perquè el socialisme iniciat és imparable (i per tant que la col·lectivització del Koljoses i la lluita contra el kulaks no cal). És el corrent que seria titllat per Stalin d'oportunistes de dretes perquè subestimava d'una manera sospitosa a les forces capitalistes que encara residien a l'URSS

  3. Els partidaris de Stalin i Kamenev que defensen la tesis del socialisme en un sol país, tot dient que si que és possible el socialisme a l'URSS i és pel què cal lluitar (i no continuar la revolució, com assenyalen els del punt 1) però amb mesures cautelars i preventives (col·lectivitzant el Koljoses i perseguint al kulaks si s'oposen a això, oposant-se als del punt 1 i 2).

 

Finalment, l'any 1927, en el 15è congrés dels soviets, on participaren 898 delegats amb veu i vot i 771 amb veu només, representant a 887.233 afil·liats i 348.957 aspirants, es van aprovar per majoria absoluta les tesis de Stalin i es va expulsar del partit als defensors de les tesis 1 i 2 qualificant-les d'antisoviètiques. Això els obligava a abandonar la lluita política, ja que la constitució de l'URSS aprovada per ells mateixos així ho deia. Però això no va passar, de manera que uns anys més tard van ser detinguts i jutjats, A Trotsky se'l va perseguir fora del país, tractat de terrorista i conspirador antirevolucionari. L'any 1938 escriu l'obra que influiria més en els partits comunistes europeus de l'època (i entre ells al "PSUC"): El materialisme dialèctic i el materialisme històric.

 

Al 1993, Alexandre Zinoviev va dir d'ell: Jo era un antistalinista convençut des que vaig tenir disset anys. L'idea d'un atemptat contra Stalin envaïa els meus pensaments i sentiments. Estudiàvem les possibilitats "tècniques" d'un atemptat. Després vam passar a la seva preparació pràctica.[...] Si m'haguessin condemnat a mort en 1939, aquesta decisió hagués estat justa. Havia concebut el pla per a matar Stalin, no era això un crim?[...] Durant l'època de Stalin, jo creia en tot això d'una manera, però avui, quan puc sobrevolar aquest segle, dic: Stalin ha estat la més grandiosa personalitat del nostre segle, el polític més genial. Adoptar una actitud científica respecte a algú no significa comprometre's en una actitud personal".

 

.Rykov, Bujarin, Kalinin, Uglanov, Stalin i Tomsky

 

El pacte de no agressió que Stalin va firmar amb Hitler el 1939 no va ser respectat, i Alemanya va envair l'URSS el 1941. Stalin va dirigir la guerra des del Kremlin, i es va negar a abandonar-lo tot i que el govern havia estat traslladat a Kúibixev. I era, per espantar-se: Les tropes de Hitler van matar 5 milions de presoners que van anar fent a mesura que s'endinsaven en territori soviètic en l'operació més gran que mai cap exèrcit ha engegat: l'operació Barbarossa. Quan va acabar la guerra, el saldo de morts a les files soviètiques era de 23 milions. El país estava devastat i només un miracle podia refer tot allò.

 

L'impuls de les col·lectivitzacions (1927, 15è congrés), i dels plans quinquennals (1929, 16è Congrés), en la política de kolkhozos i sovkhozos, van conduir al miracle. El país va passar a convertir-se en la 2a economia mundial i per tant una superpotència econòmica i militar. A nivell social, la totalitat de la població va ser alfabetitzada en el laïcisme combatent. El sanejament i l'habitatge va ser universal, la jornada laboral va reduir-se progressivament a 37 hores, es va acabar amb la discriminació de gènere secular, es va acabar amb les distincions i desigualtats per raons de raça o religió.

 

Cartell amb una imatge de Stalin a la Puerta del Sol de Madrid durant la Guerra Civil espanyola

 

La repressió

 

Les xifres dels arxius soviètics, desclassificats l'any 1989

 

En 1939 en camps i colònies hi havia un total de 2 milions de presos, dels quals 454.000 eren acusats de contrarrevolucionaris. D'ells moriren 160.000 per causes diverses, especialment epidèmies, malalties contagioses i manca de medicines. Després de la guerra, el 1950, el nombre de contrarrevolucionaris presos va pujar a 578.000, però el percentatge de presos que en total acabaven llurs condemnes mai passà del 2,4% de la población adulta d'aquella època (com a referència, actualment a Catalunya aquest percentage és del 2% i a EUA del 2,8%).

 

En el Gulag estaven compresos 105 camps de treball correccionals, 9 especials, i 97 departaments de camps i colònies de les repúbliques de la unió, autonomies, regions i districtes.

 

Entre 1921 i 1953 passaren 4.060.306 persones pel sistema penal soviètic, incloses 799.455 que foren condemnades a afusellament. Al punt màxim s'arriba entre 1937-1938. En aquest període foren condemnades 1,3 mil·lions de persones, de les quals 681.692 foren executades. Cal tenir en compte que no tots els sentenciats a mort foren efectivament executats. Una gran proporció de condemnes a mort foren conmutades per penes en els camps de treball. També és important distingir entre els delinqüents comuns i els contrarrevolucionaris. Molts dels sentenciats a mort havien comès críms violents com assassinat o violació. Fa 60 anys aquest tipus de delictes eren castigats amb la mort en molts països.

 

Ordre d'execució de 346 enemics del sistema

Ordre d'execució de 346 enemics del sistema

 

Diferents sectors socials foren objecte de represàlies polítiques:

  • Kulaks: prop de 5 milions foren deportats a colonitzacions especials.

  • Clergat: més de 200.000 persones.

  • Militars: 40.000 entre 1937 i 1941 i 994.000 durant la guerra, d'ells 157.000 afusellats.

  • Nacionalitats deportades: 14 pobles per complet, 48 parcialment.

 

La rehabilitació

 

La rehabilitació començà amb Nikita Khruixtxov l'any 1956 jutament amb el procés de desestalinització. Més de 500.000 persones foren rehabilitades en els anys 50 i 60. Altres 500.703 ciutadans foren rehabilitats judicialment després de que s'aprovés la llei sobre "rehabilitació de les víctimes de la repressió política" el 18 d'octubre de 1991.

 

En el mateix període els fiscals revisaren 631.000 apel·lacions en les que es rehabilità a 165.717 i es declarà perjudicades a unes altres 309.717. En 1999 es revisaren més de 42.000 processos (1917-1960) que afectaren a 64.362 persones. A més a més foren rehabilitades 7.271 persones i unes altres 12.263 foren declarades perjudicades com a conseqüència d'interpel·lacions de ciutadans i organitzacions.

 

Dades consultades

 

  • Agència Tass, 30/10/2000

  • ZIMOVIEV. Les confessions d'un homme en trop. [s.l.]: Olivier Orban, 1990, pp.104-120

  • ZIMOVIEV. Interview Humo 25 febrero 1993, p.48-49.

  • WERTH, Nicolas. Goulag: les vrais chiffres. L'Histoire, 1993, n°169, pp.38-51.

  • ARCH GETTY, J; RITTERSPORN, T.; ZEMSKOV, V. N. Victims of the Soviet Penal System in the Prewar Years: A First Approach on the Basis of Archival Evidence. American Historical Review, Oct. 1993.

  • SOUSA, M. Lies Concerning the History of the Soviet Union

 

Enllaços externs 

 

 

Col·laboradors de la Viquipèdia. Iósif Stalin [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 26 de juliol del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=I%C3%B3sif_Stalin&oldid=1254076>.

 

fideus