Dora Amer, l'eco inextingible d'un clam

Memoria Civil, núm. 23, Baleares, 8 junio 1986

Llorenç Capellà

 

Abans del devuit de juliol del trenta-sis, Dora Amer era una criatura aviciada, que es reconeix a la cambra daurada dels records, tot caminant de la mà d'Alcalà Zamora pels carrers de Manacor, sempre sota l'ombra estimada del seu pare, el batle Antoni Amer. A partir d'aquesta data, en canvi, tot esdevé obscur a la memòria de Dora i la repressió -que s'acarnissà amb els seus- ocuparà els seus somnis d'infantesa.

Actualment Dora Amer és l'eco d'un clam i ens porta a reconèixer que la patacada social va esser tan forta que únicament la mort -la definitiva mort física dels qui la protagonitzaren i la patiren- podrà cancel·lar les conseqüències d'aquella tragèdia. La mort -que no el pas del temps- al capdavall ho esborrarà tot.

Això de banda, és tan vehement la parola de Dora i tan espaordit el seu esguard, que el periodista corre el perill d'oblidar-se que la guerra no va esclatar ahir, sinó fa cinquanta anys -cinquanta anys, ja!- i que tot el món apassionat i apassionant que descriu, no és altra cosa més que una tràgica roda de fantasmes.

 

-Dora com era el seu pare?

- Un home moly serè, reflexiu. Me'n record que sempre repetia que la millor herència que poden deixar uns pares als seus fills, són els estudis. Jo anava a escola a la Puresa, perquè aquestes monges, a Manacor, tenien fama de bones ensenyants. Però, a l'estiu, m'apuntava a les colònies de vacances que la República organitzava per als fills dels obrers. Em deia: "No has de dir mai que ests filla meva". I jo ho deia.

- I te donaven un tracte especial?

- Naturalment que sí, tot i que era allò que ell no volia! Em deixaven dormir fins més tard que les altres, per exemple, però el fet que em duguessin entre cotons no m'apaivagava l'enyorança- Enyorava sempre els meus.

- T'aviciaven?

- Ma mare, sí. Mon pare, gens ni mica. Perquè et facis una idea del seu tarannà, et diré que un dia va convidar uns transportistes que teníen a lloguer a beure gaseosa, i jo tot d'una vaig dir que també en volia. Em digué: "Tu, espera que els homes hagin begut".

- Dora, gairebé em fas set.

- Imagina't la que tenia jo, sobretot quan vaig comprovar que no es deixaren ni una gota. Vaig agafar una rabiola ...! Fins que vaig cobrar coneixement no vaig comprendre la raó que tenia: eren els homes assedegats els qui primer havien de beure.

- T'entenc.

- Idò escolta que no he acabat: un dia feia tertúlia a Sa Bassa i un dels homes que estaven amb ell em donà una pesseta. El vespre em va dir: "Què has fet de la pesseta que t'ha donat aquell home?" I jo, no l'havia gastada, encara. "Bé -em digué- compra't un velló d'allò que vulguis i després te'n vas de quatres a La Reforma. Quan vegis aquest home li dius: "Jau, l'amo el canvi de la pesseta". Era un home molt just, mon pare.

- L'estimaves.

- Com no pots imaginarte. Era tan humà! Estava obsessionat pels bons costums, Mai no li vaig sentir amollar un renec i això que capficat com estava tant en el món de la política com en els dels negocis, tenia més d'un motiu per amollar-ne

- Era religiós?

- No, però ma mare ho era i mai no discutiren per aquest tema. Fins i tot tenia bones relacions amb el clergat. Quan el rector viatjà a Roma, ens duguè una góndola de joguina per amí i un rosari per a ma mare. I a les monges de la Caritat els posava el segell de pobressa a les receptes, perquè poguessin tenir les medecines gratuïtes.

Processaren ma mare per unes paraules que havia dites sobre la tomba oberta del meu germà Toni. Què li podien fer que ja no li haguessin fet?  Li havien pres l'home i dos fills. La Hisenda. Ens havien tancat totes les portes, fins i tot les de l'esglèsia.

- Dora, el trenta-sis tothom vos girà l'esquena.

- I tant! Fins i tot la gent d'esquerra ens girà l'esquena, perquè no et pots imaginar com era la por en aquells temps! Quan Bayo desembarcà, una amiga de la família ens acollí a la seva casa foravila, però als dos dies haguérem de cercar-nos un nou aixopluc. Tenia por: tenia por dels feixiste: del que li poguessin fer els feixistes.

- I a on anàreu?

- Ens instal·larem a una caseta. Dormíem damunt palla i les rates ens passaven per damunt.

- Ton pare, era amb vosaltres?

- L'haurien pres tot d'una. En canvi, nosaltres, ens creguerem que no teníem cap motiu per amagar-nos i tornàrem a casa. Tu creus que teníem motiu per amagar-nos?

- Bé ..! No havieu fet mal a ningú.

- Idò a l'entrada del poble un escamot de falangistes ens retingué cinc o sis hores, no ho sé, i quan arribàrem a casa havien mort a trets Na Tola, una cusseta que estimava, jo, com l'estimava ...! La  seva mort va ser un auguri de la mala època que s'acostava. Ens posaren un falangista de guàrdia a la porta i cada dia ens feien escorcolls. Record en Barrado, el Capità Jaume, en record tants d'altres...! Quan se n'anaven ens feien fer la salutació feixista i cridar "viva España".

M'havia agenollat davant el capità per demanar clemència, però no ens va voler rebre, ni a mi ni a la meva germana

- Ton pare, esperava el cop militar?

- Vols que te digui una cosa? La jornalera de casa li digué: "Don Toni, vénc d'una casa i totes les persones que hi havia no feien altra cosa que no fos cosir camises blaves. Ja veurà com hi haurà un alçament!"

 

 

 

 

 

 

- I qué va respondre, ell?

- Quin desbarat. Això va respondre: Quin desbarat. !Mai no s'ho podia imaginar. Cas d'imaginar-s'ho et creus que no ens hauria tret a tots de Mallorca? Si quan el batle de Felanitx li proposà escapar-se amb barca cap a Maó li va respondre que, aquí, no passaria res. Si quan, ja amagat, li digueren que havien assassinat el seu fill major, no s'ho creia! Si quan va assabentar-se de l'empresonament de ma mare, volia sortir per anar-la a treure!

- I tu, com te n'assabentares, una nina encara, que havia esclatat la guerra?

- Jo jugava a Can Sales amb les filles de la casa, quan vérem arribar a Sa Bassa un grapat de cotxes plens de falangistes armats. Era el capvespre, d'això me'n record, i els carrabiners els detingueren. L'endemà, de bon matí, em despertà la veu enutjada de la meva tía: "Vén de plaça -deia- i han detingut els carrabiners. Hi ha soldats per tot"-

- I degueren produir-se els primers escorcolls, a ca teva.

- I tant! Capgiraven la casa de dalt a baix. Se'n dugueren llibres. Se'n dugueren el cotxe. Fins i tot se'n dugueren les claus del magatazem de pell de mon pare i s'apropiaren de tot, de tot , de tot! No et pots imaginar el sentiment d'impotència que suposa veure com et deixen a la pobresa. Ens crèiem que ja no podien perjudicar-nos més.

"Creus que ser la família del batle de Manacor era motiu per amagar-nos"

- I al poc temps detingueren el teu germà, Jaume.

- Sí. El capellà Cego aconsellà a la meva germana Magdalena, que el féssim presentar a files a Palma, però que s'adreçàs a l'estació del tren sense por, tor travessant els carrers cèntrics del poble. Així ho va fer, i a l'altura del cafè de Can Ramonet, el detingueren un falangista i un requeté. Jo no hauria d'anmenar noms, saps, perquè no vull perjudicar ningú, però tanmateix ara tots són morts, vençedors i vençuts, bons i dolents: morts, morts, engolits per la història.

- Quan l'assassinaren?

- Vull dies després d'haver-lo detingut. Tenia vint-i-tres anys.

- Ta mare ho sabia, quan la detingueren?

- No. Volia creure's que l'havien traslladat a Palma. Era massa dur admetre que l'havien mort.

- I deternir-la a ella. no era dur?

- Tu diràs ...! Se le'n dugué una parella de guàrdies civils amb l'excusa que feia senyals als avions republicans amb un llençol estès al jardí. Jo la vaig acompanyar, carrer de l'Amistat per avall, cap a la caserna, però una vegada allí em tragueren defora. Un guàrdia, em digué baixet: "mira, vés al capità, agenolla't i demana-li que perdonin ta mare!

- Tagenollares?

- M'hauria agenollat, però no ens volgué rebre, ni a mi ni a la meva germana.

- I ...?

- Ma mare estigué quatre mesos empresonada. Jo li duia el dinar i, de tant en tant, em deixaven donar-li una besada. Ai si jo parlàs, si digués noms ... Tant jo com les meves germanes ens cansàrem de demanar ajut a l'un o a l'altre, i sempre trobàrem per resposta les portes tancades. O la befa. O l'insult.

-  Abans que ta mare abandonàs la presó, detingueren ton pare, Dora.

- Sí, i just saber-ho la meva germana Maria i jo anàrem a pregar-li al rector que fes qualque cosa per ell. El vicari i unes beates ens tragueren defora de la rectoria.

- I el rector, què feia? Contemplava l'espectacle?

- Va encogir-se d'espatlles: deia que no podia fer res per ajudar-nos. I ho creus que no podia fer res?

- Jo no.

- Mataren mon pare a les deu del vespre a Son Coletes, i els assassins celebraren la seva mort al restaurant de Can Felip. M'ho contà un dels cambrers.

- Dora, ta mare va sortir en llibertat un poc abans de Nadal,

- En llibertat, dius? Desterrada del terme de Manacor. Tenien previst matar-la la vigília del dissabte de Nadal, juntament amb les Sales Retxa. Supòs que assaciaren la seva ràbia amb mon pare i la deixaren partir. En canvi a les Sales Retxa, mare i filla, les afusellaren, La filla tenia devuit anys: era gran, plantosa.

- I digués-me, Dora, com va acollir ta mare la notícia de la mort del teu pare?

- Amb una dignitat extraordinària. I amb ràbia. Era una dona d'un caràcter de ferro. Va encarregar una placa que deia: "Antonio Amer, duermes el sueño de los justos con la conciencia tranquila". Ella i jo botàrem la paret del cementiri i com que no sabíem el punt exacte on l'havien assassinat, ella va escampar flors per tot arreu. La placa, l'endemà, la destrossaren de quatre destrelades.

- Quin any era això?

- No ho sé- No ho sé. No ho sé sí era el quaranta o el quaranta-u. No ho sé.

- Parlem de coses pintoresques: veres mai el Comte Rossi pels carrers de Manacor?

- I qui no el veia, a aquest? Totes les manacorines li corrien darrera. Les dones enfollien per Rossi. I lluïen corretjam com els homes. I feien desfilades. Les dones. creu-me. són molt cruels. Molt més que els homes, quan es proposen esser-ho. A nosaltres ens insultaven pel carrer i ens feien befa. A mi em deien la filla del comunista, i tant que me'n record ...! I fins i tot m'estamenejaven. Em deien: "Has de dur un Sant Crist pel coll, qualque creu ...!" A l'esglèsia de Manacor, el Sant Crist estava flanquejat per dues bombes amb les cinc fletxes i jo pensava, Déu deu esser falangista. Ho pensava de debò.

- I pensares, a qualque moment, que ton pare havia estat un home errat de comptes?

- No, això mai! vaig optar per esser una descreguda.

- Mentrestant, vos traslladàreu a Palma, De què vivíeu, Dora?

- I treballàrem ...! En Toni, l'únic germà que ens quedava, havia tornat malalt del cor del front. Quan el cridaren a files estava bo i sa, però el posaren a primera línea, amb els castigats, perquè servís de blanc als republicans. Emmalaltí i morí a l'any quaranta-dos. L'enterràrem a Son Coletes i a les envistes de Manacor ja vérem els carrers de gom a gom. Tothom havia sortit al carrer i passàrem enmig d'un silenci sepulcral. Tanta i tanta va esser la gent que ens acompanyà aquell dia, que les autoritats se sentiren obligades a tallar de rel aquella mena de brot subversiu, i processaren ma mare. L'acusaren de "excitación a la rebelión" per unes paraules que havia dites davant la tomba oberta, i que jutgaren a la caserna del Carme. Ara mateix la veig a una sala, valenta, molt valenta, rodejada de militars.

- Malgrat tot, la consideraren innocent-

- I digues-me_ què li podien fer que ja no li haguessin fet? Li havien pres l'home i dos fills. La hisenda. Ens havien tancat totes les portes, fins i tot les de l'església. A posta em vaig tornar una descreguda. Unicament amb el pas dels anys vaig comprendre que el clergat no sempre representa la voluntat de Déu.

- Dora, definitivamente, ets una dona marcada.

- I com no ho he de ser ...? I tan que ho som! M'obsessiona la guerra, amic: la guerra i la història dels meus.