L'Hotel Mediterráneo o "La vie en rose"

Memoria Civil, núm. 22, Baleares, 1 junio 1986

Llorenç Capellà

 

 

Durant la guerra i a la inmediata postguerra, que aquí, a Mallorca, començà el 4 de setembre, el renou dels trets no travessà les parets de l'Hotel Mediterráneo.

 

La primera nit a Mallorca, el Comte Rossi la va passar al seu improvisat despatx, instal·lat a Sa Bassa de Manacor. Hores abans havia inspeccionat el front de batalla i conta el seu xofer -al qual anomenarem Enrique Mora per tal de satisfer el seu desig de mantenir-se en l'anonimat- que es movia neguitós per l'estança. De bon principi, encara a entrada de fosca, va advertir al paisà que feia guàrdia a la porta, que si el descobria fent una becaina li clavaria un tret. Possiblement no se sentia prou protegit i no anava de berbes, Rossi. De sobte, abandonava l'escriptori i s'abocava a la finestra, talment un llop, l'esguard foradant la fosca. Després, tranquil·litzat pel silenci dels voltants, s'asseuam altra voltam a l'escriptori, i bevia cafè, molt de cafè.

"Cafe forte e caccio duro!"

Ho repetia continuament: "cafè forte e caccio duro!", tot recordant que la seva primera tasca d'agitador consistia a aixecar la moral dels combatents nacionals. Almenys Mussolini l'havia enviat a Mallorca amb l'encàrrec d'acomplir aquesta missió i ell l'acceptà, convençut que no li exigirien altra cosa que no fos planificar, juntament amb els feixistes mallorquins, "la revoluzione del manganel·lo". Es a dir -i traduesc, literalment- la revolució dels garrots, que posaren tant de moda, i amb resultats força positius, les patrulles feixistes italianes, pels carrers i les places del seu país. Però a Mallorca, hi havia guerra. A posta, a bord del vaixell Morandi que el portà a ell, també hi viatjaven un grup d'aviadors, comandats per Leone Gallo, i un militar d'alta graduació, vestit de paisà, i silenciós com les pedres. S'anomenava Giovanni de Francesco i el seu pas per l'Illa no pogué esser més fugaç. A tot estirar durà un día o dos. Va agensiar-se un croquis del front, s'assabantà de quina era la situació política o salpà a bord del Nicole del Como, rumb a les costes italianes. En canvi, Rossi i Gallo -també conegut amb el nom de Cirelli- així com els aviadors i mecànics desembarcats del Morandi, quedaren a Mallorca, per tal de col·laborar amb els revoltats. Ells dos -Rossi i Gallo- s'hostejaren a l'Hotel Mediterráneo i, al marge dels fets bèl·lics en el quals intervenguren -d'altra banda sobradament coneguts i comentats- visqueren llurs hores d'esbarjo, cadascun d'ells d'acord amb el seu tarannà.

Aquell estiu, les terrasses i els salons de l'Hotel Mediterráneo eren de gom a gom, sobretot les nits. D'estrangers n'hi havia pocs, atès que havien estat evacuats per les seves respectives ambaixades. D'espanyols, en canvi, n'hi havia molts. Representants de comerç, empresaris, noviis, las quals el cop d'Estat va sorprendre embadalits, s'hostejaren a l'Hotel Mediterráneo, tot esperant que s'aclarís la situació política. D'altres, com els toreros Ignacio Sánchez Mejías i Juanito Belmonte, esperaven l'ordre de matar sis jònecs en el Coliseo Balear, perquè s'havia suspès l'espectacle anunciat per aquell denou de juliol. Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament il·luminades de l'Hotel Mediterráneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assasinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou Règim.

Rossi, cada vetlada, des d'un dels vaixells amb bandera italiana amarats en el Port, solia comunicar a Roma la situació militar de l'Illa i aprofitava l'avinentesa per sopar a bord. A les deu, aproximadament, el recollia el seu xofer en un Peugeot gris, PM 6869, requisat a Ca Na Maria des Cego, i el traslladava a l'Hotel Mediterráneo. Al bell punt de conèixer minimament les carreteres, volgué conduir el seu propi cotxe: un Renault vuit cilindres, de color negre, propietat d'En Planas de Sa Pobla.

I així com de día Rossi -un personatge calcat dels feixistes de "Novecento" o de "Gronache di Poveri Amanti"- es dedicava a guerrejar o fer, per tot arreu, proclames insuflades de patrioterisme, es resercava les nits per practicar el noble esport de l'amor.

"Avui - contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor,- he fet una revisió a les 5 milicianes de Bayo, que hem detingut. N'hi ha una que és verge"

"Volglio una signorina!"

-"Voglio una signorina"  deia al seu xofer- "Volgio una signorina"

N'Enrique Mora s'encarregava de seleccionar-les i de contractar-les. Ordinàriament eren senyoretes -cosa que no s'imaginava un Comte Rossi ben poc perpicaç- acostumades a jeure a llit extern. Gairebé totes elles procedien de Ca N'Elena, una casa de cites situada a les escales de darrera el Teatre Principal, i s'empolainaven d'allò més per tal de visitar l'home que ostentava el càrrec de "Inspectore Generale delle Troppe Operante". Arribaven al Mediterráneo al voltant de les onze, vestides elegantment i ornades amb pamela. Pujaven sense escometre ningú a l'habitació de Rossi, i estaven amb ell fins a les tres o les quatre de la matinada. Després el Comte les obsequiava amb deu duros -per comprar-se roba o perfums: ignorava que fosin professionals -i el xofer, altra volta, les acompanyava al bordell, Na María sa magra, era la seva preferida i el visitava amb una certa frequència. D'altres que també col·laboraren a fer més agradable el descans del soldat, foren Na Dolores i Na Margalida sa grassa. Aquestes dones cobraven un duro ia cada client i Rossi -al qual se li calculen uns ingressos d'unes tres mil pessetes al mes- era un client molt aviciat. Quan deia: "Voglio una signorina per bene", donya Elena es desteixinava servir-lo, per bé que el perspicaç xofer sempre volgué tastar la mossa -gratuïtament, és clar- abans de portar-la al seu senyor.

Els primers pilots mecànics italians arribats a Mallorca

 

 

 

 

 

Segell que marcava la correspondència del fals comte Rossi

"Prima io!"

"Prima io" deia, l'endemà a Enrique Mora, un Rossi exultant de masclisme i aromant a pòlvora i, aquest, somreia, comprensiu, perquè estimava de debò el seu líder. De fet, de les vint o vint-i-cinc dones que formen l'aureòla romàntica de Rossi al llarg de la seva breu estança a Mallorca, sols n'hi hagué una que no fos professional. Era una al·lota d'Inca que Enrique Mora, per ordre de Rossi, va recollir al seu poble, prop de l'estació del tren, i la portà a la casa del doctor Jiménez, a s'Aigo Dolça. que aleshores Rossi havia pres a lloguer:

No obstant això, conservava la seva habitació a l'Hotel Mediterráneo, de la mateixa manera que Leone Gallo, que havia llogat una casa al carrer de la Bonanova -avui en dia carrer Tinent Mulet- per mantenir més discretament les seves relacions amb Baeatrice, una jove italiana -també hostejada a l'Hotel Mediterráneo- que arribà a Mallorca pels voltants del quinze de setembre. Gallo era divorciat i -contrariament a Rossi- era un home introvertit. Pasava gairebé totes les vetlades als salons de l'Hotel i, de tant en tant, s'asseia al piano per interpretar tangos. Ara mateix, el seu ajudant -al qual anomenaren Antonio Salas de la Cabaña- el recorda interpretant "Mi Buenos Aires querido", tot cedit al prec de dues nines semblants a les seves "bambinas". Era un home solitari, que mai no va fer esquera ni dels seus amors ni de les seves conviccions feixistes. Sols una vegada organitza una festa al seu xalet- una festa que únicament compartí amb vuit persones, amb motiu d'un d'un discurs radiat del Duce. Els convidats begueren café i cervesa i escoltaren tangos, sense fer gaire aldarull. A l'entrada de fosca s'acomiadaren. Vulgues no vulgues, estàvem en guerra.

Tanmateix, "la vie en rose" s'instal·lava a les terrasses de l'Hotel Mediterráneo, obertes sobre la badia. La situació d'anormalitat que patia Mallorca únicament es detectava per l'excés d'homes uniformats que feien tertúlie als voltans d'aquesta o d'aquella taula i per qualque comentari improcedent que, de sobte, empastifava de mort i horror la tranquil·la convivència -a moments ben alegre i divertida- dels hostes.

-Avui- comentava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.

- Les afusellaren. Durant la guerra i a la immediata postguerra que aquí, a Mallorca, començà el quatre de setembre, el renou dels trets no travessà les parets de l'Hotel Mediterráneo. Juanito Belmonte i Sánchez Mejías anaven de bulla i congeniaven amb els "Dragones de la Muerte" que escortaven Rossi i amb el propi Antonio Salas de la Cabaña que, a diferència d'aquests, no portava uniforme ni s'havia pelat el cap. Antonio Salas vestia roba caqui i s'adornava el coll amb un mocador de seda amb els colors de la bandera espanyola. De fet, pretenía imitar Rossi que, molt amant de les robes sarsuelesques i coloristes, també s'hi anuava un mocador amb la bandera italiana- Un vespre, els dos toreros, tancaren Antonio Salas dins l'habitació d'una infermera que s'hostejava a l'hotel per tal de tenir cura d'un Oficial ferit al front de Manacor. Com es podia esperar la infermera mostrà el portal al soldat i el soldat maldava per explicar-li que difícilment podia anar-s'en si la clau estava rodada per fora. Amb tot això, alarmat per la cridòria, Rossi empegué la porta i veient que estava tancada, l'obrí d'una puntada de peu. L'esglai que se'n dugué el soldat en veure al seu davant un Rossi furibund, sols pot comprar-se amb el desconcert que l'envaí quan aquest, abraçant-lo efusivament, li repetí una i altra vegada:

-"Bene, Antonio, tu sei tan putero comme io!

Desfilada per Palma el 6 de setembre de 1936, Rossi a cavall

"Bono apetito generale!"

Es clar que Rossi, per histriònic, era de reaccions bones de calcular. Els toreros li tenien pressa la mida. Un dia un dels "Dragones" l'obsequià amb un paner de raïm i el Comte el mostrava, ufanós, pels salons de l'Hotel. Belmonte el va escometre:

- "Bono apetito, Generale"

-"Lei invitare, si piacce" - respongué tot assenyalant Antonio Salas- es un campeón comiendo uva".

- El fità Rossi, iracund:

-"Sedi qui, qui vincerà!"

I teca que teca, amdòs s'acabaren el raïm del paner davant la mirada mofeta de Belmonte, i Rossi encara n'envià a cercar més a la cuina; fins que el soldat, respectuós, va aixercar bandera blanca- Llavors Rossi va sentir-se absolutament feliç:

-"Lei, champion -repetia- Lei champion!"

Podia ser-ho. Al menys menjava a bastament per esser-ho, tot i que la seva alimentació era poc variada. S'atipava de "pasta acciuta", formatge i fruita. Bevia molt de cafè. Gallo tenia el mateix paladar, bé que menjava més frugalment. Rossi es feia portar d'Itàlia une peces de formatge de quaranta quilos cada una, que xapava a cops de destral. Cap dels dos, però, i possiblement cap dels aviadors italians que aquells mesos del trenta-sis residiren a Mallorca, provava l'alcohol. Tal volta obeïren una consigna dictada des de Roma, perquè l'alcohol, sovint sovint, fa perdre els estreps. Cirelli, distant i callat, mai no els va perdre. Rossi, histrió i lenguallarg, tampoc. En els moments de tensió, això sí, flastomava:

-"Porca Madonna -deia- Porca Madonna!"

Consule! ai consule!

Però callava de seguida, quan el Pare Adrover el recriminava, comprensiu:

-!Consule, ai Consule ...!"

"Consule, ai Consule ...! Possiblement, des de la seva Itàlia estant -una vegada recuperada per a la democràcia- evocà més d'un cop els dies de xafagor que feia de guerrer i les nits de l'Hotel Mediterráneo, a on per deu duros se sentia admirat i estimat. El tres de novembre, quan Mallorca ja era una terra trista, trista, trista, li reteren un homenatge al Teatre Principal, tot representant "Los Monigotes". Al cap de poc temps partí cap a Itàlia, deixant el seu nom escrit a una de las pàgines més sagnants de la nostra història moderna. Els toreros havien partit l'octubre i Cirelli se n'anà el gener del trenta-set, i ignor si morí en la guerra o en la pau. Beatrice va quedar-se uns dies, encara, potser per acomiadar-se d'un per un, i per sempre més, de tots els indrets estimats. Al cap i a la fi, ambdós havien tingut la fortuna de viure un bell romanç d'amor a una terra que aromava a mort.