Memoria Civil, núm. 20, Baleares, 18 mayo 1986

Miquel Ferrà Martorell

Desprès d'aquella primera lliçó, la desfeta de Porto Cristo, que havia entrat a força de sang, com la lletra i l'escola d'altre temps, passats aquells dos dies que semblen una eternitat, les castigades tropes del "capita" Bayo han de retrocedir cap a les platges i les rocoses costes baixes, negrenques i corcades, sempre batudes per les ones. Uns han retornat al punt de partida en honrosa retirada, disparant cul enrera els seus fusells o fen esclatar una bomba "laffite" entre les cames dels seus perseguidors. Altres, en vegonyosa fuita, han abandonat armes i companys, no veient altra cosa que la seva desesperada cursa. I malgrat que una junta de tècnics militars, fera a la cambra d'oficials del Ciudad de Cádiz, proposà a Bayo, ahir mateix, el reembarcament, aquest reaccionà contra els Claudicadors i els derrotistes, destituint als que se li oposaven i clamant i exclamant que una masa passa no fa un mal camí. Per tal motiu, segueix la lliuta, amb la tropa ancorada i ben ancorada a terra ferma, ben segur de recobrar el terreny perdut i encara de guanyar-ne més amb breu espai de temps i forta empenta. I continua el desembarcament, de manera que es calcula que el migdia del dilluns, hi ha de tres a quatre mil columnistes avançant terra endins. El comandament dels insurrectes "nacionals" es mostra preocupat ak davant d'aquesta onada, si bé la situació és confusa, i es queixa de manca de projectils a les bateries de 105, poques metralladores i manca total d'aviació, encara que s'esperaven hidros italians d'un moment a l'altre, demanats amb gran insistència, Mentre, Bayo, fa volar els seus aparells que provoquen, a cada punt, una certa desmoralització entre els destacaments defensius. A les 2 de la matinada del 18, Bayo, amb parpelles pesades i mà una mica tremolosa havia escrit:

Ahir tinguerem molt mala mar, obstaculitzant el desembarcament i aquest mateix temps tempestuós va fer impossible el vol aeri a la tarda. L'enemic ... ens féu molta resistència i ens causà moltes baixes. Avui m'he dedicat a fortificar tot el terreny conquerit i tinc ara mateix, el front separarat en seccions, cada qual al càrrec d'una força diferenta. Avui ha acabat el desembarcament de personal i demà potser acabi el de material, sempre dificultat per l'artilleria de terra contra els vaixells, que s'han de decantar molt de la costa

Bayo potser dubtava al davant de cada mot d'aquella comunicació o despatx dirigida als "presidents" i "ministres". ¿Que en diria el president del Consell de Ministres? ¿I el minsitre de la Guerra? ¿I el president de la Generalitat? Evidentment, dins la seva tropa, tan imprengnada de la ignorància de la gran massa desheredada de tota educació i fortuna, n'hi ha que pensen que a ull de soldat d'espardenyeta, l'illa, és molt més gran del que pogués semblar dintre de la imaginació o sobre el paper d'un mapa. I ara, la balear major, resulta inmensa, inmensa, com un continent ...

Les tripulacions mereixen tota casta d'enhorabones pel seu comportament, valentia i treball. Quasi totes les nostres baixes no han estat de l'artilleria, molt nombrosa i manejada per competents oficials d'aquesta Arma ...·

Bayo sap que això no es veritat. No pot amagar quasi mig centenar de baixes sota tal pretexte. Potser recorda els morts i ferits de l'hospital de sang, a l'hotel Perelló de Porto Cristo, on un grup de monges, vestides com les altres milicianes de Sanitat, eren obligades a col·laborar. In en aquell hospital els morts de la columna s'hi amuntegaven. Uns ferits greument de baioneta pels legionaris, altres amb el cap esclatat d'un tir de fusell, molts amb les butzes clivellades de metralla ... ¿Artilleria? Si, pero ...

Avui s'han passat a les notres lines un sargent radiotelegrafista, alguns soldats d'Infanteria, un grup de camperols i ens diuren que els desertors entre les files de l'enemic seran molts més ... En canvi l'esperit de la meva columna és excel·lent i hom treballa molt.

Aspecte d'un carrer de Son Servera després del primer bombardeig.

El desembarcament prosegueix a les cales Petita i Morlanda, així com a la de Mireia, Punta Amer i arenal de Son Servera, alhora que la tropa "nacional" ha d'anar ocupant tota una cadena de pujols i pujolets: Son Carrió, Torre Vella, Torre Nova, Rafal Sec, Puig de Ses Talaies i més a la dreta, Son Font i Son Corp. I mentre als republicans, desplegats en guerrilla tot al llarg d'aquesta linia, no aconsegueixen depassar els tres quilòmetres terra endins i s'han d'escampar per un front litoral de més de dotze, l'exèrcit illenc es reforça moral i materialment amb l'arribada de tres hidros italians que fent diverses passades sobre els vaixells, bombardejen la zona ... I a les 13,30 d'aquest dia el "capità", comunica:

Capità Bayo a cap d'esquedreta de Maó; Avui ens han bombardejat tres hidros trimotors Savoia; tiraren pèssimant doncs, malgrat el gran nombre de bombes llançades sobre el vaixell-hospital principalment, no acertaren els transports que aquí hi havia. Us don avís per tal de que sortigeu a donar caça als esmentats aparells desseguida que es deixin veure ...

Inquiet per la presència aeria, Bayo, transmet una serie de comunicats demanant ajuda inmediata. Després, estableix el seu quarter general a Sa Coma, un mas enlairat sobre un pujol, de murs ben gruixuts i estructura reforçada. Els vaixells s'acosten ara més a la costa i deixen vomitar els seus canons sobre les posicions dels facciosos. Retronen els canons i sembla retronar alhora, el cel i la terra. Per això, el corresponsal d'un diari valencià diu als seus lectors:

Quan les orelles queden inservibles, un ja no sent l'esclat dels canons. Només un aire, espantosament vibrant. Tres hores. I després: Alt el foc! L'aviació ha llançat quatre-centes granades i els canons, metralladores i fusells no han deixat de disparar un sol moment ...

Però fin i tot, la mort diaria pot esser monotonia i el temps, que en els moments d'angúnia sembla aturar-se, de sobte es precipita. I així, Bayo, aquest 19 d'Agost, llança el gruix dels seus homes sobre Son Servera, (estratègica vila, creuer de carreteres i línia de ferrocarril, resguardada per dues elevacions, Sob Corp i Sa Font) trobant pel camí forta resistència, Així doncs, la gran ofensiva no esdevé fins el dia 22, a les dues i quart de la tarda.

La gran ofensiva

Les bombes caven ja sobre la població des dels avions i els navilis, entre els que es troba, vingut de Cartagena, com un protagonista més de la tragèdia, el cuirassat Jaime I, amb canons de gruixat calibre, i que és també tot un símbol pels catalans de la columna. La lluita és feresta. I Son Servera, segons un testimoni, sembla el cràter d'un volcà en erupció, Les cases cauen estrepitosament i s'aixequen al cel núvols de fum i polseguera. Tot retrona, L'esclafit de les bombes navals i aeries i el xiular fosc de les dues peces de 105 situades a l'entrada del poble. Arribats a tal punt, els relats es contradiuen i les informacions d'un bàndol i de l'altre s'oposen diametralment, fruit de les propagandes triomfalistes dels bel·ligerants. Cada periodista, cada corrsponsal de guerra, cada diari de butxaca ... tot pot esdevenir, a cada moment, font de llegenda. Però veiem els fets reconescuts d'ambdues parts: Son Servera és ara el camp de batalla, mentre els "nacionals" controlen Porto Cristo i els legionaris del "Tercio" segueixen clavats sobre la Torre del Moro, ben disposats a no vendre un pam de terreny. I a Son Servera la lluita es perllonga els dies, ara més que mai inacabables, 23, 24 i 25. Els nacionals han instal·lat a Son Manxo una bateria de 7,5 que contrarresta a la que Bayo fa funcionar des de Sa Coma. Però el 26 arriben reforços republicans des de Barcelona a bord del Ciudad de Cádiz.

Reforçós i conquesta de Son Carrió

Són devers mil milicians, entre els que es compten una trentena de dones i amb una nova envestida dels milicians s'obrin pas cap a Son Carrió, concentrant el foc d'artilleria sobre Son Manxo i els molins de vent de la plana, que defensen el pas vers el llogaret. I Son Carrió, entre pujols molt empinats i rocosos, pelats de boscatge, cau finalment. Cinc avions el bombardejen de metralla i projectils, a més dels que hi llança l'escuadra. Fugen defensors i veins, alhora que la Centuria Chapaiev, de Girona, comandada per Lluis Otero, secretari de Propaganda del PSUC, entra victoriosa al petit nucli urbà, ocupat i saquejat inmediatament. Així, un testimoni feixista, que tot visitant les diverses posicions del front, s'aturà a Son Carrió, digué:

El lloc estava tan batut i dominat per les forces marxistes, que ocupaven les altures inmediatas, que el puis de l'esmentat poblet semblava un autèntic tapís de projectils de fusell i metralladora ...

La impossible conquesta de Son Servera

La conquesta de Son Servera serà anunciada també el 26, en una crònica on s'especifica: Son Servera ja és definitivament nostral Es tracta d'un petit poble d'uns 900 habitants ... Però en honor a la veritat, cal aclarir, que Son Servera no fou mai lliurada del tot als invassors. L'avançar ara i retrocedir suara, per a recomençar de bell nou, semblava un joc etern. Només sobre les cases de Son Carrió podrà esser finalment issada la bandera de les forces de Bayo, però ... ¿Quina bandera? Allà, entregats al saqueig, els de la "chapaief" compartien el pobre botí d'una pobre victòria amb els seus companys de la CNT i de la UGT ...

Està clar que la guerra no es guanya amb sigles i que "l'art" de la guerra no és cosa de sindicats obrers. Com en tot, la professionalitat no pot esser mai suplantada per l'ensusiasme i les idees, A tal conclusió pot arribar un altre testimoni, quan ens conta que en aquells moments, una tropa mancada dels mínims serveis d'Intendència militar acaba per desembocar en el més sorollós dels fracasos.

Jo era soldat de guarnició a Maó, regiment d'Infanteria de Balears número 37 ... Arribaren a la platja dues companyies de metralladores, fortament castigats per una bateria de campanya, que per fortuna féu callar amb els seus canons el cuirassat Jaime I, però ens trobàvem nirviosos pel fort tiroteig que hi havia per tot arreu ... La nostra preocupació, els dies següents, fou la de trobar quelcom de queviures. Durant set llargs dies no reberem ni un troç de pa ni aliment algún. Després de netejar d'ametlles una era i de menjar sindries verdes tres dies seguits, cercant refugi a un mas, vaig trobar el sostre ple de sobrassades, Us puc assegurar que mentre aquestes duraren, em vaig oblidar completament del que estava fent allà ...

Però Antoni Mallorquí, el soldat republicà que fa ara una dotzena d'anys confiava aquesta memòria de vellesa a una famosa revista de divulgació històrica, afegeix en uns mots que no poden esser més simptomàtics de la desorientada penúria d'aquells milicians, que com diu el coverbo, potser anaven units, però massa revolts ...

Quan intentarem establir una operació de guerrilla, descobrírem a l'enemic, que es trobava a un poble, el primer poble mallorquí que jo veia i del qual no vaig arribar a saber ni el nom, doncs la metralladora que tenien situada al campanari escombraba completament el pas per arribar al primer cap de cantó d'aquella vila ...