Central sindical autònoma, d'àmbit estatal i orientació anarco-sindicalista, fundada a Barcelona el 1911. A més de defensar els interessos dels treballadors, pretén socialitzar els mitjans de producció i fer desaparèixer el capitalisme i l'estat. S'estructura com una confederació a la qual s'adhereixen els sindicats obrers i altres organitzacions llibertàries. A Mallorca s'hi vincularen diverses entitats, com el Centre de Picapedrers, el sindicat La Metal·lùrgica i la societat de terrissers, les quals, el mateix 1911, fundaren a Palma la Federació Local d'aquest sindicat. Les dues primeres entitats ja havien participat en el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (Barcelona 1910), l'embrió de la futura CNT. Poc després, el 1914, s'adherí a la Federació Local de Palma el Sindicat Obrer del Calçat. Durant aquesta època varen esser membres destacats el picapedrer Joan Ordinas i els ferrers Jeroni Binimelis i Antoni Ramis, que, amb altes publicaren El Rayo (1912-14). A Inca, els sabaters de La Justicia i els picapedrers del Progés s'adheriren a la CNT, influïts pel pintor Joan Marroig Vicens, i a Felantix s'organitzà el grup anarquista Obradors (-1913). Poc després, es consolidà la implantació de l'anarcosindicalisme amb la creació de la Federació Regional Sindicalista i la Federació Regional de Solidaritat Obrera (1914). El 1916 i el 1917, la Unió General de Treballadors -UGT- s'aproximà al sindicat llibertari per crear organitzacions unitàries. Així, els anarquistes participaren en la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble. La creació, el 1919, de l'Ateneu Sindicalista de Palma, i l'edició del periòdic Cultura Obrera, donà una forta empenta a l'organització llibertària, a la qual s'adheriren noves societats obreres, de fusters, xocolaters, treballadors del moll, repartidors de diaris, adobers i vidriers. Llavors, s'expandí per la Part Forana, a Inca, Manacor, Sóller, Andratx, Felanitx, sa Pobla, Sant Llorenç des Cardassar i Calvià, i arribà fins a Menorca. Aquest mateix any, i davant la manca de subsistències, organitzà una vaga general a Palma i a Inca amb enfrontaments amb la Guàrdia Civil. En aquests anys, destacaren com a militants Joan Bauzà, Antoni Bestard, Joan Perona, Antoni Sánchez i Cosme Salvà. A principis de 1920, es produí la ruptura amb la UGT, arran de l'expulsió de Miquel Rigo i el seu grup de la Casa del Poble. Aleshores, fundaren la Federació Regional del Treball de Mallorca, i crearen sindicats únics amb els comunistes escindits del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la UGT. La creació de la Confederació Regional del Treball de les Balears (1922), com una nova organització regional, reafirmà els principis anarco-sindicalistes i aglutinà els sindicalistes de Palma - del metall, la fusta, els transports, la construcció, l'alimentació i els oficis diversos -, Manacor, Inca, Andratx, Sòller i Menorca. Dirigits per Miquel Rigo (secretari general) i per Sebastià Alorda, afrontaren la qüestió dels seus presos, la reorganització dels sindicats únics i l'organització dels camperols i els mariners. La dictadura de Primo de Rivera, el 1923, la il·legalitzà, suspengué Cultura Obrera (1924) i desvià molts de sindicats cap a la UGT, organització permesa a causa de la seva aliança amb el govern. El 1929, va dur a terme una forta campanya contra els comitès paritaris, essent legalitzada l'any següent. Quan es proclamà la República (1931), s'hi oposà. Es reorganitzà en sindicats únics i així impulsà importants vagues als sectors de la fusta, dels treballadors portuaris, del vidre i dels pescadors, i sobretot les vagues generals de 1932 i 1933, que seguien els principis revolucionaris de la Federació Anarquista Ibèrica -FAI-. A causa de la revolució d'octubre del 1934, sofrí una forta repressió governamental, que fou contestada a totes les illes a través del Comitè Pro-presos Regional de Balears i el Comitè Regional de Grups Anarquistes de les Balears, de la FAI. Varen mantenir posicions contràries als comunistes i als socialistes i obstaculitzaren les aliances obreres. Durant aquets anys republicans destacaren Cristòfol Pons, Juli Quintero, Ramon Ausó, Miquel Rigo, Bartomeu Alberto, Gabriel Buades, Antoni Ripoll i Atanasi Rituerto. Propugnà l'abstenció a les eleccions de febrer de 1936. L'aixecament militar de juliol de 1936 coincidí amb un ple regional de sindicats de Balears. A partir de llavors, fou il·legalitzat i perseguit pel nou règim franquista. (...) (EP)

Gran Enciclopèdia de Mallorca

vol. 4  pàgs. 28-29