El reembarcament i la guerra: el camí de la llibertat

Entrevista: Joan Llull

Memoria Civil, núm. 25, Baleares, 22 junio 1986

Llorenç Capellà

Joan Llull Durán té actualment setanta-set anys i tot i que es fa palesa la marca del temps sobre el seu cos feixuc, quan s'empina, conserva, encara, l'aspecte imponent d'aquell jovençà dotat d'una força descomunal. Alt, ample de pitrera, si en ple dia obre les mans enlaire deu tapar el sol.

Aquest home, de somriure infantil i esguard desconfiat, era el petit dels cinc germans de Can Gallina, que l'any trenta-sis es veren inmersos dins el terratrèmol de la guerra. Diguem-ho de seguida: dels cinc -quatre mascles i una dona- en moriren dos, i els altres patiren presó després d'haver viscut una aventura que ells mateixos haurien qualificat d'inversamblant si els l'hagués predit una pitonisa. Vet ací, però, com la guerra va canviar el curs de les seves vides, fins alehorees presidides per una beneïda monotonia rural. Joan Llull, concretament el devuit de juliol del trenta-sis era a San Llorenç -el seu poble nadiu- i acabà la guerra a València, vestit de carrabiner. Tot seguit contam la seva història.

 

 

Joan Llull, acotat, amb un dels seus germans i Jeroni Cucallada que va escapar-se de l'afusellament

- L'amo En Joan, recordau el juliol del trenta-sis?

. Me'n recordaré sempre: arribaven de Palma notícies d'un cop `d'Estat, però ningú no sabia explicar amb deteniment quina era la situació. Deien que mitja península era d'un i l'altra mitja dels altres.

- Estàveu afiliat a qualque partit, vós?

- Afiliat ...? No putes ... ! Tant els meus germans com jo érem republicans. No volíem saber res de partits polítics ni de sindicats.

"Els quatre germans decidírem no deixar-nos agafar com si fóssim ovelles. I decidírem travessar el camp de batalla cap alt i a bon pas"

- En canvi, tot just esclat l'Alçament vos feren a prop. No devíeu ser un sant de guix-

- Idò, sap què passava ...? Que ni els meus germans ni jo consentíem que ningú ens escopís a la cara i, en aquell temps. al pobre li escopien a la cara. Però, quedi clar: nosaltres no érem polítics. Si no sabíem llegir ni escriure, quina política fer?

- Quan decidíreu amagar-vos?

- Tot d'una que començaren les detencions. Detingueren En Terranova, En Tomaset, En Cucallada i comprenguérem que havia arribat l'hora d'acopar-li. A la possessió de Tenge hi havia un garrover molt gros i domíen sota el seu brancatge. Allí ens hi arribàrem a reunir més de trenta homes, tots fugitius.

- I havia menjar per tots?

- A les casetes dels voltants sempre hi trobávem un mos de pa. D'altra banda, les famílies respectives procuraren fer-nos arribar el companatge.

- Hem d'aclarir, l'amo En Joan, que els amagats de la seva familia eren únicament els quatre germans. La seva germana va continuar en el poble.

- Sí. I és clar, que si. La detingueren més envant. De fet no podíem imaginar que aquell rebombori tingués les tràgiques conseqüències que va tenir. Nosaltres, els Gallina, ens crèiem que volien aglapir-nos perquè érem molt forts i quan pel poble se repartien copinyes no érem dels que fan passa enrera. Venint de front ningú no ens podia posar la mà damunt.

"Només ens passàrem tres germans. En Llorenç tornà a caseva. La seva esposa esperava un fill. Ho arrobà el migdia. El mateix vespre el mataren a Manacor"

- Però, vet ací, que sota l'admeten ombra del garrover vos degué arribar la noticia dels primers afusellaments a Manacor.

- I ves ...! Els quatre germans decidírem no deixar-nos agafar com si fóssim ovelles. Qui s'atrevís a acostar-se a nosaltres, més li valdria no haver nascut si no ens encertava al primer tret!

- Uep, no anàveu de berbes.

- De berbes, diu ...? I què hi hauria anat vostè ...?

- Supòs que no. Però, digui'm: estaveu armats?

- O no teníem les mans? Ens bastaven les mans.

- Malgrat tot. a mesura que passaren els dies extremareu les precaucions.

- I tant: havia desembarcat Bayo i hi havia molta maror. Ens amagàrem a l'escola de Son Boga, prop de les pedreres d'En Banyeta. Aquelles contrades ens eren tan conegudes com el corral de ca nostra i, de tant en tant, pujàvem damunt el Coll d'Artà, a la muntanya de s'Esquerda, i ens fixàvem en les posicions dels dos bàndols contendents. Els republicans allí, més enfora. I els feixistes ací, més a prop. Decidirem travessar el camp de batalla.

- Tots quatre, ho decidireu?

- En Jaume, En Guillem i jo, que érem els tres que quedàvem. En Llorenç havia tornat al poble, perquè la seva esposa havia de tenir un fill.

- I decidí tornar-hi així, per les bones ...? Donant el pit?

- Ca, barret! Un familiar de la seva esposa, molt influent, li féu saber que podia tornar tranquil, perqiè no li passaria res. Ell s'ho va creure i tornà a caseva. Hi arribava un migdia i el mateix vespre ja se l'emdugueren, No va conèixer el fill.. El mataren al cementirir de Manacor.

"Travessàrem el camp de batalla en ple dia. A la nit els sentinelles estan a l'aguait"

- Com ho sabeu amb tanta certesa?

- Perquè dos dels que havien de morir amb ell, aconseguiren escapar-se. Un era un foresteret que viva a Son Servera i l'anomenaven La Cucaracha. L'altre era En Jeroni Cucallada, conco de la meva dona. Els duien a matar a ells i d'altres, tots amb les mans fermades per la mateixa cordellina. Dins el camió que els transportava al cementiri, el conco En Jeroni va tallar la corta a mossegades, i quan va aturar-se, tots botaren l'un per ací i l'altre per allà. A En Llorenç el caçaren. En canvi, a Em Jeroni Cucallada li clavaren un tret a la panxa, però com que era panxut els greix va detenir la bala. Ferit i tot se les enginyà per botar una paret i va amagar-se pel camp. Passats ims does va fer-se eñ topadís amb la seva germana, que era comare, i li embolicà la ferida. Quan aconseguía passar-se a les files de Bayo ens comunicà la mort del germà.

- D'acord- Retrocedim en la narració- Vosaltres. els germans Gallina, sou damunt la muntanya de s'Esquerda.

- Sí. Decidírem travessar d'una banda a l'altra en ple dia, perquè la nit és molt puta i els sentinelles sempre estan a l'aguait. Partírem des des Rovellar, cap alt i a bon pas. No trobàrem ningú en tot el camí.

"A Sa Coma, si volíem ajudar a la cuina o fer net, ajudàvem. Però no ens donaren armes"

- Quin temps estiguéreu per arribar a la zona republicana?

- No li ho puc dir amb exactitud. Això sí: ens posarem en marxa amb les primeres clarors i arribàrem prop de migdia.

- I és un camp descobert aquest que travessareu?

- Totalment. No hi ha ni una mata.

- Doncs estireu d'acord amb mi si vos dic que vareu néixer amb la guixa per amunt.

- Home, ja pot esser, ja ...! De tota manera anàrem amb puteria. Els feixistes vigilaven Son Servera i nosaltres els passàrem per l'esquena, per mig de Pocafarina.

- I els rojos ja vos esperaven amb els braços oberts-

- Por pensar! Des de qualque amagatall un roig ens va demanar: "Quine va!  i nosaltres contestàrem; "Sa República! i al punt ens rodejaren mitja dotzena amb les armes a punt de disparar. Malgrat tot, comprengueren de seguida que ni eks enganyàvem. Ens donaren menjar.

"Tant els meus germans com jo, érem republicans. No volíem saber res de partits polítics ni de sindicats. Però no consentíem que ningú ens escopís a la cara, i en aquell temps. al pobre, li escopien a la cara"

- I després?

- Ens dugueren a Sa Coma i vàrem comparèixer davant un capità del qual no record el nom. Era petit, iaxò sí que ho record, molt petit. Ens demnà per la situació de les tropes enemigues i li diguérem tot quan sabíem. Ben aviat ens deixà a lloure.

- Vos fa armar?

- Això sí que no. Si volíem ajudar a la cuina o a fer net, ajudàvem. Però no ens varen donar armes. Al cap d'uns dies va arribar En Jeroni Cucallada i vingué d'un pèl que no l'afusellassin.

- Idò això suposava ploure damunt banyat: venia amb la panxa foradada.

- I tant! Però quan li digueren: "Quién va!" en lloc de respondre "sa República!" va dor "sa falange", i no li dic com el volien fotre! Això no obstant, comprengueren el seu error i l'enviaren a un hospital de Barcelona.

- Vosaltres, l'amo, no trigaríeu gaire a anar-hi.

- Però primer passàrem per València. Embarcàrem amb el gruix de l'expedició el quatre de setembre. Feia dies que l'aviació italiana ens arruixava de valent i no calia esser gaire espavilat per veure que les coses no anaven bé per als republicans.

No obstant això, molts de milicians no volien reembarcar-se. Deien que els nacionals no els podrien fer retrocedir.

- Així que la tropa sabia que abandonaven Mallorca.

- I ves ...! N'hi havia que s'ho ensumaven.

"A Barcelona ens allistarem i marxàrem al front. Vam estar plegats els tres germans, una temporada. Després els dos germans meus van ser destinats a Barcelona i jo als carrabiners a València. Un morí a la guerra. L'altre s'exilià França

- Bé: ja vos tenim a València. I de València a Barcelona. No havíeu sortir mai de Mallorca, l'amo En Joan?

- Jo no. Els meus germans, sí.

- I què `pensareu, tot just arribar a la península?

- Anar cap al front i guanyar pessetes. Què podiem fer enmig d'aquella ciutat sense tenir on caure mort?

- Quin era, en aquells moments el pagament que rebia un soldat?

- Deu pessetes diàries. Tot d'una ens enviaren per Osca, a un indret que li diuen "El Carrascal". Jo no sabia exactament quines terres travessàvem, però de "El Carrascal" sí qie me'n record: allí entràrem en combat.

- I quina sensació vos produí participar en una batalla?

- Qué vol que li digui? Cap.

- Que per ventura estàven acostumat a caçar conills per San Llorenç?

- Home, si sabia caçar em diu? No em faci rialles: i tant que en sabia!

- Un detall, l'amo En Joan. Al front, seguien  plegats els tres germans?

- Unicament una temporada. Ells dos varen esser destinats a Barcelona i jo vaig  passar al cos de carrabiners, juntament amb un glossador de Son Servera que nomia Fornés. Ens destinaren a València. Vaig fer la guerra aquí i allà, però no me'n record del nom dels pobles per on passàrem.

- Escoltau. on vos va sorprendre l'acabament de la guerra?

- Damunt el moll de València, tot fent guàrdia. Vaig entregar les armes i em deixaren córrer. Al cap d'un parell de dies, però, va sortir una disposició que deia que tots els que volguéssim retornar a la pròpia terra ens presentàssim a la plaça de braus. Jo vaig anar-hi i d'allí em dugureren a un camp de concentració.

- Que per ventura no vareu fer saber als vostres carcelers que Mallorca queia al bel mig de la mar?

- I ves ...! De fet m'enviaren cap aquí dues o tres setmanes després. Millot dit: em traslladaren amb tren a Barcelona i vaig baixar-ne a l'estació, deixat de la mà de Deu. Sortosament, un mallorquí de S'Arracó, que tenia una fonda, em donà menjar i jeure. I vint-i-cinc pessetes per afaitar-me- Duia set o vuit setmanes sense afaitar-me i jo mateix m'espantava de mirar-me al mirall.

- En una paraula l'amo, tornàren a Mallorca afaitat.

- I vaig presentar-me de seguida a la caserna del Carme. Vaig quedar retingut a l'espera de judici.

- Quina pena vos demanaren?

- L'acusació em demanava sis anys i un dia i finalment em condemnaren a poca cosa. A tant poca cosa que entre la peripècia que havia viscut pel camp de concentració de valència i la retenció que havia sofert a la caserna del Carme, la pena ja estava complida. Però contràriament a allò que imaginava, no em posaren en llibertat. M'engarjolaren a Illetes, i de tant en tant, em traslladaven al calabós de la caserna. Entre una banda i l'altra m'hi vaig passar més de tres anys.

- I no vareu demanar cap mena d'explicació?

- Ben alerta! Finalment em posaren en llibertat i vaig quedar-me treballant a Palma, de picapedrer. Quan em vaig decidir a retornar a Sant Llorenç. m'hauria d'haver equivocat de camí. Tot just trepitjar el poble, els poderosos es mogueren i em desterraren a València. Vaig estar-m'hi vuit mesos.

- Teniu odi?

- I tanmateix de què em serviria tenir-ne? En aquells moments no en perdonava cap. Però ara? Quasi tots els que em volgueren mal ja són morts.

"I, tornat a San Llorenç, els poderosos es mogueren i encara em desterraren a València"

- Què va fer-se dels vostres germans?

- En Jaume morí d'un tret, abans d'acabar la guerra. En Guillem va romandre a un camp de concentració de França i retornà a Mallorca. No record quin any.

- I de la vostra germana?

- Va estar tancada per roja.

- I digau-me, des de l'acabament de la guerra ençà, vos heu interessat per la política?

- Gens ni mica. No en vull saber res.

- Vos escalivaren de per vida?

- No, a mi no m'escaliva ningú. No m'escalivaren. Però. em cregui, un home que no sap lletra ho ha de deixar anar tot. D'altra manera li plouen clotellades de tots els costats.

A la Plaça de Catalunya, davant l'hotel Colón, seu del PSOE, Jeroni Riera, els germans Galina (a la dreta de la foto) amb altres mallorquins entre els quals distinguin Oliver Domenge batle de Felanitx (primer a l'esquerra i Francesc de Sales Aguiló, quart dels personatges drets.

 

 

 

 

 

 

San Llorenç d'es Cardassar / Nits solcades d'espurnes, niguls de fum, i fogonades

Memoria Civil, núm. 19, Baleares, 11 mayo 1986

Damià Quetglas