San Llorenç d'es Cardassar / Nits solcades d'espurnes, niguls de fum, i fogonades

Memoria Civil, núm. 19, Baleares, 11 mayo 1986

Damià Quetglas

Salvador Galmés, el capellà Capirró de San Llorenç. va descriure amb fidelitat i verisme el món rural que l'envoltaba de primeries de segle. Si la fatalitat tràgica d'aquells homes i dones aferrats a una terra hòstil prenian d'una violenta enegia i d'una tendresa incommesurable a las narracions, en la vida qüotidiana del anys trenta aquell petit univers es solcà d'espurnes tràgiques en un tràgol mereixedor de ser descrit pel mossén.

Ametllers i figueres per a terra prima i una mica de blat per a les més grasses ocupaven les hores d'aquells pagesos, els quals només sabien resar i treballar, segons George Sand. L'any 1909, però Gaspar Riera Ferrer, manifest republicà amb motiu de la Setmana Tràgica de Barcelona, va prendre la vara municipal, degut a la mort del batle.

Els senyors de possessió van decidir que no es repetís el fet i els lligams per estrènyer la gavella política van ser renovats. Amb el temps, però, nous rics es feren amb les propietats inamovibles i un català, un tal Miró, establí a aquell poble de pacients mans femenines un taller de brodats. Nous senyors feien partit diferent.

Així, quan les eleccions del 31, els verguistes ja eren més forts que els tradicionals conservadors i van treure majoria. El secretari Biel Carrió, germà de Salvador Moreno, cacic de Sant Llorenç, s'encarregà de proclamar la república i que les eleccions fossin anul·lades. I amb tal que no guanyessin els verguistes recolçaren a la mitja dotzena de republicans que hi havia al poble. Però tornaren a guanyar els verguistes, sota la denominació de republicans de centre, el 30 de maig, a la repetició de les eleccions.

Sense batle ni electricitat

El cap dels verguistes era Joan Nadal Umbert, propietari de la central elèctrica de la carretera de Son Servera. Es presentà per Batle, però s'havia de renovar el contracte de l'ajuntament i el càrrec era incompatible, com recordava l'oposició. Interinament ocupà el càrrec Bartomeu Umbert.

Les condicions de contractació del suministre elèctric no foren acceptades per Nadal, que s'enfrontà amb Umbert. Entre una cosa i l'altre, fins el 20 de novembre no arribà el nomenament definitiu d'un tercer, que no entrava en discòrdia.

Nofre Soler, en Socias, quan va prendre possessòria, decidí que l'ajuntament tengués instal·lació pròpia sense dependre de la central. Amb mil duros es comprà el material a Miquel Nebot de Son Servera i el contracte de suministre es deixà a triar el propietari de la central entre els millors que tenguessin fets els pobles de característiques semblants a San Llorenç.

Així el 1935, Sant Llorenç recuperava un servei elèctric i aconseguia no tan sols tenir llum les vetllades fins a les 12, sinó tot el día.

Del pla escolar al carrer major

La central elèctrica passava amb clovelles d'ametlla i llenya i les escoles, en cases llogades. Així doncs, l'ajuntament es proposà crear l'escola graduada. Per convèncer als regidors van fer arribar a San Llorenç D. Joan Capó. Es determinà comprar un solar de 3.000 metres a raó de 3 pessetes el metge, però no hi va haver inteligència per decidir quin solar s'adquiria.

I és que la vida social del poble s'havia estirat tant, que al carrer Major, centre neuràlgic de la localitat, verguistes, des del café de Ca'n Canyet, i republicans, des de Ca'n Cucullada, tenien els seus enfrontaments, mentre els vells conservadors es mantenien impassiblement fora de joc. Si quan entrà la República, el comentari era que els republicans s'havien menjat l'egua d'un conservador per celebrar-ho, ara els republicans es sentien envalentonats com per apredegar el verguista Umbert, mostrar un destraló al batle Socies o envestir a Joan Nadal si es tallava la corrent mentre feien reunió a la Societat.

Una plomada deixà el poble sense ajuntament i sense rector

La victòria del Front Popular al febrer del 36 donà encara més força al grup de republicans, que miraven cap a Manacor per renovar el seu esperit republicà. També abocava cap a aquest centre comarcal la gent descontenta amb l'ajuntament. Així en Sebastià Pujades de So'n Negre, mestre d'escola, es sentia perjudicat pel pla escolar i s'apuntà a Falange. Repartia clandestinament propaganda, Es deixà a la barberia i un tal Fornés el denuncià.

Aquests dies, però, els republicans havien decidit actuar. Una nit acudiren a la casa del batle i li pregaren que fes fugir del poble el rector. Pere Santandreu, vilafranquer d'origen, es mostrava molt integrista i sempre enfrontat al poder polític, Si sabia que era una al·lota anava al ball, la despuntava d'Acció Catòlica o descaradament le negava la comunió. I en aquest sentit puntetjava també als republicans.

Escrivia, el rector, un diari on relata que el batle s'acovardí davant les pressions del republicà i li comunicà la conveniència que només acudís a dir missa els diumenges. La guàrdia civil també intervengué en aquest sentit i, dia 23 de febrer, escriu al diari que se'n anà del poble.

Un mes desprès. el 24 de març, un ofici del Govern Civil destitueix l'ajuntament considerant la descoordinació de la política municipal amb els temps que corren i els avalots que es produeixen.

Una comissió gestora presidida per Antoni Sureda Planisi es fa càrrec de l'ajuntament i acelera l'activitat municipal, molestant algun cop al grup de falangistes que s'han organitzat a San Llorenç, però els esdeveniments es precipiten i els militars aixequen el Marroc. El 19 de juliol no es veu cap republicà pel carrer Major.

El reembarcament i la guerra: el camí de la llibertat

Memoria Civil, núm. 25, Baleares, 22 junio 1986

Entrevista: Joan Llull

Regugi a camp obert

El secretari es feu càrrec de l'Ajuntament el 20 de juliol i els falangistes procediren per ordre superior a detenir gent. El que encara no estava agafat va partir a fora vila. La presó de Manacor era el destí.

Amb els republicans amagats o detinguts, els missatges es feren milicians de vigilància, encara que cap amo de possessió es posà la camisa. El 16 d'agost arribaren els militars, després d'una albada trontollent de bramuls d'avió i cops de projectil que aixecaven níguls de fum i pols. Instal·laren una bateria del 7 vora l'estació i ordenaren que les cases estassin obertes per si els soldats s'havien de posar a cobert en el cas d'atac.

Exode, batalla i electricitat a hores

La gent feu el bolic i marxà a casa de familiars a altres pobles fent el sord al militar. Altres, una gran majoria, pujà a la serra de Calicant des d'on es divisa el mar i contemplaven espavorits els indicis de la batalla. Alguns es quedaren per guardar les pertenències i altres, per por de ser vists. Dins casa seva foren detinguts en Miquel Riera Cucullada i Tomas Llodrà. Foren acusats de fer senyals als avions invasors i en un sumaríssim se'ls condenà a mort. La mateixa nit van sofrit l'afusellament massiu del cementiri de Manacor.

La gent pujava i baixava de Calicant a veure si havien tocat caseva perquè començava a dir-se que havien buidat algunes cases. Molts preferien ni baixar, instal·lats com podien dins les cases de possessió, on passaven les nits en vetlla amb els rumors de fons d'alguna canonada i dispars esporàdics que rompíen la monotonia de la pluja d'aquells dos primers vespres.

Es repetien les vetllades en negre. Cada cop eren més endolades per les notícies d'afusellaments de coneguts a Son Coletes. O més angunioses per la proximitat del front i el tràfeg de reraguardia.

El retorn a casa es produí en plena resaca de victòria i ningú s'atreví a dubtar que si li mancava res a casa se'n ho havia portat els traïdors que s'havien passat, malgrat fos una bístia que veiés passar cada dia. S'havien acabat les espurnes i les bombes i hom tornà al suministre elèctric purament nocturn amb senyal d'avís, a la pau i a l'ordre ben guardat.

A la Plaça de Catalunya, davant l'hotel Colón, seu del PSOE, Jeroni Riera, els germans Galina (a la dreta de la foto) amb altres mallorquins entre els quals distinguin Oliver Domenge batle de Felanitx (primer a l'esquerra i Francesc de Sales Aguiló, quart dels personatges drets.

AL MARGEN

Al front de Mallorca moriren dos llorencins. A Son Coletes foren afusellats Gabriel Font Llull, protestant; Jordi Riera Torrenova: Bernat Estelrich, regidor republicà, Guillem Llinàs Gorrió; Llorenç Llull  Galina, que s'entregà per ser familia dels caps feixistes, la seva esposa, desprès d'estar fuit, i, també, Antoni Adrover Cuc, fuit que s'entregà.

Jeroni Riera Parera, germà d'un dels dos afusellats al cementiri, vell de Manacor, aconseguí escapar-se quan el traslladaven de la presó al cementiri. Ferit al ventre, fou curat per la comare Galina a una caseta de fora vila i es passà a les forces republicanes mig curat.

Els Galina eren 4 germans que s'amagaren per la muntanya. En Llorenç s'entregà, en Joan, que era el municipal de San Llorenç, morí al front de la península, després de passar-se als republicans amb els altres dos, Guillem i Jaume, que al final de la guerra foren presos a València. La germana, la comara, va estar tancada bastant de temps a Manacor.

A Manacor, dins la presó morí de malaltia, Pere Riera.

També fugiren amb el republicans Miquel Matxero i Perico de Son Joi.

En Joan Fornés, també es passà. Era de Son Servera. Van anar a cercar-lo i amb l'excusa de desperdir-se, s'escapà. Quan tornà, desprès d'alguns anys acabada la guerra, és va fer una manifestació per treure'l del poble.

Nofre Llinàs Bibiloni Soriano va estar 4 anys amagat en una doble paret de la foganya, També va estar amagat, encara que no tant de temps, Joan Planisi Barrerot, ambdos membres de la gestora del Front Popular. Desprès van estar tancats uns 9 mesos.

Dos missatges de Pocaferina foren seguestrats pels republicans en una avançada. També ho foren l'amo i el fill de Son Vives, per què no delatessin la patrulla. Viviren la guerra a Menorca en llibertat i treballant allà. Un altra patrulla d'avançada fou captura a Tenja. Aquests dos rejos foren afusellats a Son Coletes.