|
Marimón de 9 fugitius mallorquins Ensurt rera ensurt Damià Quetgles Memòria Civil, núm. 44, Baleares, 2 de noviembre 1986
"A la fi entràvem a la Presó Provincial de Ciutat. A l'oficina ens practicàren els registres reglamentaris, tot i saber que no portàvem més que desconsol. Hi trobàrem un vell conegut que ens va tenir mitja hora prenint més mides que un sastre. (Bravetjava, aquell esquelétic personatge, d'emprar un sistema molt complet: realment a cap de les presons de les moltes que vam trepitjar ens havien fitxat amb tanta minuciositat.
Després ens feren entrar al despatx del director. Era un falangista d'aquells que es prenien al peu de la lletra les ordres. No ens deixà d'acabar de dir "Bon dia":
- Cuando se entra en este despacho se levanta el brazo para saludar! Y no se baja hasta que yo lo ordeno! ¿Entendidos?
- Si "París bien vale una misa" estar a prop de la família ben bé valdria una salutació a la romana ... LA PRIMERA! QUIN SARCASME! Passats quatre anys presos del règim del país que va inventar aquesta ridícula salutació, ens haviem d'estrenar, com aquell que diu, a canostra"
Don Joan Mates recorda dia a dia el seu cautiveri: 2560 (dos mil cinc-cents seixanta) dies. No és un temps qualsevol: és l'home davant el temps senzillament buit, però sobrepesat. I no conta la seva part de la gran tragèdia com si fos una epopeia. Més bé, al contrari: els anys i la distància li permeten ser una mica irònic amb la vida, amb tota aquella història que l'agafà a contrapeu ... I n'extreu la pròpia filosofia pràctica; l'home és capaç d'adaptar-se a allò més inimaginable. Set anys de captiveri, la perdua d'un germà i d'un amic a Italia són el seu tribut a una història d'odi pel pecat de ser socialista per tradició familiar: "Després de tot això he vist que no calia canviar: tota la política era per l'estil".
Va't aquí, d'una manera ràpida, la seva història.
Començà quan el seu pare tornà de cercar ensaïmades aquell diumenge 19 de juliol de 1936: al·lotells de 16 anys patrullant el carrer i el cop d'estat a casa. El Governador era novell i no estava massa al corrent, com tampoc hi estaven els socialistes, partit en el qual la família Mates tenia destacada militància. Amb tot i això, van tenir temps de fer desaparèixer fitxers i documents comprometadors.
La tarda del diumenge el jove Joan Mates deambulà pels carrers de Ciutat. Contemplà com joves falangistes destroçaven un cafè de la Porta de Sant Antoni perquè creien que allà s'hi escoltava la ràdio governamental. Aquell comportament fora corda el determinà a comportar-se com un adult, com un convençut republicà i, aquella nit ja no anà a dormir a caseva.
El dijous 23, Ciutat pateix el primer bombardeig. No gosa abusar de l'hospitalitat de l'amic que l'acullía i dorm a caseva, al carrer Real. No hi ha al pare ni el germà major. A les tres de la nit toquen. Registren després que ell s'ha pogut amagar dins un taller de veinat. Es traslladat a una casa de La Soledat. Després fora vila, fins que s'arreplega amb el pare i el germà Josep, al domicili dels sogres d'aquest darrer. Eren el temps que la gent tenia la ràdio Mallorca a tota pastilla i les finestres obertes per tal que no hom dubtàs de la seva afiliació. La mare va poder desbaratar la persecució amb l'excusa de tenir els homes de la família a l'Olimpiada de Barcelona.
1. Amagats sense haver fet res i sense poder fer res
Aquell estiu fou un infern. Estaven en un pis damunt un forn. Tancat. Amb l'aixeta degotant. Sense fer renou. Només netejant a les hores que hi anaven els propietaris. Fou un estiu ple d'ensurts: cada dia noves d'amics trobats morts a les cunetes ...
A darreries de setembre, la família, casa de la qual ocupaven, no podia atrassar més la fi de l'estada estival al Molinar. Fou una primera comprovació que les circunstàncies fan tencar llaços d'amistança que semblen trastocables, quan demanaren cobert a altres coneguts i a manca de protectors, van tornar a casa seva, objecta de múltiples registres. Van improvisar un amagatall en el buit de l'escala, tapat amb un guarda-robes. La vella estructura arquitectònica de la casa els permeté enginyar una cosa més segura en el rebost a mesura que s'allargava l'amagada. Lectures, esperdenyes de tela .. es tractava de fer còmplices al temps i al silenci.
La família va vendre el que podia. La mare pogué reclamar part dels diners bloquejats. Les germanes treballaven; però l'economia doméstica es desmoronava.
2. Menjar gràcies a Franco que els perseguía
Si la ràdio els acompanyava - sobre tot a Josep - des del desdejuni fins que la son els guanyava, com a única finetra a l'exterior, els anys anterior el cinema ja s'havia destapat com una gran fàbrica de somnis aprofitables comercialment. La projecció de fotogrames sublimava moltes frustracions. I en aquelles caòtiques hores bêl·liques, l'afany d'ordre i seguretat era representat en cants patriòtics a l'intermig de les pel·lícules. Quan a la Unificació franquista, el govern ordenà la projecció d'una imatge del "Caudillo",
Joan Mates, publicitari, ensenyà quatre nocions al seu germà petit, lliure de tota sospita, qui presentà un projecte a la Policia. Guanyà. Un excés de tintes i paper fotogràfiques, rebut per equivocació d'Alemanya, els permité multiplicar la imatge un caramull de vegades en filmines i fotografies que repartien dins una vasa per les tendes. Passaren sis mesos del 37 quasi bé fora problemes.
3. Retocar botons i haver de creure en miracles
"Resistir es vencer" era la tràgica consigna dels republicans que sentien per la ràdio. Ni els més catòlics dels republicans creien ja en miracles. I ja havia entrar l'any 1938. El germà petit, Jaume, havia hagut de partir al front amb l'exèrcit de Franco. Un conegut de casa el substituí en les tasques de publicitat cinematogràfica, però l'economia familiar començava a debilitar-se. Els tres amagats retocaen els botons de fang que es fabricaven per a les vestimentes de l'exèrcit.
El 39 ja pensaven en entregar-se, però l'assassinat de Jaume Garcíes, els feu comprendre que les promeses de clemència de Franco eren una rentada de cara en vistes a l'extranger: l'única sortida era precisament, l'extranger.
El contacte amb familiars d'Andratx els feu saber la preparació d'una fuga en barca d'altres amagats. Els plan van ser desfets degut a una vigilància extricta sobre el qui la preparaven. L'únic instrument que els quedava era la pròpia familia. Joan escrivia a Jaume, destinat a València, amb molta freqüència. Li envià la contrasenya i Jaume es presentà a Ciutat.
4. Mariners d'aigua dolça amb el vent en contra
El germà jove, Jaume Mates, tancà la barrina al cafè de ca'n Pérez del Portixol: L'acaudalat avi comprova una barca al nét per pescar: tot teatre.
Reanudaren els contactes entre els amagats, a guardar benzina, a repassar el motor .. i a tramar la fuga.
La matinada del 29 d'agost de 1939 s'aplegaren al pont de la Riera. Les blaves llums antiaèries de l'Institut va permetre contenir l'emoció davant el taxista llogat, però tots sentiren el patetisme de l'escena. Eren els tres Mates, en Joan Valcaneras i Jaume Rebassa el director de El Obrero Balear, coral amic dels Mates, que portava una barba d'ermità.
El cotxe els deixà a Cap de Mar, on s'ajuntaren amb 4 andritxols. Un d'aquests Antoni Barceló, que havia treballat el contraban, els allunyà del perill fins situar-se a una cova de la costa, on acudiria, la matinada següent, la barca vinguda del Portixol.
Eren les nou del matí del día de San Bernat quan van embarcar, deixant les tapes de l'escotilla a terra a la fi de no deixar banzina. I les presses els determinaren a tallar la corda de l'escora enrocada, davant un cel encapotat que no augurava el millor dels viatges.
Situats davant Cabrera, van orientar-se cap a mitjorn amb la brúixola que portaven. L'objectiu era qualsevol punt de la costa algerina per tal de prendre camí cap a Argentina, Cuba o França, on tenien coneguds. Però el vent els anava en contra. El motor es va parar. Decidieren no forçar-lo, però el vent no els deixava avançar. I la mar, cada cop, estava més embravida. La d'aquell día, fou una nit trista i desplanet.
L'alba no canvià el panorama: dos mig morts a l'escotilla, altres dos vomitant, el més inexpert al timó, un que flastomava i volia fer explotar la barca, l'altra que tira els barrals per eviatar-ho i descarregar la nau ...
Amainada la matinada del 21, però es senten perduts i abatuts fins que descobreixen fum a la llunyania. Veuen que segueix una ruta i s'hi acosten oblicuament, tal com feria un bon mariner. Amb els prismàtics poden llegur "Buterflay" a la proa. Veuen la salvació al davant i remen amb força. Veuen la bandera. No ho entenen. Quan hi són al costat una veu els diu:
- Cosa volete? - Agua. - Doe andate? - A Mallorca - Non e possibille !!
Rebassa, més sensat aconsella danvant el desconcert: "Pujem, pujem ... Si hem de morir retardem l'hora!". El capità, que es mostra comprensiu amb els nàufrags es desfà el malentès del nom: el títol d'una òpera italiana. Els fan cures d'insolació. Joan Mates havia somniat, quasi bé djurant els tres anys amagat, que el perseguien. Aquella nit domí arreu, però somnià que l'havien agafat.
5. El català el serveix per entendre's a Itàlia
El capità del vaixell els feu entendre que ell els hagués pogut deixar a Còrsega quan passaren pel l'estret de Bonifaci pero elo vaixell hi ha un comisari polític que obliga el seu desembarcament a Cittavechia. Els ben aconselola, aban d'entregar-los a la lanxa de la policia.
Són interrogats a Comisaria i tancats a un vell convent que serveix de presó. Aquella nit només dorm Santiago Coll. Es desperta amb la cara transfigurada per les xinxes. Són engrillonats i traslladats en tren a Roma.
Ingressen a la presó de Regina Coeli, al Brazzio 4o. a tres cel·les. Després d'escombrar i treure l'orinal, començen dies de fam. Han acabat les provisions i no es poden acostar a la boca la "menestra" d'aquella colpetjada "gravette". Gràcies a un sargent d'Alger que els passa revista, s'asabentan que poden comprar a l'economat. Sortosament al català els permet entendrer-se. Aconsegueixen canviar els duros de plata, que s'havien emportat, amb lires, i escriven al "libretto per l'aquisto del sopravitto": "POMODORO, OLI E SALE".
6. Un tiberi de pa amb tomàtec i carta de la familia
Feren una vega de pa amb oli perquè si el menjar no era bo, no passava el mateix amb l'enorme xusc de 600 grms de pa blanc que els donaven cada día. I els van renèixer el ànim al veure que no eran extraditats cap a Espanya. Fins i tot arribaren a dutxar-se. I es decidiren a escriure a la família en el full que cada matí passaven per les cel·les. Però la vida carcelària te aquestes coses: sobra temps i tot es fa a crits de Forza!, Forza!. Menys mal que podien llegir: Hi havia una assortida biblioteca i podien treure un llibre per persona i setmana. Fins i tot van aprendre l'italià. El vell Mates s'entretení a modelar un jocde dominó i un d'escacs amb la molla del pa sobrant. Inventà un cartró amb la pasta del paper envolum del menjar que comanaven i el pa. Va fer pataques, esperdenyes ... guinavetes amb les llaunes de conserves ... i el Nadal del 39 no fou tan trist com l'esperaven, en comparació a la resta de presos que rebien paquets i la gràcia d'amollar-ne algún: arribà una carta de la família.
7. Coneixen el socialisme pur a una colònia de desterrats
Per suggerència del mateix sergent d'Algerho van fer una petició de revisió de causa: no volien ser considerats com delinqüents, sinó com fugitius polítics. I la feren a qui més comandava: al Duce. Corria el temps i no tenien resposta. La repetiren al Rei, al ministre de Justícia ... fins arribar al director de la presó.
Després d'una entrevista amb aquest, són traslladats a la galeria de trànsit. Havien hagut de llevar un caixal al vell Mates i amb el dos ous setmanals que li assignaren feren multitud de combinacions de menú per a tots i algún vers festiu havia brostat de l'exerit cervell de Rebassa. Fins i tot, havien hagut de demanar més diners a la família per sustentar-se. Ara, no sabien que venia.
Foren pujats al tren, fins a Gaeta, i embarcats cap a Ventoténe, una illeta de la badia de Nàpols esdevinguda colònia de destarrement polític. Hi havia una petita població, comunicada amb la península pel vaixell-correu setmanal, que acollia una població de 300 presos polítics. Arribàren quasi al milenar a l'entrar Itàlia en guerra. Cases particulars de la població estaven habilitades com a menjadors dels confinats, que ells mateixos organitzaven i administraven en base a les 6 lires diàriesque el govern italià els assignava. Passaven revista dues vegades al día i s'acomodaven en elos pavellons dormitori, amples i equipats segons afinitats polítiques d'una manera voluntària. Només els delators i aprofitats eren rebutjats; eren els "manchurianos". Era una benentesa dels presoners i un paradís pels mallorquins. Allà es posaren a treballar: Josep Matas treballava d'ajudant a Plannezza, un comunista que enquadernava llibres, feia maletes de cartró venia paper, libretes ... Jaume Mates i Jaume Rebassa es posaren de sabaters a una tenda - el de sabater era un bon ofici allà -, Valcaneras i Barceló rentaven roba, els germans Bauçà teixien corretges - esdevingueren el "souvenir" de la colònia i un gran negoci - i Joan Matas es dedicava a tasques de rotulació i disseny. El temps d'esbarjo era gran. Alguns estudiaven. Joan Mates participave a la coral que actuava els diumenges i on va conèixer a U. Torracinni, que després arribaria a president de les Corts. Jaume Rebassa era rival habitual a la taula d'escacs de Pertini, el president de la República italiana.
8. Les magrors d'una guerra aliena
Santiago Coll, ben aviat, va ser reclamat per una germana resident a Cuba. Els altres mallorquins compartien els dies de cautiveri amb il·lustríssims personatges de la vida político-cultural italiana.
Itàlia ja havia entrat en guerra; però, fins al 1942, l'illa de confinament no es resentí de les penúries bél·liques. Primer fallà el subministrament de queviures. Els germans Bauçà marxaren a una pla de repoblació pagesa a Calabria (es quedarien definitivament a Itàlia després: treballaren molts d'anys a la fàbrica de Pirelli a Milán). Valcaneras demnaà l'extradició. I Josep Matas es posà malalt.
Josep Matas fou ingressat a un hospital de Nàpols on se li diagnosticà una greu lesió pulmonar. El seu germà el qual va haver de ser operat d'apendicitis va passar uns mesos amb ell. I el pare aconseguí veure'l després de 18 mesos de separació. Però els bombardeig de la ciutat al febrer del 43 els fan retornar a Ventottone. Joan havia animat el cor de l'hospital, per la qual cosa era recompensar per una monja enfermera.
La manca de queviures feu que els confinats aprofitessin qualsevol terreny balder per sembrar verdures. La manca de carn feu desaparèixer els moixos de l'illa i arribaran a menjar pilotes d'ase magre, quan naufragà el vaixell correu, per una mala bomba que es tocà i els alemanus ja havien instal·lat una bateria anti-aèria a Ventottone.
Per aquelles hores ja bevien brou d'aglà per cafè i hi mullaven la mica de pa que rebien del seu germà. I treballaven en la construcció d'una carretera, que els permeté estalviar un bon grapat de lires.
La caiguda de Mussolini suposà l'alliberament de més de 200 comunistes i a primeries d'agost del 43 són evaqüats la resta de presoners.
Traslladats en tren a Arezzo, fan el transbord a un petit tren elèctric que els porta fins a Anghiari. I, a peu, arriben al campo de concentració de Renicci.
9. L'evasió dels guardians i el patetisme del retorn al camp de Rebassa
Al camp de concentració s'hi acaramullaven 9.000 homes separats en sectors per alambrades. Els ho van prendre tot i s'alimentaven més de les notícies sobre l'armistici que de la misèria que els servien. El 9 de setembre l'arribada d'alemanys per la contrada fa que els centinel·les fugin a la desesperada. Els presos aprofiten per fugir. A un barracó un oficial tanca una maleta plena de diners dels presos. Aquest aconsegueixen arrebasar-n'hi alguns. I a un altra, s'aprovisionen pel camí que els espera. Els quatre mallorquins - el vell Matas, Rebassa, Joan Mates i Barceló - s'apleguen, amb un grup d'albanesos. Arriben de Anghlani. Conversen a la plaça emb els carabinieri, quie els faciliten flassades per passar la nit. El tren arriba l'endemà estibat de fugitius que han pujat durant el trajecte, mentre es llegeix l'ordre de retorn al camp. La guerra no havia acabada. Era un desengany massa fort haver de deixar la llibertat tastada. Joan Mates crida desfet al carabineri que l'apunta amb el fusell "Tira i així acabarem més aviat!. Era la deseperació. El guàrdia no disparà. El pare agafe el fill pel braç i es separen de la massa en direcció contrària al camp. De sobte, Rebassa es retura i gira en sec:
- Tanmateix hi haurem de tornar. Hi haurem de tornar de mala manera. Si no ens maten abans ...
L'embadallment fa que el perdin en la multitud arronssada o arraolida que torna a la gàbia. No poden reaccionar més que quena l'han perdut de vista i reemprenen el camí cap a la llibertat.
10. Roma città aperta i la paella de Port Bou
Els tres mallorquins aconsegueixen vendre part de la roba que porten. Dormen al bosc i prenen el primer tren cao a Arezzo. Baixen abans d'arribar-hi, pels comentaris que han sentit sobre les detencions que practiquen els alemanys. Es desfan de tot allò que faci olor de fugitiu.
Arriben a Roma i contacten amb Valcaneres, quie els presenta al cònsol Ponce de León i els inclou en la llista de persones a repatriar en un tren cap a Espanya. Joan Mates es posa malalt.
Finalment, el 12 d'octubre parteixen cap a Espanya en un viatge frustrat pel bombardeig de Orta, on són volades les vies. Reemprenen la partida de bell nou el 15 d'octubre i fan voltes per Itàlia sortetjant els nuus ferroviaris principals. A França s'evadeixen dos passatgers. A Port Bou son convidats a menar una paella, destinades a altes autoritats que no han acudit. Però l'arribada a Barcelona els fa veure el lamentable estar del país, les magrors de postguerra.
Son ingressat a La Modelo, després de passar per Comisaria, on fan un contacte amb un pres comú perquè avisi a uns familiars. No reben cap tipus de recolçament d'aquets, però la família ha fet gestions envers un amic, qui els facilita queviures, etc. Ja primeries de desembre són traslladats amb el Ciutat de Palma a Mallorca. El 21 de desembre de 1943 surten en llibertat.
Quan començen a refer la vida, la guerra a Itàlia és més acarnissanda que mai. Reben noves de Josep Matas. Contra la revolta dels partisans a Nàpols, la qual participà. També les gestions vora el Cònsol a Roma per tornar. Poc després reben les noticies de la seva mort. Més tard es van fer gestions de tot tipus per retrobar a Rebassa. Les noves autoritats democràtiques italianes hi posen tot l'interés, però la versió més estesa és que els alemanys passaren per les armes a tots els presos en las seva retirada.
Damià Quetgles.
. |
||||
 |
