Carlisme
|
|
ORGANITZACIONS POLITIQUES
| TEMA:
DRETA AUTORITARIA
| CARLISME |
||
Moviment polític aparegut el 1833 per defensar els drets al tron espanyola de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus successors. Antiliberal, proposava un retorn a l'Antic Règim, amb una monarquia absoluta, una Església privilegiada i una descentralització administrativa -el lema religió, rei i furs-. El 1833, quan Isabel II accedí al tron, sa'ixecaren i es desencadenà la primera Guerra Carlina (1833-40). Mallorca romangué fidel al govern liberal, però no mancaren conjuracions, aixecaments, ni un suport decidital carlisme per part d'amplis sectors de la població. Arrelà sobretot a la Part Forana (Manacor, Llucmajor, Campos, Algaida i Binissalem), entre la noblesa, els arrendataris i els petits propietaris. A Palma, es va difondre entre bona part de la noblesa, els Caro, Villalonga, Safortesa, Desbrull. Truyol i Orlandis entre altres, qualque militar, i es reforçà amb l'arribada d'exilats carlins desterrats pel govern liberal. També tenia el suport del clero, especialment el baix clero secular, de capellansa rectors, i el regular. Tenia precedents, com l'aixecament absolutista de Campos (1822) i la creació de l'ultraconservador Partit Apostòlic (1825). Entre 1831-35, foren descobertes diverses conjuracions carlines i algunes persones, desterrades. Aquest darrer any esclatà un aixecament carlí a Manacor, la -Llorençada-, aviar reprimit. La participació de religiosos i preveres carlins en aquests i altres fets provocà la detenció i el confinament de molts d'ells. Pocs després se suprimiren tots els convents de religiosos (1835) i començà la desamortització eclesiàtica (1836-46). Això impuilsà encara més el clero conservador a empènyer el poble a favor del carlisme i en contra del nou sistema liberal que s'anava implantant. Després de la derrota , no es reorganitzà fins a 1857, quan es presentà a les eleccions com a Partit Monàrquic Pur i obtengué dos diputats. El 1860, partí de Palma -on s'havia traslladat el pretendent carlí Carles VI- l'expedició del capità general de les Balears, Jaime Ortega Olleta (l'Ortegada), que volia iniciar un nou aixecament carlí. El 1869, es va descobrir una conjuració carlina al quarter del Carme, de Palma. Aquest mateix any s'organitzà un partit carlí o comunicació tradicionalista. Ben relacionat amb el moderantisme primer i amb el conservadurisme després, va mantenir una influència notable. En són exemples, la representació mallorquina a l'Assemblea carlina de Vevey (Suïssa), formada per Manuel Sureda i Joan Dameto (1870) i l'èxit electoral de 1871, quan obtengueren 20.325 vots i diversos parlamentaris (els diputats Guillem Verd, per Inca, Manuel Sureda i Jordi de Sant Simó, per Palma, i un senador, el marquès de Montenegro); en canvi, les eleccions de 1872 resultaren un fracàs i el cap carlí de Mallorca, Jopep Quint Safortesa i Togores, fou substituït per Joaquim Caro. Disposava d'òrgans de premsa con La Almudaina, El Cruzado, El Tradicional, La Constancia i La Honda Carlista. Durant la tercera Guerra Carlina (1872-76), el partit romangué en la clandestinitat i Mallorca contribuí amb homes a la lluita contra el pretendent Carles VII. Això provocà avalots i l'emigració de joves cap a Amèrica. Es varen detenir i expulsar alguns dels seus partidaris alhora que n'arribaven de presoners procedents de la Península. eL 1872, el pretendent carlí prometé de restaurar els furs dels antics regnes hispànics (i entre ells, el de Mallorca). A l'època de la Restauració, fou la principal força d'oposició al règim des de la dreta. Difonien la seva ideologia a través de periòdics, de vegades escrits en català, com El Bombo, El Tambor, Setmanari d'es nostros, El Centinela, La Tradición i El Suplemento. La tirada conjunta dels dos darrers era de 430 exemplars el 1892. Tenien liders com Miquel Binimelis, Joaquím Gual i el marquès del Reguer. El 1887, dos-cents mallorquins signaren un manifest d'adhesió al pretendent Carles VII. L'any següent es produí l'escisió de l'integrisme, encara més conservador i catòlic. A Mallorca, els escindits comptaren amb El Centinela, mentre que els lleials o carlins tenien per cap el Marquès del Reguer i creaven, el 1889, el Centre Tradicionalista de Palma. En les eleccions de 1891, aconseguiren 13.000 vots per al seu candidat, l'esmentat marquès del Reguer, i en les del 1893 sortí elegit diputat Faust Gual de Torrella. El 1896, presentaren Josep Quint Safortesa i Crespí de Valldaura. Les municipals de 1899 suposaren una fracàs (930 vots a Palma). Sembla que el 1898 intentaren, sense èxitm que el general Valerià Weyler Nicolau acabdillàs un aixecament militar. A començaments del s. XX, la seva influència minvà (fins al 1910 no es presenten a cap elecció i el 1917 només obtenen un regidor a Palma), alhora que alguns dels seus membres més destacats, com el filòleg Antoni Maria Alcover, s'incorporaren al regionalisme. El 1911, aparegué a Palma El Clamor, i l'any següent, La Tradición, òrgan del Partit Jaumista Mallorquí (denominació que prengué el carlisme entre 1909-31). Aquesta publicació s'edità en Felenitx a partir de 1913. Varen esser caps regionals Mateu Saforteza (1913) i Marià Saforteza i Crespí de Valldaura (1915). El 1916, Damià Constestí creà a Llucmajor la societat cultural nacionalista La Saba Marinenca, aviat dissolta. En arribar la Segona República es reorganitzà com a Partit Tradicionalista Carlista. N'era cap regional de Balears el comte de Torresaura, Bernat d'Olives, i president del Cercle Tradicionalista (situat al carrer de Sant Jaume, de Palma) Josep Quint Safortesa Amat, que era qui duia l'organització a Mallorca. El 1932, se'n creà una secció femenina, La Margarita, presidida per Mercè Amat. També tenia una organització para-militar, la dels el requetès, que organitzavza serveis de vigilància per a persones i institucions afins; el seu delegat regional era Josep Zaforteza Musoles, amb el grau de coronel. En les eleccions republicanes, en general, es limitaren a donar suport a les dretes. Obtengueren tres regidors a les municipals parcials d'abril de 1933. Aquest mateix any prengué el nom de Comuniío Tradicionalista de Balears. Durant 1933 i 1934. la Junta Regional Tradicionalista de Balears edità la revista Reconquista. El juny de 1936, fou saquejat el Cercle Tradicionalista, com a rèplica per la bomba que esclatà a la Casa del Poble. Participà, amb Falange i altres partits dretans, en la trama colpista prèvia a l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936. Quan aquest es produí, un grup de tradicionalistes es concentraren amb altres militants de dretes, al pati de Capitania de Palma per donar suports als militars sublevats. Aviat s'organitzaren les milicies de requetès, que comptaven amb un grup a Manacor i amb la seccións femenina -margaritas- i juvenil -pelayos-. El novembre de 1936, es reorganitzaren els requetès, a imitació de l'exèrcit regular, sota el comandament d'oficials de l'exèrcit. L'abril de 1937, Franco unificà el carlisme amb Falange i creà la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista, la qual cosa no fou, en el fons, admesa pel tradicionalisme. Això no els impedí d'ocupar alguns càrrecs importants, com el de governador civil, exercit per Josep Quint Zaforteza i Amat, entre maig i setembre de 1937. A la postguerra, romangué en un paper secundari, dirigit successivament per Josep Quint Zaforteza i Amat, Ferran Truyols Coll i Damià Constestí Sastre. Els anys 50, es creà el Cercle Váquez de Mella conm a entintat cultural que acollia la Germandat d'Antics Combatents de Terços de Requet`pes, presidida successivament pel coronel de cavalleria Josep Isasi i pel coronel d'artilleria Jaume Homar. El 1968, es reorganitzà i adoptà el nom de Partit Carlí de les Illes, en una linea federalista i socialista autogestionària, oposada al franquisme. Editava la revista Endavant. Cessà en les seves activitats al 1980 (AM) Gran Enciclopèdia de Mallorca V ol. 3 pàgs. 156 - 158
|
||