Els màrtirs mallorquins dins el bàndol nacional (i II)

NICOLAU PONS, S. J.

Baldament a Mallorca en el trienni de 1936-39 no existiren dos bàndols en declarada lluita (llevat del desembarc de Bayo), hi va haver sang vessada a bastament i morts funestes i indiscriminades a voreres de camins i devora les parets dels cementeris, tant de Ciutat com a quasi tots els pobles. Es creu que a Mallorca en aquest període caigueren afusellades unes tres mil persones (l´historiador manacorí Antoni Tugoresles baixa a devers dues mil ) sense poder defensar-se i fins i tot sense saber perquè eren maltractades, empresonades i finalment duites davant el batalló d´afusellament. El crit del comte Rossi de matar l´enemic sense contemplació fou una consigna que s´acomplí sense miraments. A Son Coletes de Manacor en mataren 400, dels quals devers 130 eren manacorins (Tugores).

Si a la Península duien a morir els qui eren considerats de l´Església (partidària dels rebelats, segons el bàndol republicà), el bàndol dels sublevats, al que l´Església oficial s´acomodà fàcilment ensumant nous aires de victòria, començà una matança immensa i feresta de gent, posant al marge si els qui mataven eren o no eren part o membres de la religió catòlica. Bastava que fossin titllats d´adversaris politics o simplement socialistes perquè els hi doblegassin el coll, com aus de corral.

Així, al tir de tantes bales hi caigueren també, mesclats amb enemics de l´Església, una gran quantitat de catòlics mallorquins, que podien ser -segons Tugores- la meitat dels afusellats. Posem, per exemple, a Miquel Oleo, Emili Darder, Roses de Magaluf, el regidor manacorí Rafel Valls, Toni Pasqual del Bar de sa Bassa de Manacor i molts altres. És a dir, ens han fet suposar que els qui manejaven els fusells (acostats tots ells a l´Església) eren senzillament els "bons", mentre els qui morien afusellats eren els "dolents" i els sense Déu.

Georges Bernanos, declarat catòlic francès, va escriure, com sabem, sobre la repressió que s´havia apoderat dels vencedors mallorquins en el llibre Els grans cementeris sota la lluna (1938), rebutjat per les autoritats que aleshores regien el destí de la nostra illa.

El capellà Poquet de Llubí

És un cas únic dins l´Espanya que va vèncer. Jeroni Alomar Poquet era capellà (natural de Llubí, ex vicari de Son Carrió i d´Esporles, condeixeble del canonge Andreu Caimari, també de qui fou rector de Santa Eulàlia de Palma, Joan Nicolau Riutort, i de Jaume Sampol Antich, secretari del Seminari diocesà i altres preveres) i, això no obstant, fou empresonat durant uns mesos i assassinat al cementeri de Palma el 7 de juny de 1937.

Un servidor, autor de la biografia del capellà Poquet, va conèixer dos dels deu soldadets que aquell dia li tiraren a ferir i el mataren. Tots dos em negaren la versió oficial que el sacerdot havia renegat, i em contaren que en aquell solemne i funest moment, Poquet es llevà la sotana perquè no volia que es tacàs de sang, i just abans dels tirs cridà com els màrtirs cristeros de Mèxic "¡Viva Cristo Rey!". Els dos soldats també m´explicaren, molt dolguts, que ells dispararen enlaire perquè no podien consentir que una bala seva matàs un prevere.

Davant l´inesperat i injust afusellament d´un membre del clergat mallorquí, ben escassa fou la reacció que es produí dins les files del llavors nombrós i acreditat col·lectiu eclesiàstic de l´illa.

Ningú obrí boca. I la por s´apoderà de tota la gent de l´Església de Mallorca, sobretot els qui vestien sotana o hàbit, que era el que volien amb aquesta mort els qui aleshores governaven l´illa. Aquesta por encara dura, i fou assenyalada amb valentia a un sermó que féu el bisbe Teodor Úbeda l´any 1995 a l´església dels caputxins de Palma al mateix temps que l´arquitecte Gabriel Alomar Esteve feia una clara defensa de l´honor, bonhomia i esperit cristià del seu cosí afusellat feia 58 anys.

Per què els nacionals de Mallorca s´atreviren a matar un capellà, que formava part d´un col·lectiu que estava aferrat i integrat als interessos i ideari dels seguidors del general Franco? Volien donar un escarment a tots els capellans mallorquins, perquè ningú mogués peu ni boca en contra de la sublevació militar, doncs alguns, com un tal Oliver de Sencelles i don Andreu Caselles, començaven a moure la llengua més del que convenia. Jeroni Alomar, que per altra part era un bon predicador i pujava a moltes trones de les esglésies de Mallorca per predicar coremes i quarantahores, fou titllat, i uns diuen trobat, recollint republicans i enviant-los a Menorca a fi que salvassin la vida.

Davant l´afusellament del nostre capellà Poquet, l´Església jeràrquica no deixa de tenir ara i amb tantes canonitzacions a la vista una patata calenta dins les mans, com la té també pels 16 capellans bascs afusellats pels nacionals i defensats aleshores pel bisbe de Bilbao, Mateu Múgica. Deixant a banda la mort d´aquests preveres, l´afusellament del capellà llubiner, mort per causa de complir el manament de la caritat amb el proïsme, sens dubte reprodueix el martiri del que parla Sant Ciprià quan fa màrtir no sols el qui sofreix la mort corporal infligida pel tirà per odi contra la Fe, sinó també el qui mor per practicar les virtuts cristianes, que són testimoni de Jesucrist. "No fa el màrtir la pena, sinó la causa perquè mor" -diu Sant Agustí. "Qui mor en la prestació d´un servici de caritat heroica, presenta una gran analogía amb el qui derrama la sang" -ressalta el sant doctor. En Poquet resplandeix el servici de la caritat i al mateix temps vessa la sang. Per tant, en ell fulgura doble martiri. El capellà Poquet no mirava si als qui ajudava eren blaus o roigs, per a ell tots eren fills de Deu i això bastava perquè els hi allargàs la seva mà.

Roma fa parts i quarts

Un bon batibull té, i tendrà, la nostra Santa Mare Església amb el martiri del nostre capellà mallorquí. Si beatifica i canonitza a tants i tantíssims màrtirs que moriren a mans del bàndol republicà, per què no pot beatificar i canonitzar aquest indefens capellanet del nostre camp mallorquí, que tenia -diuen- el do de saber on es conservava i s´amagava l´aigua dins els severs i secs comellars mallorquins? Tant de bo que a través de la seva sang vessada, trobem, al manco els mallorquins, l´esperit del sentit evangèlic que ell amb la seva vida i mort ens mostrà.

"Qui estima el pròxim ja ha complit la llei" (Rom. 13). Les restes mortals del capellà Alomar, guardades zelosament pels seus familiars, reposen ara a l´entrada del cementeri de Llubí. Descansi en la pau del Senyor.

Diario de Mallorca

19/10/2007