ASSOCIACIÓ
MEMÒRIA DE MALLORCA
Les darreres setmanes, prèvies a
la inauguració del Mur de la
Memòria al cementeri de Palma,
lloc de tràgic record per les
víctimes del feixisme a
Mallorca, han anat farcides
d´articles, privats o
col·lectius, entrevistes i
opinions per a tots els gustos
que coincideixen en un punt, el
rebuig a la recuperació de la
memòria col·lectiva de la Guerra
Civil i la dictadura i a la
construcció del primer memorial
que recollirà els noms de 1.600
demòcrates assassinats al llarg
de la guerra i la primera post
guerra civil, tant a la nostra
illa com a la península. Aquest
rebuig, sempre escudat en un
menyspreable paternalisme i en
falses ofertes de pseudo
reconciliació entre assassins i
assassinats, s´enfunda en la
infàmia de la tergiversació dels
fets històrics i la manipulació
descarada per recolzar els seus
arguments i no passa de ser
l´anormal extensió en democràcia
dels tòpics típics del feixisme
hispànic que durant quaranta
anys van enverinar la ment i
l´ànima dels ciutadans i
ciutadanes que, a força de
sentir-los a l´escola, aquella
de que "la letra con sangre
entra", als famosos i infames
"partes" de guerra i als No-Do
dictatorials, se´ls van arribar
a creure com un dogma de fe, que
s´havien d´empassar tant si com
no, per que senzillament no hi
havia una altra versió per
escoltar. Però aquesta campanya
totalment organitzada pels
auto-anomenats "savis" i "amos"
de la memòria de la guerra civil
i de la repressió a Mallorca i
Balears, han utilitzat i
rejovenit aquells vells tòpics
del feixisme i el més descarat
negacionisme per atacar de
manera despreciable un projecte
del qual no en coneixen sinó el
que s´ha publicat als mitjans de
comunicació, alguns dels quals
han tergiversat tant les
informacions que no sabem on
acaba la ficció i comença el
delicte. Mitges veritats tals
com la violència als dos fronts
o mentides manufacturades tan
descarades com el "Plan Lenin"
que van dur a la mort a
Emili Darder i els seus
companys d´infortuni al que, en
poc temps, serà el seu
particular Mur pel record.
Falsedats que investigadors poc
sospitosos de simpaties
pro-Republicanes com ara
Josep Massot i Muntaner han
anat desmuntant al llarg de
nombrosos i seriosos treballs
d´investigació, que deixen els
arguments anti memorial al
nivell d´una tertúlia de cafè.
Però, per què molesta tant
aquest mur? A qui pot molestar
un homenatge públic a uns homes
i dones compromesos amb la
república i la democràcia,
assassinats als camps
d´extermini locals de Porreres,
Son Coletes o el mateix
cementeri de la capital balear,
sense oblidar els camps de la
mort nazis de l´Europa de la
segona guerra mundial? Per què
tant d´odi per a uns homes i
dones, assassinats pel mateix
odi a la llibertat i la
democràcia? La resposta pot ser
ampla i variada, però deixa
entreveure tot un seguit de
lleialtats, encobertes, o no,
amb un règim i un dictador que
va repartir excelsos beneficis i
places de funcionaris entre els
seus acòlits, caballeros
mutilados i ex combatientes i
que, pel que es veu, te una
legió, mai més ben dit, de
seguidors i antics servidors que
no dubten en defensar
l´honorabilitat de la "cruzada"
d´extermini ideològic republicà,
amb un fervor que faria
empegueir als
Serrano Suñer i Licinios de
la Fuente del consejo de
ministros de torn de la
dictadura feixista. Però, la
resposta pot ser més senzilla
del que pareix. I l´opinió de
Memòria de Mallorca és que el
Mur de la Memòria molesta per
l´atreviment. L´atreviment d´una
part de la ciutadania balear a
dir alt i clar el que els van
fer als seus pares i mares,
padrins i padrines. L´atreviment
d´una part de la societat a no
callar més i de negar-se a
amagar el cap sota les pedres i
les lloses del silenci imposat
amb ma de ferro i tir de fusell
pel feixisme triomfant.
L´atreviment a fer públic el seu
dolor i la seva tragèdia
personal i familiar en un
conjunt memorialístic, ideat i
projectat per Memòria de
Mallorca com homenatge a aquells
protopromotors de la democràcia
d´aquesta Espanya ingrata i
negra, que no dubtà en ofegar en
sang les ànsies i els crits de
llibertat i justícia social dels
seus ciutadans i ciutadanes. En
definitiva, l´atreviment a no
callar i que no els facin callar
més, com van silenciar els seus
avantpassats, i a dir
públicament el nom dels
assassins de demòcrates i
democràcies.
En definitiva,
del que es tracta és de donar
veu als que no la van tenir, als
qui els van prohibir amb la
coacció del terror i la por dir
ben alt i fort el nom dels seus
màrtirs, aquells que amb el seu
darrer alè van cridar alt i fort
que ni el silenci ni la força
bruta els esborraria de la
història, tal i com va demanar
en la seva darrera lletra, una
de les "trece Rosas Rojas": "Que
mi nombre no se borre en la
historia". Per això i per més és
aquest memorial, per honorar la
dignitat que els assassinats no
van perdre mai, com vergonya i
dit acusador d´assassins i
còmplices necessaris de la
dictadura que no dubten en fer
públiques les bondats dels seus
progenitors feixistes, que en
altres democràcies no tan sols
és impensable si no que a més és
delicte i motiu de rebuig
social. Per això, per a ells i
per a tots els demòcrates és
aquest memorial. Ni més ni manco.