Un exiliat desconegut: Jordi Benejam Català

L'historiador menorquí Josep Portella Coll continua amb la important tasca de publicar les biografies dels exiliats republicans més rellevants de Menorca. En aquest segon volum, Llibre d'exilis (2), editat dins la col·lecció Menorca Segle XX, ha estudiat a fons tres personatges de pes: el sindicalista i polític Jordi Benejam Català, el polític republicà d'esquerres azanyista Francesc Carreras Reura i l'antropòleg Joan Comas Camps. Dels tres, sens dubte el més desconegut és el primer, Jordi Benejam Català, nascut a Ciutadella l'any 1913. Però la seva família es va traslladar a Barcelona, el 1926, i el jove Jordi Benejam es va integrar completament en la vida social, política i cultural de Catalunya. Tot i que no disposam de gaires estudis sobre el tema, a la darreria del segle XIX i el primer terç del segle XX, Catalunya, i més en concret Barcelona, era el destí d'una emigració menorquina i mallorquina, que sense esser massiva, també va tenir la seva importància. De fet, hi va haver alguna publicació, com la segona època de La Actualidad, editada per illencs a Barcelona. Una part dels menorquins (i també dels mallorquins) residents a Catalunya, totalment integrats, i en uns anys de gran efervescència social i política, optaren per la militància en organitzacions d'esquerres. 

Aquest fet que motivà el seu exili arran de la desfeta del 1939. En són exemples Estanislau Ruiz Ponsetí, Marçal Pascuchi Cardona, Liberto Callejas (Joan Perelló Sintes), Manuel Cabrera Cánovas i, en certa manera, també el del militar de carrera Vicenç Guarner Vivanco. Cada una d'aquestes personalitats té la seva pròpia i original trajectòria. Per cert que el tres primers ja han estat biografiats per Josep Portella Coll en el seu primer Llibre d'Exilis. A causa de la pluralitat de les esquerres catalanes, alguns optaren el nacionalisme de tall liberal, d'altres pel marxisme i alguns per l'anarquisme. El cas de Jordi Benejam resulta especialment interessant perquè va intentar compaginar nacionalisme català i marxisme prosoviètic durant anys de manera que il·lustra perfectament la grandesa i la misèria del Partit Socialista Unificat de Catalunya -PSUC-. De formació en bona part autodidacta, Benejam aviat va començar a treballar a una fàbrica de teixits catalana i s'incorporà al moviment obrer. Com molt bé indica Josep Portella, el 1936 ja era secretari general de la Federació Fabril i Tèxtil de la UGT de Catalunya, fet que implica un ràpid ascens en el món sindical. 

La primera militància política de Jordi Benejam ben segur que el va marcar per a tota la vida, i a la llarga, el faria incompatible amb el PSUC. Va esser en el petit i radical Partit Comunista Català fundat el 1928 pel mestre d'escola Víctor Colomer, amb qui Benejam mantingué una llarga amistat. Aquest partit fou efímer ja que el 1931 contribuí a la creació del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín. Josep Portella no documenta el pas de Benejam al nou partit, fet que sembla improbable ja que el juliol de 1936 trobam el menorquí en el PSUC. En aquest partit marxista prosoviètic i antifeixista, Benejam va esser conseller municipal de l'Ajuntament de Barcelona (octubre del 1936-novembre del 1937) i quasi va esser nomenat conseller de Treball (abril del 1937). Amb la derrota republicana, va passar a França i després a Mèxic, on compaginà la seva militància política amb una feina com a comercial per una empresa d'utillatge de la llar. Però el seu nacionalisme era incompatible amb un PSUC que sempre patia la tutela del PCE i havia de seguir de manera servil les directrius de Moscou. El 1943, amb altres militants destacats, fou expulsat del partit. Encara milità, sempre a l'exili mexicà, en el Partit Socialista Català i en el Moviment Socialista de Catalunya (1945), però progressivament abandonà l'activisme polític i es dedicà a la feina i a la família. En tot cas, Jordi Benejam il·lustra prou bé la integració dels menorquins a Catalunya i la persistència dels ideals nacionalistes i progresssistes.