|
|
Jean-Jacques
Rousseau
BIOGRAFIES TEMA: FILOSOFIA |
||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||
|
Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, Suïssa, el 28 de juny de 1712 – Ermenonville, França, 2 de juliol de 1778) fou un dels principals filòsofs del segle de les llums en llengua francesa, tanmateix les seves idees i el seu caràcter l'oposaren sovint a d'altres il·lustrats i als ideals del moviment. La filosofia política de Rousseau se situa dins del corrent contractualista dels filòsofs britànics dels segles XVII i XVIII, i el seu famós Discurs sobre l'origen i fonaments de la desigualtat entre els homes és concebut com un diàleg obert amb l'obra de Thomas Hobbes. Precursor del pensament democràtic, el seu punt de partida és una crítica contra la ingenuïtat del pensament il·lustrat, especialment en la tasca que la Il·lustració atorgà a la cultura i al coneixement com a proveïdor de bondat. Defensà que la cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se superposa a l'home originari, açò és, natural, i que per tant falseja i perverteix les condicions superiors que l'ésser humà posseïx de manera intrínseca. L'artificialitat de les regles formen la societat i el llenguatge dels diferents pobles, que neguen als individus la possibilitat d'una realització plena com a tals i perverteixen el seu ésser natural. La seva consideració de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna, com assenyalà Claude Lévi-Strauss. La seva obra iconoclasta prefigurà les teories evolucionistes de Charles Darwin. La seva herència de pensador radical i revolucionari està probablement millor expressada en la seua frase més cèlebre, continguda en el Contracte Social: L'home neix lliure, però en tots costats està encadenat. Les seves idees polítiques influïren a la Revolució Francesa i al desenvolupament de les teories liberals i nacionalistes. És conegut, particularment, pels seus treballs sobre l'home, la societat i l'educació. BiografiaInfància i joventutRousseau va néixer a Ginebra (Suïssa) l'any 1712, la seva família pertenyia a la classe mitjana de la ciutat formada per artesans gelosos de preservar la seva llibertat i independència, ciutadans de ple dret en la república calvinista enfrontats a l'aristocràcia dels rics, que de fet dominaven la república a través del Consell dels Vint-i-cinc. La seva família no tenia fortuna. La seva mare morí en el part. El seu pare, rellotger, no li va donar una educació sistemàtica, però sí que ensenyar a llegir al seu fill Les vides de Plutarc i les noveŀles sentimentals de la seva època. L'any 1722 Isaac Rousseau, el seu pare, hagué d'abandonar Ginebra per una disputa i deixà el seu fill a cura d'un clergue rural i a la seva germana amb qui passà tres anys fins que entrà a treballar com aprenent amb un gravador força brutal; una tarda, tornant d'un passeig, es va trobar les portes de la ciutat tancades i decidí no tronar a entrar i cercar-se nous mitjans. Rousseau té en aquell moment (1728) només setze anys. En els anys següents, entre 1728 i 1742, la vida de Rousseau estigué marcada per la influència de la seva relació amb Madame de Warens, a Annecy, qui el tutelà i li proporcionà una educació acurada; alhora va ajudar-lo en la seva afició per la música i el l'inicià a la religió catòlica, sent batejat en un hospici de Torí. En aquests anys, Jean-jacques s'educa de forma autodidacta; estudia i llegeix intensament: filosofia, geometria, àlgebra, llatí, història, geografia i moral. [1] Després d'una malaltia greu va haver de fer una estada de repòs de cinc setmanes a Montpeller. Al seu retorn, fou preceptor a Lió i conegué amb Fontenelle, Diderot, Rameau i Marivaux. Retornà freqüentment a casa de Madame de Warens, a qui ell anomenava sa "maman", a Charmettes, prop de Chambéry. Estada a ParísArriba a París, el 1742, on va fer amistat amb Diderot i altres iŀlustrats. A París inventà un sistema de notació musical que no va ser acceptat i escrigué dos llibres sobre aquest tema. Aconsegueix un lloc de secretari de l'ambaixada a Venècia gràcies a les seves noves amistats. Es relacionà amb Denis Diderot, D'Alembert i Madame d'Epinay. S'uneix afectivament a Thérèse Levasseur, minyona analfabeta que estigué vinculada a Rousseau fins al final i qui li va donar cinc fills iŀlegítims, tots ells van ser enviats inmediatament a l'hospici. El 1749 escrigué per a l'Encyclopédie, o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis, articles sobre música. Finalment, arriba el seu primer èxit públic: el 1750 l'Acadèmia de Dijon premia en el seu concurs anual l'obra presentada per Jean-Jacques, el Discours sur les Sciences et les Arts. A partir de la qüestió ¿Ha contribuït a la millora dels costums el progrés de les ciències i de les arts? Rousseau va desplegar tot el seu pensament. La seva resposta va ser negativa: les ciències i les arts s'originen en els vicis, els alimenten i són l'origen de la desigualtat entre els homes. Malgrat aquest sorprenent enfocament, el seu Discurs sobre les ciències i les arts (1750) obtingué el primer premi. Dos anys més tard triomfa de nou amb una òpera representada davant Lluís XV a Fontainebleau, però el seu orgull li impedeix ser presentat al rei i obtenir els seus favors Escrits principals. Esclata l'escàndol
El 1755 publica el seu Discours sur l'origine de l'inégalite parmi les hommes, on defensà la llibertat de l'home enfront de les institucions socials. Aquesta vegada no fou premiat per l'Acadèmia de Dijon, però suposa una fita important en l'evolució del pensament i de la vida de Rousseau. La seva hostilitat al món cortesà de París on s'hi sent desplaçat, i després de reconvertir-se al protestantisme, fet més psicològic i social que de caire religiós, a la seva ciutat natal, Rousseau decideix «reformar» la seva vida, abandonar París i viure de la còpia de partitures musicals. Accepta la invitació d'una amiga, Mme. d'Épinay, i s'instaŀla amb la Thérèse en una petita casa de camp i adopta la forma de vestir tan característica, una espècie de vestit armeni. Aquí escriu gran part de les seves les obres: Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), gran noveŀla precursora del moviment romantic; l'any 1762 apareixen dues de les seves obres principals: El contracte social i Émile. Amb aquestes obres esclata l'escàndol. Els enciclopedistes trenquen amb Rousseau, fins i tot amb Mme. d'Épinay, fet que l'obliga a deixar la seva llar al camp. Per altra banda, la defensa a Émile de la religió natural aixeca les ires de l'Església i del Parlament de París. Els seus ideals polítics topaven frontalment amb els dels iŀlustrats francesos: la seva desvaloració de la cultura, de la raó i de la societat en favor de l'home en l'estat natural i del sentiment resultava escandalosa. Criticat [3] i perseguit, visqué permanents canvis de residència. El contracte social i Émile són inclosos al Índex, els seus llibres són cremants a les places públiques. En aquest context comença a escriure Confession, una autobiografia que influirà en el moviment romàntic. Darrers anysViu a Anglaterra amb el filòsof David Hume entre el 1766 i 1767, però acaba amb una sotada ruptura. Torna a França, passa per diverses cases d'amics nobles i es dedica fervorosament a la botànica; viu a París entre 1770 i 1778. El 1778, el marquès de Girardin li ofererix la seva hospitalitat en una propietat d'Ermenonville, on mora sobtadament. A més d'escriure Confesions, durant els darrers anys, redacta el Projet de constituction pour la Corse (1765) i les Considérations sur le Gouvernement de Pologne (1771-1772), sobre la forma d'Estat i d'organització política que millor podia convindre a una illa com Còrsega i a un Estat com Polònia. El 1767 publica un Diccionari de Música, art pel qual Rousseau sempre va sentir-se especialment qualificat. Entre 1772 i 1776 redacta l'estrany Dialogue: Rousseau juge de Jean Jacques, on intenta jutgar la seva vida davant els atacs dels seus enemics; els dos darrers anys els dedica a la redacció de Rêveries d´un promeneur solitaire (Ensomnis del passejant solitari), obra inacabada i publicada el 1872, on l'autor trasmet gran part de les seves millors reflexions de l'home i l'escriptor Rousseau. [4] Les seves idees tingueren un èxit enorme, i fou l'iŀlustrat que exercí un major influx en els futurs revolucionaris. També continua sent el més actual. Johann Heinrich Pestalozzi portà a la pràctica les seves idees pedagògiques. Com a influent pedagog iŀlustrat reviscolà una educació corporal directament en contacte amb la naturalesa que tingué un notable ressò en l'educació corporal: el moviment filantròpic de J.B. Basedow (precursor de les Escoles Gimnàstiques del segle XIX), el Sistema Natural de G. Hébert (primer terç del segle XX), l'escoltisme de Baden Powell i la Gimnàstica natural austríaca. El pensament de Rousseau
Tot el pensament de Rousseau es basteix sobre l'esquema del pas de l'estat natural a l'estat de societat, amb el projecte utòpic d'un retorn al primer sense abandonar el segon; fet que seria impossible. Rousseau inicia un discurs que marca la separació taxativa entre un progrés material i un progrés moral. Rousseau adverteix sobre els costos de la socialització i la seva advertència no té simplement un caràcter moral, sinó que implica un anàlisi sistemàtic de l'evolució de l'espècie humana i la formació de les societats. És el primer pensador que tracta d'explicar teòricament l'allunyament de sí i el malestar general d'una societat avançada. Aquest desarrelament entre allò que l'home voldria fer i allò que realment fa, és el nucli del malestar modern per a Rousseau. La novetat de l'autor ginebrí és que és l'orde social qui coacciona a l'home fins a fer-lo oblidar de la seva pròpia naturalesa, els seus orígens primitius, aquells que encara ara poden observar-se en part en els pobles salvatges. La polaritat societat-individu es desdobla en la de naturalesa i cultura. Les societats humanes resultants de l'evolució des d'un estat natural primitiu no són simplement la suma dels individus que les han constituït; la seva descripció es realitza seguint el desenvolupament de fets històrics d'orde tècnic i econòmic que s'ha interrelacionat amb les institucions i les convencions socials. [5] En vida, la seva obra es considerada polèmica i l'allunya dels enciclopedistes i l'enfronta amb l'Església catòlica. Entre les seves obres més importants es troben els Discursos, Émile i El contracte social. Les seves obres autobiogràfiques són considerades precursores del romanticisme. L'estat de la naturalesaSegons imaginà Rousseau l'home primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. Era el bon salvatge; és a dir, la innocència natural sense el pecat original, absència de moral, bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present». [6] El pas a l'estat de societatEl pas a l'estat de societat fa l'home menys feliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no existeix el progrés. Sorgeix lentament la societat, i en els seus estats incipients és quan l'home se sent més feliç. Tanmateix es perd la llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el dret de propietat i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homes s'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, en Rousseau realitza una crítica a l'econòmica i política liberal. Un fet específic va fer possible la creació de la societat civil i l'aparició de la desigualtat i les guerres: l'establiment de la propietat privada. Com Locke, també en Rousseau la creació de la societat, del govern i de les lleis, té com a fita salvaguardar la propietat dels individus. Tanmateix, la legitimitat és molt diferent; per a Locke, la propietat existeix des de l'estat de naturalesa i la societat es crea amb una continuïtat lògica i per a una major seguretat d'allò ja establert. Per a Rousseau, hi ha un trencament, una discontinuïtat no justificada. Aquest vell tema moralista de la propietat privada com origen dels mals socials i conseqüència d'una caiguda -el pecat original-, s'inscriu en un context diferent perquè analitza els fets socials específicament humans; és el desenvolupament material, econòmic i tècnic, i la seva interrelació amb el desenvolupament moral i intel·lectual, allò que explica la instauració de la propietat privada. Com explica Rousseau, la idea de la propietat privada no es va formar de cop, sinó que fou necessari un llarg procés. Foren fets fortuïts els qui van contribuir a l'allunyament del primitiu estat de naturalesa on l'home només vivia preocupat per la seva conservació, portant una vida molt semblant a la dels animals, limitada a simples sensacions, i satisfeia les seves necessitats amb els fruits que els hi donava la naturalesa. Però el creixement demogràfic, els treballs que es multipliquen, l'aparició de noves indústries i tasques provoquen una certa unió i relació amb els altres. Després, l'home construeix cases i comença a viure en família, s'uneixen unes famílies amb les altres, s'inventa el llenguatge i es crea la primera etapa del procés de socialització. És a dir, són les causes físiques les que obliguen a unir-se els homes per a la seva protecció i aquestes són els primers passos per a la posterior desigualtat. Comença la divisió sexual del treball, la dona es fa definitivament sedentària, mentre que l'home surt a proveir les necessitats comuns. És doncs, en el període Paleolític on apareixen el primer període socialitzador de la història humana. Cal insistir que per a Rousseau la societat és una creació artificial: l'home no és sociable per naturalesa, no estava determinat per a la unió amb els altres homes, res donava suport al naixement de les societats car ni la família és una institució natural una vegada que els fills poden procurar-se el seu sustent. [7] El retorn a una societat conforme a les exigències naturals
El primer pas és la transformació de l'individu mitjançant l'educació. El programa de l'Emili, o De l'educació és una obra de maduresa de Rousseau. Hi exposa el seu pensament sobre l'educació que reflecteix la seva visió de la societat. És el primer text modern que aprofundeix en les característiques de l'infant, i fa una distinció de cinc etapes de maduració que encara avui es considera vigent. Rousseau es basa en la bondat innata de l'individu, la immersió en la naturalesa, la no-transmissió dels prejudicis culturals, morals i religiosos i l'individualisme. L'Emili s'educa sol (amb el seu mentor) com el bon salvatge i reprodueix l'experiència de la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719). Emili descobreix per si mateix el millor de la cultura. Sens dubte, una crítica de l'educació il·lustrada.
La transformació de la societat mitjançant el Contracte SocialL'any 1762, la publicació de "El contracte social" de Jean-Jacques Rousseau li és motiu d'expulsió del regne de França perquè els seus plantejaments són llavor revolucionària car reflexiona sobre la sobirania de la voluntat del poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de Locke, ja que contra la idea de contracte individual amb un governant preconitza el contracte social: el pacte entre tots els ciutadans i el respecte de les lleis, com la millor garantia de llibertat per a tothom. Alhora defensa el principi de la sobirania nacional, és a dir, que el poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat mitjançant el sufragi. En conseqüència, Rousseau crea una nova naturalesa humana, fet que li permet superar la contradicció, inherent a l'estat social, entre les seves inclinacions individuals i els seus deures col·lectius. Aquesta és la primera i capital invenció de Rousseau. Té com a pivot la concepció mateixa del sobirà, de la sobirania i de la llei que l'autor fa derivar del contracte social. Rousseau es veu conduït, per aquesta via, a una distinció radical entre el sobirà i el govern. La voluntat general és la base de la institució de l'Estat: el «contracte» segons el qual un hom sol rep el poder que en principi pertany a tots:
L'obligació social no pot estar fundada legítimament en la força. L'únic fonament legítim de l'obligació es troba en la convenció establerta entre tots els membres del cos que es tracta de constituir en societat, i cada un dels quals contracta "per dir-ho així amb si mateix", [10] no lligant-se, en suma, més que a la seua pròpia voluntat. Tot deriva del lliure compromís de què s'obliga. El pacte social no pot ser legítim més que quan neix del consentiment obligadament unànime i en favor de la comunitat, cadacú es compromet amb la resta i donant-se a tots, no es dóna a ningú. Cadascú adquireix sobre qualsevol altre exactament el mateix dret que li cedeix sobre si mateix. Cadascú, unint-se a tots, només obeix a si mateix i queda, en conseqüència, lliure com abans. La llibertat està, doncs, fora de perill; però l'obediència, sense la qual no hi ha cos polític, també ho està. El poble en democràcia és, en certs aspectes, el monarca; en altres és el súbdit. No pot ser monarca més que pel seu sufragi, que són les seves voluntats. Cada membre del cos polític és al mateix temps ciutadà i súbdit: ciutadà membre del sobirà perquè participa en l'activitat del cos polític i súbdit perquè obeeix a les lleis votades pel cos polític, per aquest sobirà del qual és membre. Importància de l'obra de Rousseau
La visió rousseauniana de l'educació natural del nen -seguint els passos de Locke- com educació «negativa», que deixa desenvolupar l'espontaneïtat infantil i considera la infància en la seva pròpia autonomia va inspirar tota una reforma social i pedagògica i una nova manera de comprendre la psicologia del nen. Pel que fa a la seva visió sobre l'individu com ciutadà prefigura els grans sistemes filosòfics del futur, de Kant a Hegel. Rousseau va demostar que el desenvolupament inteŀlectual i moral de l'home va paraŀlel a un desenvolupament material i només es possible en la vida social. A més a més es considerat el primer gran teòric de la modernitat que afirma que la llibertat irrenunciable de l'home només pot desenvolupar-se dins d'un Estat organitzat i sota el sometiment a les lleis. Aquesta visió sobre l'individu rebrà la crítica dels liberals. [11] La crítica liberal acusa a Rousseau d'incoherència al sometre a l'individu -eix de la seva reflexió en els Discursos- a la voluntat coŀlectiva d'un ens moral que es forma en el Contracte; per altra banda, la praxi del Contracte adquireix amb facilitat un biaix totalitari perquè el sobirà té la facultat de poder «obligar a ser lliures». A més, Rousseau no contempla i, fins i tot, rebutja qualsevol mena de sistema representatiu, de partits polítics, de tot cos intermedi entre l'individu i l'Estat, i, per altra banda, en la seva defensa d'una religió civil en les darreres pàgines del Contracte, apareix, al costat d'una clara defensa de la tolerància religiosa, un cert biaix d'intolerància civil. Tot plegat fa comprensible el temor liberal de que l'harmonia entre els interessos individuals i els coŀlectius tingui algunca cosa a veure amb la perfecció i el final dels conflictes que s'assoleix a través de la mort i de l'ús de la força. Referències
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||
