MALLORCA ANY 1936 d'una illa hom no en pot fugir

Jean Schalekamp

Presnsa Universitaria, 1981, pàgs.  43-50

OFICIALMENT ERA MORT

A Llucmajor, vàries persones m'ho asseguren, hi viu un home que ha estat afusellat tres vegades i cada pic n'ha sobreviscut. L'agafaven de bell nou i l'afusellaven una altra vegada; però com que estava amb altra gent i els qui disparaven no apuntaven massa escrupulosament, només el ferien. Aleshores, ell es feia el mort i en tombar la nit se'n escàpol.

Fa uns quaranta anys que aquesta història tan llegendària corr de boca en boca arreu de l'illa. Però no és una història exactament conforme a la realitat. Con sol succeir era aquest tipus de narracions, amb els anys i a mesura que es va contant "es torna" cada vegada més polida.

El protagonista d'aquesta història de la qual parlam és un home que no viu ja a Llucmajor, sinó en un xalet modern en un lloc tranquil de Palma Nova, amb la seva dona i un papagai. Es tracta de Guillem Gayà. Ara té setanta anys i en fa més de quaranta, feia feina com a mestre al col·legi nacional de Llucmajor. Guillem Gayà era, aleshores, un dels mestres progressistes de la jove República i era militant de les Joventuts Socialistes, una fusió de joves comunistes i socialistes.

Presó de Burgos en la dècada de 1950. El primer per l'esquerra  Julià Frau, el quart  Guillem Gayà "Es Mestre" i el quint Antoni Vich "Cavallet"

El vespre abans d'aquell dia fatal, el 18 de juliol - diu - havíem representat a la Casa del Poble una obre de teatre titulada Abajo las armas. Al poble, no creguérem que això de l'alçament tengués tanta transcendència. Sabíem que el govern tenia el suport del poble, amb l'exepció d'aquelles bandes i alguns comandants militars i, sobretot, els caps de la reacció. Els dels pobles haguessin pogut acudir armats cap a Ciutat i tot hagués estat diferent.

Tot d'una declararen l'Estat de Guerra. Amb detencions, penes de mort, terror militar i tot això. Tothom fugia cap allà on podia.

Aleshores, jo era a S'Arenal. Les vacances havien començat. Hi tenien una caseta vora la platja. Allò era molt diferent d'ara. No hi havia hotels, només una platja llarga i tanquil·la, pinarets i qualque caseta.

Quan sabérem la notícia de la rebel·lió, vaig marxar cap a Llucmajor a veure què hi podria fer. Jo romania a ca uns amics. Escoltàvem la ràdio. Tocaren a la porta, falangistes i guàrdies civils. Em vaig amagar tot d'una i se n'anaren. Després, me'n vaig anar a una casa de camp. Gent nostra també. Vàrem reunir un aplec de joves socialistes, tots militants, i varem decidir dirigir-nos de vespre cap al fort Es Regal, perquè alguns d'ells havien fet el servei militar a aquell fort i coneixien bé la situació. El pla era aquest:

El dematí, quan seríem prop del fort, un de nosaltres s'havia de dirigir cap allà i cridar el sergent que n'era el cap efectiu perquè el capità mai no hi era. Llavors, li deixaria una nota meva dient-li que sortís i ens deixàs entrar, a un grup d'amics, per prendre possessió del fort sense vessar sang. Amb el fort ocupat, mitjançant l'emissora ens haguéssim comunicat amb el govern de Barcelona. El fort dominava amb els seus canons tota la badia de Palma. En parlar amb el govern de Barcelona, intentaríem aconseguir un desembarcament a S'Arenal, prop del fort. Qui sap què hagués pogut passar llavors? La moral dels militars era baixa. Idò res, arribàrem de vespre prop del fort. Feia lluna. Ens ficàrem en una caseta dels carabiners. Hi esperàrem el dematí següent, però per qualque motiu aplaçàrem l'acció, en lloc de realitzar-la el mateix dia. El vespre anàrem a romandre a una caseta del bosc, que era d'un dels nostres, i no tenguérem la precaució de posar-hi un guàrdia, perquè ho fèiem tot a les bones i confiats. Encara jo vaig pensar a dir qualque cosa en aquest sentit, però de cap manera volia imposar la meva autoritat.

A mitjanit trucaren a la porta: Sóc un amic de l'amo. Ens havia acusat un guardia jurat de la marquesa de Verí, per fer mèrtis. Eren falangistes, escopeters els dèiem llavors. Obrírem la porta i tot d'una vàrem veure un fars. No hi havia manera de fugir. La porta era l'única sortida, així que ens havien caçat com si fóssim rates. A un amic meu i a mi, ens ficaren en un cotxe. Els altres s'havien de presentar a l'endemà. Llavors, encara no havien començat les matances.

Amb el cotxe ens dugueren fins a Ciutat. Pel camí, un dels falangistes ens contava tot orgullós com havia mort un manifestant de les vagues de Menorca. Això m'ho contava a mi, que ja era, per a ell, també un cadàver.

Arribàrem a la Casa del Poble, a Ciutat; i havien instal·lat una espècie de tribunal. Uns llums molt potents, i darrera es movien unes siluetes negres: falangistes. Ens demanaren on teníem les armes, de quin partir érem, etc., i cada pregunta anava acompanyada de porrades: dos falangistes amb porres de goma s'havien posat per darrera nosaltres. Afortunadament, d'aquell pla meu de prendre el fort, no en sabien res.

El Marquès de Zayas, el cap de la Falange de l'illa, assistia a l'escena. Vaig sentir que deia: Abans de consentir que vosaltres governeu aquest país, l'entregarem a un país estranger. I volia dir Itàlia.

Arribà una espècie de gegant i va dir: Alto! I després: No l'haurien d'haver duit aquí. L'haurien d'haver mort allà mateix. Llavors, vaig saber amb certesa que ja estava llest. Mentre aquest homenot s'asseia amb una cuixa a la taula, seguiren amb l'interrogatori, I de bell nou, cada resposta: una porrada.

Em dugueren a una altra banda. N'hi hagué un que va agafar una pistola i amb la culata em pegà al cap. Jo tenia la cara plena de sang. Un d'ells era en Barbarà, germà de l'altre que havien, mort al carrer d'en Colon. N'hi havia un altre amb la cara molt blanca, una cara de seminarista, duia un fusell que era més gran que ell. Eren al·lots, encara. Aquest, el de la cara seminarista, va dir: El voleu veure mort? I l'altre: No, aquí no.

Em dugueren amb el cotxe d'en Barbarà. N'hi havia tres. Protestaven perquè els embrutava el cotxe amb la meva sang. En dugueren darrera la Catedral, per devers les murades. Em volien matar. En Barbarà m'apuntà amb la pistola. Va dir: Contaré fins a tres. Si no em dius tot quant saps, et mataré!

Jo vaig pensar: he de sortir d'aquí com sigui, de qualsevol manera.

Començava a comptar. U ... dos I jo: Ja ho diré¡

Em posaren de bell nou dins el cotxe i em dugueren al tribunal: les mateixes preguntes i les mateixes respostes. Un va dir: Au¡ Ja és hora! No podem perdre més temps amb ell!

I em tregueren d'allà, i a l'altre, a l'amic, també, i ens dugueren aquesta vegada fins a Son Dureta. Ens feren baixar del cotxe. Jo intentava salvar a l'altre, perquè no el matassin. Vaig dir:

Aquest home és un pagès, analfabet, potser anau errats i no és aquest qui cercau; esperin fins demà, té una nina de quatre anys.

Jo també en tenia una de nina, però a jo ni em podia salvar res.

Un de la Península, amb una cara llarga de cavall, va dir: No nos conmoverà Ud.

Pel camí, digueren: Enrera, una passa enrera.

És curiós, però aixó em feu pensar amb el futbol, quan hi ha un penalty, En Barbarà, el meu assassí, digué llavors:

No et moguis, eh!

No acabava de dir i ja havia pegat un llongo de costat i, aprofitant la sorpresa, em vaig posar a córrer per un marge. Tot d'una es posaren a pegar trons. El renou dels tirs quan vénen cap a tu és terrible. No és un xiulet. És com si volàs per damunt tu una rata-pinyada. Per instint de conservació, en lloc d'anar dret, vaig adreçar o a mesura que m'allunyava, les bales es feien enfora. Era com el renou d'un eixam d'abelles furioses. Vaig veure el llum dels fars del cotxe però ja m'era fet enfora.

A l'altre el mataren, no podia sortir perquè devora ell hi havia una paret alta. Aquella reacció meva fou cosa d'una fracció de segon. Ho vaig fer abans de pensar-ho, per pura voluntat de viure. Com per un reflex.

Vaig còrrer cent metres, llavors costa avall. Jo havia corregut els pollastres. Li ho explicaré. A les festes del poble, al cap d'un carrer de cent metres, hi penjaven un pollastre a una canya i el qui arribava el primer l'havia guanyat. Jo era un campió d'això. Si en aquells moments m'haguessin pres el temps, no hi hagués hagut ningú en tot el món més ràpid que jo.

Però, en un moment, em vaig sentir suspès en l'aire. Va desaparèixer el trespol davall dels meus peus. Per la velocitat que duia i la inèrcia de la carrera vaig com a volar i vaig caure, després, de cap i vaig veure els estels, però tots, fins i tot Venus i Saturn amb els seus anells. Tots. Fou una petita commoció, supòs. Quan vaig obrir els ulls, estava com si em trobàs assegut en el cel i vaig veure la terra des de dalt. Tot els ulls, estava com si em trobàs assegut en el cel i vaig veure la terra des de dalt. Tot estava a l'inrevès. No podia aixecar-me. Es veu que el mecanisme de sentit de la verticalitat, de l'esquilibri, s'havia trencat. Amb molta força de voluntat (heu de veure tot quant pot un home), a poc a poc vaig aconseguir que tot allò s'arreglàs. El cel tornava a la seva posició normal i amb un "clic" tot es posava en ordre.

I llavors, vaig fer una carrera de vuit quilòmetres, em vaig asseure en terra, amb la cara a les mans, i em vaig posar a alenar i vaig arribar a un torrentó per sa banda de Gènova, a Son Vida. Vaig travessar el torrent i em vaig arribar a enfonyar dins una mata, que n'estic segur que una llebre no s'hi hagués pogut ficar. Però, anb el sol i el cansament, i amb tota la sang que ja havia perdut, vaig començar a sentir una setada. Vaig agafar una pedra per llepar la seva frescor. Assullà, hi havia un caminet. Hi passava gent, obrers, parlaven malament dels falangistes. Després, va venir un al·lot amb cara de beneit. Vaig anar cap a ell. S'al·lot s'asustà, pel meu aspecte. Va dir: No em matis, no em matis¡ Quiet¡, li vaig dir, i li vaig demanar si hi havia falangistes o guàrdies per allà. Va dir: Si, baixen de Ciutat amb camions. I ara, a córrer -li vaig dir- i a callar o te mataré.

I es posà a córrer com si l'encalçàs la mort. Llavors, jo vaig seguir per la muntanya, sempre per la banda més alta, pels llocs on, lógicament, no hi pujàs ningú. Vaig venir fins a l'altre costat de la muntanya. Des d'allà, vaig veure la badia, plena de vaixells de guerra, el Tucumán d'Argentina, i vaixells americans, francesos, anglesos, per a evacuar a la seva gent. I sentía tirs, molts tirs ... Dins les mates, llepava les pedres fresques. No vaig baixar més perquè pel camí hi havia un individu que anava d'un costat a l'altre. Després, va desaparèixer.

Un poc més tard, vaig veure uns homes que estaven carregant un carro, i un altre que picava pedra, per fer calç. M'hi vaig acostar, els volia demanar qualque cosa, però no em va sortir la veu de tan seca que tenia la gargamella. Després, amb molt esforç, el vaig dir Que puc estar segur amb vosaltres?

I ells: I tant, home, si som obrers!

Em donaren un càntir d'aigua, vaig beure molt poc a poquet, em dugueren a un estany abandonat, em rentaren la cara, em donarem menjar, molt pobrament, perquè era gent molt pobra, només a base de pebres i pa, però jo tenia molt poca gana.

El vespre em mostraren una cova per dormir, però era com una ratera, exactament com la caseta on m'havien agafat. Vaig dormir defora. L'endemà, em dugueren uns calçons, una camia i dues llesques de pa amb oli. Vaig amagar la meva roba plena de sang en una encletxa, vaig posar-hi unes pedres per damunt. Els hi vaig dir que tenia parents a Camp de Mar, Andratx. No hi havia estat mai. Vaig començar a caminar per les muntanyes. Passaven  avions i vaig sentir el renou de les bombes.

Després, hi hagué una altra casta de trons. Va ploure. Dia 30 de juliol va ploure a rompre. A migjorn de Calvià, em vaig refugiar davall d'un figuera. Passaren una dona i dos al·lots.

Primera fila per l'esquerra: Miquel Rigo, Mestre Joan Boyeras de Muro, Guillem Gayà "Es Mestre" i Antoni Vich "Cavallet", segona fila: Francesca Bosch i Nicolau Alzina   [III Conferència del PCIB, Formentera 1976]

"Quin temps - em va dir la dona -, per què no ve a ca nostra?

Calvià era un dels poquíssims pobles de Mallorca on, amb les eleccions del febrer, les esquerres hi havien triomfat. A la caseta d'aquella gent torraven blat com a l'Argentina i em donaren un ou estrellat. Hi havien viscut molt de temps a l'Argentina. Vaig llegir un diari, El Dia, que parlava de batallons marxistes aniquilats. I el fill més petit em demanà, en argentí: Y vos, ¿de qué partido sos? I aquella dona, que segurament comprenia la meva situació, va explicar-li que jo havia fugit de les bombes.

Me'n vaig anar cap a Camp de Mar i allà em vaig quedar amagat cinc setmanes davall una mata. Per saber el que passava, m'ascostava de vegades prop d'un caminoi i veia la gent que hi passava. I un dia hi passà gent que xerrava de jo:

Quina llàstima que aquest home hagi mort, digué un d'ells. Va resultar que era un mestre d'escola de la meva promoció. Quasi em vaig aixecar.

Fa pocs anys li ho vaig contar i em va dir: Per sort no ho feres perquè jo patia una mica del cor i segurament m'hagués mort del retgiró.

També pensava trobar-hi, a lo millor, un paper, un tros de diari, per saber què passava. M'havia amagat a unes dunes. No hi havia ningú. Un dia que estava devall la meva mata, el vent em va dur un tros de diari i va resultar que era el retall d'una esquela, una llista de morts, caídos por Dios y por la Patria en el frente de Manacor, Vaig veure el nom d'en Barbarà, el falangista que qüasi m'havia mort a mi. Així, el mort va assabentar-se de la mort del viu. I d'aquesta manera vaig assabentar-me també del desembarcament a Porto Cristo.

Més tard, ja a la presó, vaig saber com havia mort. Hi havia un bombardeig d'avions i ell s'amagà davall un camió. Va caure una bomba damunt el camió i el camió l'esclafà com a un galàpet.

A Ciutat, encara hi ha un carrer que duu el nom dels germans Barbarà. Assassins tots dos.

Com vaig trobar menjar? Idò, això no era massa complicat. De vespre, sortia de la mata i com que feia bon temps, hi havia figues, ametlles, figues de moro, móres, melons, de tot. De vespre, collia un meló i el xapava amb una pedra.

Prop, hi havia una possessió d'un parent meu, un parent de tan enfora que no l'havia vist mai abans. Mentre, jo m'amagava sempre a la mata i anava, qualque vegada, a menjar, a ca aquell parent, i ells em duien pa. Ell em va donar noves de tot allò del front i jo vaig dir que me'n volia anar a Ciutat, a veure si me'n podria anar al front. Em vestiren de pagès o vaig anar a la carretera a esperar el camió d'Andratx a Ciutat. Dins l'autobús hi havia un mestre de la meva promoció, però no em va conèixer de tan ben desfressat que anava.

A Ciutat, em vaig poder refugiar a una casa prop del Teatre Principal, a un segon pis. Des d'allà, vaig veure la desfilada de la victòria, quan havien acabat ja els combats prop de Manacor, i així vaig veure desfilar al conde Rossi en un cavall blanc, el vaig veure desfilar. Tot sol davant de tot. I vaig veure desfilar també una espècie de processó. de nins, flanquejats pels requetès. amb els sabre així, i un Crist, sí, un Crist. Allò era l'Espanya Negra, més que negra. Hi havia un tipus estrany, gris, amb camisa de falangista, i un tricorni de guàrdia civil. amb pistoles, i feia escorta al Crist. Horrible. Aquesta va ser la impressió més horrorosa que vaig tenir. La reacció clerical, la feixista i la guàrdia civil, tot plegat. Un malson.

Des de la trona, aquests capellans predicaven que calia eliminar tots els rojos, i absolgueren per endavant tots els assassins dels seus pecats. Mataven cridant: "¡Viva Cristo Rey! i pam, pam. Exactament com ho fan ara. Fa poc, no? quan mataren aquell estudiant a Madrid. ¡Viva Cristo Rey!, cridaren.

I els fills d'aquells reaccionaris jugaven a falangistes i rojos. Un amic meu va veure com el pare d'un d'aquells al·lots se'ls acostà i els deia: No, no; als rojos els heu de matar així!

Bé. després. me'n vaig anar a una altra casa. Allà, em va venir a veure algú amb una nota del govern, el de València, dient-me que els interessava saber l'emplaçament de l'artilleria anti-aèria, el calibre, les marques, l'abast, i tot això.

Aquells dies, encara venia a Ciutat, un vaixell francès de línea regular, que feia el servei entre Marsella, Palma i Alger. El vaixell estava ancorat a la badia, no atracava el moll. D'allà m'arribà un missatge. Un tripulant del vaixell, el Dzjemilah, va posar la nota en mans d'un carabiner, i aquest el meu féu arribar. El cos de carabiners sempre ha estat lleial a la República.

El qui m'ho va dur, era un ferit del front de Manacor, que n'havia fugit. Així, vàrem organitzar tota una xarxa d'espionatge però era una cosa molt perillosa i compromesa.

Per enviar les informacions a la zona republicana, teníem uns homes que anaven nedant cap als vaixells de guerra de control internacional, que estaven ancorats a la badia. Les duien dins una bossa d'aigua calenta buida, d'aquelles rodones com les que hi havia abans.

Més tard. l'any 1937, me'n vaig haver d'anar de la casa on m'amagava, era massa perillós estar-hi. Em vestia amb un guardapols dels d'aquells temps. em vaig posar ulleres, i vaig anar per la carretera de Manacor fins a Casa Blanca, on m'esperaria un cotxe que em duria a Sant Joan. Allà, m'amagarien a una casa prop del poble.

I res. Caminava tranquil·lament. Però, en entrar a La Casa Blanca, me'n surten dos amb pistoles. Un falangista de Llucmajor i un cap de la policia municipal de Ciutat. Aquesta vegada no podia córrer. Em dugueren a Ciutat en un cotxe, un altre pic em presentaren al cap de la Falange, el Marquès de Zayas. Ja no tenien el local a la Casa del Poble. Ja l'havia posat al costat de sa Llotja, al Consolat de Mar. Va sortir el cap, rodejat d'ajudants, Vengué també el capità de la guàrdia civil amb un fitxer, va treure una fitxa i digué: Pero, aquest ja era mort!

Se veu que aquells dos que m'havien mort per allà prop de Son Dureta, quan veren que els havia fuit, no havien dit res a ningú. Oficialmente, em donaren per mort, per vergonya.

Contestà el cap: Idò, per què l'hem de fer ressucitar? Que segueixi mort. Deixau-lo aquí fins el vespre. No havia acabat de dir això, quan jo ja pensava en les possibilitats de fugir. Però aquesta vegada no podir fugir escapat, m'havia de valer de la llengua. I vaig dir, amb molt d'aplom: Vos advertesc que si vos ficau amb mi, vos pot sortir car, perquè hi ha certes persones que miren per jo. La Falange havia perdut, aleshores, el poder que havia tengut els primer dies. Afusellaven igualment, però després d'omplir una sèrie de papers i de passar per una certa burocràcia. I el capità va dir:

Me cag amb Déu! Sempre hi ha cabrons!

I el cap: Presentau-lo a la policia

I els de la policia em deixaren el vespre en una carbonera, amb els grillons posats, perquè no fugís. Això era el carrer de la Missió. Després, em dugueren al dipòsit municipal dels Caputxins. Allà vaig estar-hi incomunicat. Quan vengué el jutge, vaig saber que estaba processat per rebel·lió. Jo era la figura central d'un procés contra trenta persones.

Per aquell temps, a les figures principals dels processos els afusellaven sempre. Com que oficialment jo era mort, els altres m'havien carregat totes les culpes i m'havien convertit així en l'eix de tot això. Fins i tot el batle del poble, que estava en un camp de concentració, m'havia donat la culpa d'una manifestació de nins contra el feixisme la qual ell mateix havia organitzat. Sobretot, tots els càrrecs es relacionaven amb coses que havien passat abans de la guerra civil. De la xarxa d'espionatge no en sabien res.

La meva sort va esser que no em processaren durant el primers dies, perquè si hagués estat així, m'haurien afusellat sense remei. Però com que era un procès motl complicat i llarg, me ficaren després als magatzem de fustes de Can Mir, on hi havia prop de mil presos. El procés durà dos anys i mig. Em condemnaren a mort però em commutaren la pena per trenta anys de presó, la major part del temps a la Península.

Però d'aquells dies que vaig estar a Can Mir, hi ha un detall curiós. Va venir un home, un nou pres, que començà a contar-nos la meva història, però molt compost, ja ho saps, la història de l'home de Llucmajor. I els altres començaren a riure-se'n i li digueren: Però, home, si és ell.