El cas de D. Jeroni Alomar Poquet

Memoria Civil, núm. 42, Baleares, 19 octubre 1986

Antoni Nadal

Jeroni Alomar i Poquet va néixer el 7 de juliol de 1894 a Llubí. Era fill de Joan Antoni Alomar, llubiner, i d'Isabel Poquet poblera. La seva familia era una de les més benestants i influents de Llubí. Sembla que Jeroni Alomar tenia un caràcter exaltat i un poc orgullós, i que era afeccionat a la caça. Fou ordenat subdiaca el 23 de desembre de 1916 a la Seu de Palma i cantà la primera missa a la parròquia de Sant Feliu de Llubí el 6 de gener de 1918. Uns anys després fou nomenat vicari de Llubí, però passava temporades a Palma.

Primera detenció

 

Un germà seu, Francesc, era membre del comitè local de Muro d'Esquerra Republicana Balear i fou detingut arran del desembarcament de les forces republicanes. Jeroni Alomar presentà una denúncia per la detenció del seu germà i els bisbe Miralles l'amenaçà amb penalitzar-lo si no la retirava. Aleshores fou la mare d'Alomar qui va presentar la denúncia i es guanyà l'amenaça de l'excomunió. Finalment, també la retirà. Potser una manifesta desafecció al nou règim (hom conta que aixecava el puny quan els falangistes desfilaven davant seu), Jeroni Alomar fou tancat al covent de la Missió.

 

Segona detenció

 

Posat en llibertat, fou detingut de bell nou a final de 1936 o a començament de 1937. Jeroni Alomar caigué en una trampa que li va ginyar el cap de policia Francesc Barrado. Per qué va ordir la trampa Barrado? Per esbrinar-ne la causa, potser caldria remuntar-se als temps republicans, a les relacions entre els grups de poder existents a Llubí i en concret a una renyina ocasionada per una propietat immobiliària. Es sabut que la família Alomar era anti-verguista. La incautació posterior dels béns de la família Alomar acreixeria la hipòtesi d'una venjança.

 

La trampa

 

Quan sojornava a Palma, Jeroni Alomar s'allotjava en una pensió del carrer Miquel Marquès, propietat de Miquel Bosch. Allà degué conèixer Joan Baldú, caporal d'Infanteria, si no el coneixia d'abans. Joan Baldú tenia el propòsit de desertar i connectà amb un individu conegut per "En Trenes" per tal que li facilitàs la fugida fins a Barcelona, on havia d'entrar en relació amb l'Esquerra Republicana Balear al Principat, segons l'acusació posterior. Jeroni Alomar devía estar-ne al corrent. Tanmateix, el tal Trenes es va destapar com a confident de la policía i Joan Baldú fou detingut. Alomar, però, ignorà la detenció fins més tard i ja fos perquè el mateix Trenes s'hi oferí o perquè Alomar hi connectà, aquest proposà a En Trenes de col·laborar en la fugida del soldat Martí Ros, Alomar i Gabriel Socies -un conegut d'Alomar- conduïren Martí Ros fins a Es Portixol i allà foren detinguts, probablement. Alomar fou ingressat a la presó provincial, la dels "caputxins".

 

 

El judici

 

El matí del 12 de maig de 1937 Jeroni Alomar fou jutgat a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, juntament amb set persones més (Joan Baldú, Miquel Bosch, Antoni Rosselló -aquest també era sacerdot-, Joan Sanxo, Gabriel Socies i Cristòfol Torres), per actes contraris al Gloriós Moviment Nacional Salvador d'Espanya. Hi assistí molt de públic i la premsa se'n va fer més ressò de l'habitual, tot i que en cap moment esmentà la condició de sacerdots de dos dels jutjats (tampoc ho va fer en el comunicat de l'execució de la sentència). Jeroni Alomar fou el principal encausat i si les possibilitats de salvar-se ja eren escases abans de començar el judici, el caràcter d'Alomar dificultà encara més la seva defensa, encarregada a l'alferes de complement i parent seu Gabriel Alomar i Esteve. Segons afirma Francesc de B. Moll en Els altres quaranta anys, un ex-familiar del Palau Bisbal li comentà que havian afusellat Alomar "per beneit. Perquè no se sabé defensar. El fiscal demanà la pena de mort de Jeroni Alomar per un delicte de traició, sense circumstàncies modificatives, més vint-i-quatre anys de reclusió major per l'encobriment de dos delictes de deserció. La defensa admeté el delicte d'auxili a la rebel·lió i un altre de traició, amb l'atenuant de "sentimentalisme". Foren testimonis de la defensa Guillem Parera, el frare Felip de Palma i Andreu Castell. La sentència el condemnà a la pena de mort i Jeroni Alomar se la prengué amb resignació, tot i que sofrí un principi d'atac de cor a la presó. Sorprenentment, Alomar volgué veure sa mare unes hores abans de morir, amb el desig de confortar-la. Tot i que el comiat resultà dramàtic, Alomar mantingué la serenitat fins al darrer alè. El va expirar la matinada del 7 de juny de 1937 a les parets del cementiri de Palma. Allà fou afusellat amb Joan Baldú Pasqual o Martí Ros Garcia. Les seves darreres paraules foren ¡Viva Cristo Rey!, però no vestia la sotana i sembla que mai no la va dur durant la seva estada a la presó. Hom diu que l'indult sol·licitat pel bisbe Miralles arribà tard.

 

Francesc Alomar, el seu germà, fou tancat a Can Mir i tingué més sort, perquè finalment fou alliberat després de nombroses peripècies i extorsions.

 

NA TRENES

A En Trenes l'hi tragueren el malnom a Barcelona, on va viure una temporada. De fet tant li era campar per Sencelles, com per Barcelona o per Palma. Mai no va fer feina i sempre va viure bé, Jo el vaig veure amb cocaïna a les butxaques, si hi tragicava o no, ja és una altra cosa... En tot cas puc dir que era un homosexual declarat i supos que devia tenir amistats que li reportaven um bon guany. Aquí, a Sencelles, tenia una acadèmia de ball d'aferrat, i els alumnes pagàvem dues monetes de deu cèntims. Era d'esquerres, en Trenes. A posta no sorprengué a la gent del poble que el comissari Barrado se l'endugués emmanillat cap a Palma els primers dies de l'Alçament. En canvi, allò que ja va aixecar sospites, fou el fet que a les poques hores estigués al carrer. Temps més envant sabérem que era un delator. Sembla que delatà el vicari Alomar de Llubí. I a un cosi seu, que vivia en El Molinar. I a molts d'altres, als quals feia creure que els proporciionaria mitjans per escapar-se de Mallorca a canvi d'una quantitat de diners. i quan havia cobrat els entregava a Barrado. A posta, a la postguerra, emigrà a Buenos Aires, perquè tenia por de seguir a Mallorca. Sé que un dia, un grup d'exilats de tendència anarquista, li posaren una pistola al pit i li digueren que si s'atrevia a espiar-ne cap d'ells, li farien colar la sang. Supós, per tant, que degué procurar fer bonda. Devers l'any cinquanta-set retornà a Mallorca. Però al mes va tornar embarcar-se. Tenia por, perquè ens sabia assabentats de les seves malifetes. Així i tot. quan va deixar-se caure per Sencvelles, beguérem plegats

M. CARBONELL CAMPANER