Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 8 de març de 1841 - 1904) fou un polític català, considerat un dels pares del catalanisme modern, i més concretament, del catalanisme d'esquerres. Era fill de comerciants i estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué de deixar-la per haver criticat el professor Claudi Lorenzale. Sabia parlar grec, llatí, francès, anglès, italià i alemany, i el 1863 es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona.

La seva situació econòmica benestant i la poca vocació que tenia per a exercir com a advocat l'empentaren cap a la política activa. Participà en la preparació i en els fets de la revolució de 1868 a Barcelona; dirigí El Federalista i col·laborà a la Revista Republicano-Federal, des d'on publicà opuscles força radicals com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Es declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics i prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó.

Entre 1868 i 1881 milità en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) on era el principal dirigent dels federals intransigents de Barcelona, un grup minoritari dins del republicanisme federal, que es vertebrava al voltant del Club dels Federalistes (1868-1869), del qual en fou escollit el primer president, i del diari El Estado Catalán (1869-1870 i 1873). Es caracteritzaren pel seu dogmatisme, intransigència, maximalisme i idealisme. Volien transformar l'estat centralista i uniformitzador espanyol, en un estat federal i descentralitzat, amb una revolució federal des de baix, sorgida de la iniciativa de les classes populars; una revolució federal que implicaria la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació.

Prengué part a la revolta federal de Barcelona de setembre de 1869. Fou fet presoner i internat a les Balears, però aconseguí evadir-se a Alger i d'ací a Marsella, on residí fins a la concessió d'una amnistia. Novament a Barcelona, es presentà a les eleccions com a alcalde, però es negà a un jurament incompatible amb el republicanisme i no pogué ocupar el càrrec. Participà també en la revolta contra les quintes de l'abril del 1870 a través dels seus articles a La Campana de Gràcia.

Quan es proclamà la Primera República Espanyola l'11 de febrer de 1873 es traslladà a Madrid, on hi continuà publicant El Estado Catalán (8 de març-11 de juny de 1873), propagador del federalisme català. Però aviat es mostrà en desacord amb el desenvolupament de la República, i tornà a Barcelona. Fins el 1879 es va mantenir al marge de l'activitat política i intentà dedicar-se a la literatura amb el pseudònom A. Z. Sota, i el 1878 fou nomenat president de l'Ateneu Lliure de Barcelona. El 4 de maig del 1879 començà a publicar el Diari Català, que va suspendre pel juny del 1881 quan trencà amb Francesc Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català. El 1880 fou un dels organitzadors del Primer Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels congressistes. El 1881 intervingué en l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona, que el 1884 es transformaria en partit polític. El 1883, organitzà el Segon Congrés Catalanista, que condemnà la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la disciplina dels de Madrid.

Aconvertit en capdavanter de la reivindicació catalanista, el 1885 fou el redactor ponent del Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al rei Alfons XII. El 1886 va publicar la seva obra cabdal, Lo Catalanisme ..., primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. El 1887 fou escollit president del Centre Català, però la seva actitud hostil al projecte d'Exposició Universal de Barcelona i a l'alcalde Francesc Rius i Taulet va provocar l'escisió dels elements conservadors més joves que fundaren la Lliga de Catalunya. S'oposà a la designació de la regent Maria Cristina d'Àustria com a Reina dels Jocs Florals de 1888, i n'organitzà uns d'alternatius.

La caiguda de la influència política del Centre Català en detriment de la Lliga de Catalunya, i una davallada en la seva salut, van fer que el seu caràcter es tornés ressentit. Tot i així, el 1896 fou escollit president de l'Ateneu Barcelonès, i hi pronuncià un notable discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d'aquest càrrec cridà l'atenció sobre el procés de Montjuïc. Alguns petits nuclis federalistes i republicans, així com Alejandro Lerroux, intentaren de recuperar-lo políticament, però ell no ho va voler. Va morir sol i cedí la seva casa a la ciutat de Barcelona per a crear-hi escoles públiques.

Obres

• Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización (1873)

• El alma al diablo (1878), novel·la

• Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden (1878) novel·la

• Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña (1878)

• La Casa de Caridad de Barcelona (1879)

• La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (1881?)

• El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (1883)

• Los Estados Unidos de América. Estudio Político (1884)

• Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques (1886)

• Poesia del Regionalisme (1886)

• Regionalisme i particularisme (1901)

• Aspecte polític i social del renaixement català (1901)