|
|
Ventura i Gassol
|
|||||
|
BIOGRAFIES TEMA: REPUBLICANISME
|
||||||
|
Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com a Ventura Gassol, ( La Selva del Camp, Baix Camp 1883 - Tarragona 1980 ) fou un destacat poeta i polític català. BiografiaVa néixer el 6 d'octubre de 1883 a la població de La Selva del Camp, situada a la comarca del Baix Camp. El 1903 va ingressar al Seminari Pontifici de Tarragona, però va abandonar els estudis eclesiàstics l'any 1913 i es va traslladar a Barcelona, on ingressà a la Protecció de Menors i on va conèixer a Lluís Folch i Torres. L'any 1922 conegué Esperança Galofré, amb la que es va casar i va tenir dos fills, Abel (1923) i Albert Gassol (1924). El 1941 va establir-se a Suïssa, mentre la seva esposa i els dos fills van marxar a Mèxic. Després de la mort de seva muller el 1944, l'any 1947 es va casar en segones noces amb Lucía Wilde. L'any 1977 retornà a Catalunya i el 22 de juliol del mateix any el seu poble, La Selva del Camp, el va proclamar fill predilecte i se li va fer un homenatge multitudinari. El 1978 va rebre el Premi d'Honor Jaume I al Saló de Cent de Barcelona i va presidir els Jocs Florals del Retrobament a Barcelona. El 19 de setembre de 1980 va morir a l'hospital de Tarragona i fou enterrat a La Selva del Camp el dia 21 en presència del President de la Generalitat Jordi Pujol. Activitat literàriaEl 1915 començà a treballar en un grup benèfic i el 1916 fou premiat als Jocs Florals de Badalona. El 1917 fou cridat a col·laborar a la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i el 1918 fou altra cop premiat als Jocs Florals, en aquesta ocasió en els celebrats a Sitges. En aquestos anys fou activista de la Lliga Regionalista i es va fer amics de diversos poetes i músics. El 1920 va publicar el llibre de poemes La Nau i va participar a la Diada de la Llengua Catalana. El 1921 va estrenar La cançó del vell Cabrés, un drama en vers, al teatre del Centre de Lectura de Reus i col·laborà amb Higini Anglès i Josep Maria Batista a la recerca de cançons per al Cançoner Popular de Catalunya. El 1922 va participar en la Conferència Nacional Catalana i va ingressar a Acció Catalana. Fou nomenat director de la colònia escolar Vilamar de Calafell, on va fer possible l'anomenada República d'Infants autogestionada. El 1923 va publicar les novel·les El preu de la sang, El mur de roses i Mossèn Gabriel i el recull de poesies patriòtiques Les tombes flamejants. L'any 1926, durant la seva estada a l'exili, va escriure amb Josep Carner i Ribalta l'obra de teatre L'home i la bèstia. El 1928 va publicar el drama La Dolorosa i amb Carner Ribalta va traduir Gianjali de Tagore i Lenin de Màxim Gorki. El 1935 va publicar La mort de l’ós, poema coreogràfic; i durant la seva estada a la presó va escriure el volum Ombres, i l'obra de teatre Nadal. El 1936 va col·laborar a "La Rosa dels Vents". Exiliat en motiu de l'adveniment de la Guerra Civil Espanyola, el 1937 va organitzar a París una important exposició sobre art català. El 1938 va escriure la Balada del Bressol a Provença i des de 1939 va col·laborar a la Revista de Catalunya de l'exili. El 1943 va publicar Fleurs, volum de poesies traduïdes al francès. El 1946 es va instal·lar a la Turena (França) i va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Montpeller. El 1950 va publicar Miratges, poemes en doble versió catalana i francesa, a Lausana. El 1961 fou elegit Mestre en Gai Saber als Jocs Florals celebrats a l'Alguer i va obtenir l'Englantina pel poema El Sant Jordi del Captiu; el 1963 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Montevideo; el 1967 fou altre cop Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de la Ginesta d'Or a Perpinyà.
Activitat políticaEl 1924 es va exilar a França i el 1925 va ingressar a Estat Català, col·laborant amb Francesc Macià. Va actuar com a secretari del Comitè d'Acció de la Lliure Aliança, que lluità contra la dictadura de Primo de Rivera. Va participar als fets de Prats de Molló l'any 1926 i fou detingut per la policia francesa a Perpinyà, éssent traslladat a París on fou jutjat i condemnat juntament amb Macià i quaranta catalans més. El 1927 es va exiliar a Bèlgica i amb Macià va viatjar per Argentina, Uruguai, Xile, els Estats Units d'Amèrica i Cuba, per explicar el problema català. A l'Havana participà en la creació del Partit Separatista Revolucionari Català. Va tornar a Catalunya el 1930, on s'incorporà de nou a la Comissió de Cultura de Barcelona, i el 1931 fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d'abril, quan es proclamà la República Catalana, Gassol es va adreçar al poble des del balcó de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Francesc Macià el va nomenar conseller de Política Interior durant el breu govern de la República Catalana, esdevenint el 28 d'abril del mateix any Conseller d'Instrucció Pública durant la Generalitat Provisional (1931-1932). El 19 de desembre de 1932 fou nomenat, durant el govern de la Generalitat Estatutària (1932-1933) conseller de Cultura, càrrec des del qual impulsa una cultura catalana, laica i que havia de respondre a les necessitats de tots els sectors socials del país. Promogué un decret pel qual s'establí el bilingüisme escolar i l'obligatorietat del català. Així mateix impulsà la creació de l'Escola Normal i l'Institut-Escola, en què l'ensenyament fou mixt i impartit en català. El 1931 fou escollit diputat a les Corts Constituents, i va defensar la llengua catalana i l'Estatut de Núria. Durant la seva estada a Madrid patí un atemptat, abandonant el seu escó l'any 1933. A la mort, aquell mateix any, de Francesc Macià Gassol pronuncià l'oració fúnebre durant les seves exèquies. Posteriorment, Lluís Companys el ratificà a la Conselleria de Cultura i l'any següent va crear el consell de Cultura. El 1934 va redactar la Llei del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya. Intervingué en els fets del 6 d'octubre i fou condemnat a trenta anys de presó essent reclòs al vaixell Uruguay i després al Penal de Cartagena. Després de la vicòria de les esquerres el 16 de febrer de 1936 va retornar al govern de la Generalitat i a la Conselleria de Cultura, i novament fou escollit diputat al Congrés dels Diputats, càrrec del qual cessà el 1939. Presidí interinament la Generalitat mentre Lluís Companys es recuperava. El 19 de juliol es va produir l'aixecament militar a Barcelona que va marcar el començament de la Guerra Civil Espanyola, signà però el decret de creació del CENU (Comitè de l'Escola Nova Unificada). El 23 d'octubre de 1936 es va exiliar a França i el 17 de desembre va renunciar al càrrec de conseller. El 1941 fou detingut pels nazis durant tres mesos i després va passar clandestinament a Suïssa, i es va establir definitivament a Lausana. El 1954 fou elegit president del Parlament de Catalunya a l'exili (Mèxic), mantenint unes excelent relacions amb Josep Tarradellas, però va renunciar al seu càrrec. El 1972 es va establir a Tours i va retornar a Catalunya el 28 de juny de 1977. BibliografiaPoesia
Teatre
Prosa
Enllaços externs
|
||||||
|
|
||||||
