 |
Francisco
Serrano y Domínguez BIOGRAFIES TEMA: / |
||
|
|||
|
Francisco Serrano y Domínguez, Duc de la Torre (San Fernando, Cadis, 1810 - Madrid, 1885), militar i polític espanyol, fou President del consell de Ministres (1868), (1871) i (1872), també President del govern espanyol (1874). Serrano va néixer durant el setge francès a Cadis, fill d'un militar liberal. Va ingressar en l'exèrcit en 1822 i va ascendir per mèrits propis durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840). En 1839, s'incorporà al partit progressista d'Espartero. Durant la Regència d'Espartero (1841), aquest li va nomenar mariscal i ministre de la Guerra. Després, però, es va tornar contra l'excessiu poder del regent, cooperant amb Joan Prim per a enderrocar-lo (1843). Cap a 1846-1848 va ser amant de la reina Isabel II, sobre la qual va exercir una gran influència política. Serrano despertava recels entre els polítics moderats de l'època. En 1848, va ser nomenat Capità General de Granada per tal d'allunyar-lo de la cort. Es va apartar llavors de la política, va dimitir del càrrec que tenia, es va casar i es va dedicar a viatjar. En 1854, en esclatar una nova Revolució progressista, va tornar per a donar suport altra vegada a Espartero. Durant el Bienni Progressista que llavors va començar va ser director general d'Artilleria, i es va aliniar amb el partit centrista que volia formar O’Donnell, la Unió Liberal. Més tard fou ambaixador a París (1856), Capità general de Cuba (1859-1862) i Ministre d'Estat (1863). Va ser llavors quan la reina li va nomenar duc de la Torre. Un any més tard de la mort d'O’Donnell, Serrano li va succeir com cap de la Unión Liberal i va sumar al partit a les conspiracions antidinàstiques de progressistes i demòcrates. Va participar de manera decisiva a la Revolució de 1868 que va destronar a Isabel II, vencent a les tropes governamentals en la batalla d'Alcolea. De seguida va ser nomenat president del govern provisional (1868-1869) i, vacant la prefectura de l'Estat, va recaure sobre ell com a president del poder executiu (1869-1870). Una vegada instaurada la monarquia democràtica amb la coronació d'Amadeu de Saboia, Serrano va ser cridat a presidir el govern en dues ocasions (1871 i 1872). En esclatar llavors la Tercera Guerra Carlina, Serrano va derrotar al pretendent don Carlos (VII) en Oroquieta i va signar el Acord d'Amorebieta, amb l'esperança d'acabar amb el conflicte (1872). El rebuig de les Corts a aquest conveni va provocar la caiguda de Serrano del govern. Després va admetre la proclamació de la Primera República, encara que va haver d'exiliar-se per la seva implicació en una conspiració (1873). Quan el cop d'estat de el general Pavía va dissoldre les Corts republicanes en 1874, Serrano va ser nomenat president del govern i del poder executiu, instaurant una espècie de dictadura republicana de tarannà conservador. La seva ambició era perpetuar-se com dictador, però la destrucció de les forces republicanes havia obert el camí per a la restauració dels Borbó, precipitada en aquell mateix any pel pronunciament de Martínez Campos en Sagunt. Va acceptar al nou rei, Alfons XII, i va pretendre ocupar un paper important en el nou règim com cap de el Partit Constitucional. Va quedar desdenyat per Cánovas i pel rei quan aquests van preferir a Sagasta com líder liberal, raó per la qual es va escindir amb el grup de la Esquerra Dinàstica (1881). La seva labor de govern, al llarg de tants avatars, resulta insignificant, atès que va ser un polític sense ideals ni projectes, al que l'ambició de poder va fer canviar freqüentment d'orientació i de lleialtats (li apodaren el Judes d'Arjonilla, per la seva tendència a la traïció i pel lloc on tenia la seva finca). Enllaços externs
|
|||
