|
|
Francesc d'Assis Vidal i Barraquer
BIOGRAFIES TEMA: / L'ESGLESIA CATÒLICA |
||
|
|||
|
Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, bisbe i cardenal català, nasqué a Cambrils, Baix Camp, el 3 d'octubre de 1868 i morí a Friburg, Suïssa, el 13 de setembre de 1943. Als dotze anys l'enviaren a estudiar al Col·legi de Sant Ignasi de Manresa, Bages, i aviat manifestà la seva intenció d'ingressar a la Companyia de Jesús, però el seu pare li ho prohibí tot instant-lo a primer acabar els estudis. El seu mentor, el bisbe de Vic Josep Torras i Bages, el dissuadí de fer-se jesuïta per a consagrar-se al servei de l'Església del país. El 1885 obtingué el batxillerat i ingressà simultàniament al seminari conciliar de Barcelona, que abandonà aviat, i a la Universitat de Barcelona, per la qual es llicencià en dret el 1890. A aquesta ciutat exercí d'advocat poc més d'un any, perquè el 1895 es traslladà a Tarragona, en el seminari de la qual reprengué els estudis eclesiàstics. Allà fou ordenat sacerdot el 17 de setembre de 1899 . L'any següent es doctorà en dret per la Universidad Complutense de Madrid. A l'arxidiòcesi de Tarragona fou successivament substitut de la fiscalia del tribunal eclesiàstic (1900), fiscal titular (1905), vicari general adjunt (1905-1909), canonge de la catedral metropolitana (1907-1913), vicari general (1909-1913) i vicari capitular (1911-1913). El 26 d'abril de 1914, a la catedral de Tarragona, fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic del bisbat de Solsona. Aquell mateix 1914 i fins al 1916, per elecció dels bisbes catalans i nomenament d'Alfons XIII, rei d'Espanya, fou nomenat senador. El 1917 renuncià al bisbat de Cadis perquè volia restar a Catalunya en uns moments socialment convulsos. El 7 de maig de 1919 el papa Benet XV el promogué a la seu arquebisbal, metropolitana i primada de Tarragona, i el 7 de març de 1921 el nomenà cardenal del títol de Santa Sabina. En aquesta condició assistí al conclave de l'any següent que elegí Pius XI. El 1923 rebutjà la seu metropolitana de Toledo i també el trasllat a Roma com a cardenal de la cúria vaticana. Durant aquesta època, la de la dictadura de Primo de Rivera, defensà la separació de l'Església de l'estat i aconseguí mantenir la llengua catalana com a vehicle d'expressió, de predicació i de catequesi.A l'adveniment de la II República manifestà la seva adhesió al nou règim. Conreà una gran amistat personal amb el president Niceto Alcalá-Zamora. Saludà abrandadament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1934. Quan esclatà la guerra civil, fou perseguit per escamots anarquistes incontrolats (uns membres de la FAI vinguts expressament de l'Hospitalet de Llobregat amb intenció d'eliminar-lo), que mentrestant assassinaven el seu bisbe auxiliar Manuel Borràs. Es refugià al monestir de Poblet, aleshores desafectat, i des d'allí, gràcies a la intervenció personal del conseller Ventura Gassol, pogué partir cap a l'estranger. Mentrestant s'havia oposat fermament als revoltats a Espanya i no acceptà la bel·ligerància de la jerarquia de l'Església a favor del bàndol facciós. Es negà a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 de suport all general Franco. Això li comportà la prohibició de retornar a la seva seu tarragonina, a la qual tanmateix no renuncià mai malgrat les pressions governamentals. Participà en el conclave de 1939 que elegí el papa Pius XII, curiosament al costat del seu antagonista en les relacions amb el franquisme, el cardenal Isidre Gomà, arquebisbe de Toledo. Durant l'exili s'estava a la cartoixa de La Farnetta, prop de Lucca, Toscana, fins que l'ocupació nazi d'Itàlia féu que es refugiés a Suïssa, on morí. Fou sebollit a la cartoixa de Valsainte, però l'any 1978, d'acord amb la seva voluntat testamentària, les seves restes foren traslladades a la catedral de Tarragona, al costat de les del qui havia estat el seu bisbe auxiliar.
|
|||
